El jove lehendakari Emmanuel Macron va reunir el 19 de gener en un solemne acte als caps de l'Exèrcit francès al costat de 1.200 militars electes en el vaixell de guerra Dixmude, fondejat en la molla de Toulon. Va prometre canvis plens d'ambició: reinstaurar el servei militar obligatori, reforçar els pressupostos de l'exèrcit més que mai, mantenir la capacitat nuclear... i acabar amb el terrorisme islamista.

A més de Síria i Orient Mitjà, Macron va esmentar expressament l'esforç que està realitzant França en les ribes del desert del Sàhara: “Amb la mundialització, els interessos de França no es limiten a les nostres fronteres. (...) Sabem que per a defensar el nostre territori a vegades cal lluitar lluny d'aquí contra els qui organitzen atemptats. (...) D'Orient Mitjà al Sahel, estem absolutament compromesos en la lluita contra les noves amenaces”. És més fàcil dir-ho.

El 2 de febrer, el diari Le Figaro dedica dues pàgines a l'aventura militar al Sàhara: “Cinc anys després de l'operació Serval, Al-Qaeda gangrena a Mali”. Thierry Oberle escriu des del llegendari Tonbuktu que van alliberar els francesos per a l'alegria de tot el món al gener de 2013: "Cinc anys després del final de l'ocupació dels gihadistes, els racons d'aquest país estan foscos. Els negres majoritaris desconfien de les ‘pells blanques’, àrabs”. Bubakar Sadek, tinent d'alcalde de Tonbukua, li diu: “S'ha acabat la simbiosi entre gent diferent que existia abans. Aquí no hi ha més que un maldecap. Les autoritats de l'Estat diuen que queden restes de violència, gent boja, però com vol vostè creure en pau quan maten a la gent al carrer i tenim un mal govern?”.

Eusebio Val ha escrit en La Vanguardia que, amb el temps, París ha començat a viure al Sahel una situació similar a la que ja van viure abans els EUA a l'Afganistan i després a l'Iraq, “els enemics han reaparegut, aquí l'emboscada i aquí l'atemptat, perquè tenen al seu favor la feblesa de l'Estat, el coneixement de l'entorn i els enfrontaments entre comunitats”.

En la crònica “Sahel, escalade guerrière“, Afrique-Asie, que, malgrat tancar recentment el conegut periòdic mensual en paper, segueix en l'edició digital. Assenyala com a exponent de l'escalada militar la força conjunta FC-G5 composta per militars de Burkina Faso, Mali, Mauritània, Níger i Txad i de França.

Per a març, l'FC-G5 comptarà amb més de 5.000 militars africans organitzats en 7 batallons en col·laboració amb 4.000 enviats per França des de 2013. A ells se sumaran els 12.000 cascos blaus de la missió MINUSMA de l'Organització de les Nacions Unides. Sense oblidar, molt a prop, els 800 soldats que té els Estats Units a Níger, en l'ampli comando d'Àfrica.

“La militarització dels Sahels i de tot l'Àfrica Occidental, principalment de França i els Estats Units, avança sense pietat”, escriu Gilles Olakounte Yabi International Crisi Groupen, director per a Àfrica. A la seva anàlisi li ha posat un títol significatiu: “Drons armats francesos i americans en els cels d'Àfrica Occidental, et fan sentir-te segur?”.

A pesar que l'extensió de la guerra hagi augmentat la sensació de dependència entre els habitants del Sahel, les elits locals estan encantades, “perquè per a aquestes guerres és una oportunitat per a mutilar les llibertats, destruir la sobirania del país i saquejar els seus recursos amb tranquil·litat”, ha assenyalat Afrique-Asie.

L'enemic també pot ajudar-nos en alguna cosa

Abdelkader Abderrahman “El caos constructiu s'està estenent a través del Sahel“, ha publicat Abdelkader Abderrahman en el mitjà Arla. Brehon Advisary treballa en la companyia de consultoria.“A Mali la situació és difícil -diu Abderrahman- i Sahel s'ha convertit en un polvorí perillós, l'ambient està molt regirat. Cada dia hi ha algun tipus d'agressió, robatori de cotxes o armes o segrest. Sovint ni tan sols la premsa local fa al·lusions a aquests esdeveniments, i molt menys la internacional. Igual que en el joc de dominó, la inquietud s'ha estès als països de voltant”.

En la Conferència de Berlín de 1885, els europeus es van repartir Àfrica entre si. L'Imperi francès es va reservar Àfrica Occidental. El petroli i altres recursos naturals han atret als Estats Units des de la dècada de 1960. Des de 1997, Africa ha cobrat una importància especial per als americans, des que el Pentàgon va establir el subministrament d'energia com a principal necessitat estratègica d'EE. Més important que el mateix Golf Pèrsic de cara al futur podrien ser Algèria, el Golf de Guinea… i el mateix Sàhara, amb jaciments de petroli encara no trobats.

També va aparèixer la Xina, que immediatament es va convertir en el principal soci comercial dels africans. Si els europeus i els americans es ficaven de ple en les decisions dels africans, la Xina els deixa tranquils i ofereix préstecs a canvi de negocis en les millors condicions.

Quina cerca França amb la nova ofensiva? Ahmedou Ould Abdallah, ex alt funcionari de l'ONU: “França, en introduir la mà a Líbia i Mali, vol mantenir la seva potència, mantenir el dret a estar en el Consell de Seguretat de l'ONU, demostrar la garantia de l'estabilitat del món”. Mali sempre ha estat enmig dels jocs dels colonialistes a Àfrica, segons ha dit l'historiador Doulaye Konate: “Qui controla Mali controla Àfrica Occidental, si no tota Àfrica”.

Hi ha una raó molt concreta. Els francesos han anunciat grans victòries contra els islamistes, però no hi ha imatge d'ells, ni relat independent. Testimonis presencials han dit als periodistes que els francesos els van permetre escapar quan estaven completament envoltats d'ells. Deixar escapar el desert cap al nord?

La clau pot estar en les grans mines d'urani d'AREVA en Arlite, a Níger, prop de la frontera amb Mali. Perquè es creu que encara hi ha moltes més fosses d'urani en aquesta regió que no han estat explotades, i a França li interessa que no hi hagi cap altre extrem. El nord de Mali, a més, ha negociat l'autonomia del sud… gràcies als francesos.

130 anys després de l'acord de Berlín, es juga la nova divisió d'Àfrica. els EUA, la Xina, França... les grans potències del món competeixen per garantir el seu subministrament en petroli, metalls preciosos, terres de cultiu… i també en les aigües dolces que el desert té amagat en la sorra.

França sí ha entrat en la guerra del Sahel, però amb el pas dels anys els islamistes segueixen en la fusta i Mali no ha arribat a ser un estat normal.