Vostè va estar a Vitòria a principis de 1976.

Sí. Vaig venir de Bilbao i vaig intentar entrar en Michelín. Em recordo, a les cinc del matí, a la porta de la fàbrica, de fer els tests, de fer els test i de lliurar a qui correspongui. Havia d'intentar enganyar els de la fàbrica dient que era un peó. Em van fer el test i van venir els meus encarregats: “No has contestat a aquesta pregunta”, “Crec que anava a ser una resposta intuïtiva”. Em vaig penedir d'haver-ho dit. El peó no utilitza la paraula intuïtiva. Naturalment, no els vaig enganyar. “Incapaç de ser peó”, vaig rebre la carta. Em van dir que en una altra fàbrica, anomenada Cablenor, necessitaven personal, no pagaven molt, però que els rebien sense cap mena de test o control. No obstant això, demanaven que es fes el servei militar, però jo havia estat cura i no havia fet el servei militar. Llavors els vaig dir que era del Contingent del 37. I a treballar.

A principis de gener es van produir diverses vagues a Vitòria-Gasteiz.

No van sorgir de zero, no van anar també els comptes de quatre demagogs, ni la iniciativa d'un partit o sindicat. Quan la gent comença a preguntar-se sobre el 3 de Març, vol respostes concretes, però, en moltes ocasions, oblida la situació social, la lluita de llavors. Després de la revolta de Franco, després de la dictadura, es va prohibir la reunió: no hi havia cap partit –excepte Falange–, no hi havia cap sindicat –sinó Vertical, del règim–, no hi havia ni dret de reunió ni de manifestació. Després de la Segona Guerra Mundial, la gent esperava que els aliats derroquessin a Franco, però no va anar així. Encara pitjor, en 1953, els Estats Units va entrar en contacte amb el règim de Franco i l'any següent el Vaticà va fer el mateix. En 1955 Espanya va ser reconeguda com a membre de l'ONU.

En els anys 60 del passat segle, quina era la situació a Vitòria-Gasteiz?

En aquella època van venir aquí moltes empreses, tant de Bizkaia com de Guipúscoa, com d'Eibar, Elgoibar i Oñati. Així mateix, als pobles petits d'Àlaba també va acudir gent a treballar a Vitòria-Gasteiz. I també des d'Extremadura, Galícia i Andalusia. En Cablenor, per exemple, la majoria de les persones vingudes procedien d'Extremadura. En aquella època, es treballava sis dies a la setmana, vuit hores al dia, el treballador incloïa fins i tot hores extres, i no obstant això, el salari no donava per a viure. Les despeses fixes d'un i l'encariment de l'índex de preus al consum de l'altre, el treballador tenia un baix poder adquisitiu.

Quan va començar a treballar en Cablenor (Vitòria-Gasteiz) al novembre de 1975, quin clima tenia l'empresa?

Els meus companys havien treballat com a llauradors i no tenien consciència de lluita. Alguns dels treballadors tenien entre els seus familiars policies o guàrdies civils i parlaven d'ells amb normalitat; a diferència dels d'aquí, vull dir, perquè els d'aquí coneixien les forces repressives. Els seus companys no tenien una opinió ferma sobre la patronal, ni sobre el sindicat o la premsa. Malgrat aquest ambient en Cablenor, quinze dies abans de la mort de Franco, comencem a ajuntar-nos a Vitòria-Gasteiz diverses persones. Com no teníem dret a reunir-nos, ens reuníem en algun bar, parlant. En aquestes reunions no faltaven disputes, ja que cadascun volia mostrar les seves sigles.

Quines eren les seves sigles?

Jo no tenia sigles. Estava marcat per la vaga de les Bandes d'Etxabarri [iniciada al novembre de 1966, que va durar 163 dies], en la qual l'assemblea ordenava. A mi em semblava el més enriquidor. En l'assemblea es decidia tot. Per exemple, quan sortim a la vaga de Cablenor, Forges Alabeses, Mercedes i Aranzabal també estaven en vaga. Al final vam ser dotze empreses en vaga. Pertanyíem a diversos sectors, però sortim a la vaga al mateix temps. Aquesta va ser la característica de les vagues de Vitòria-Gasteiz: vam trencar la normativa legal de llavors, ja que a cada sector li corresponia un mes de negociació del conveni. A Vitòria, en canvi, sortim junts.

Vau estar quatre dies en vaga.

Al matí, vam anar a la fàbrica i acordem entrar en el nou pavelló que estava buit. No treballàvem. Després de quatre dies, l'empresa va tancar la fàbrica. No obstant això, no era el primer cas, ja que altres fàbriques es trobaven en aquesta situació i, mentrestant, van prendre l'església de San Francisco. Prenem aquest camí també en la nostra empresa i entrem a l'església de Judimendi, en contra de la voluntat dels sacerdots. Però nosaltres, la nostra, des del respecte, però la nostra. Comencem a fer reunions obertes perquè la gent de Vitòria-Gasteiz sàpiga de bona font si vol saber alguna cosa. Sabíem que la policia enviava els seus secrets, però nosaltres continuem.

Estàveu en vaga, amb les fàbriques tancades, i vosaltres tancats a les esglésies de Zaramaga i Judimendi.

I a l'església de Judimendi també es van tancar amb nosaltres els treballadors de la fàbrica de mobles Apellaniz. Cada empresa en vaga es reunia tots els dies. L'assemblea ens ajudava molt a tots, perquè estàvem amb por. Allí intercanviàvem informació, analitzàvem els problemes. Cada assemblea es va convertir en una escola, en una escola per a treballadors d'entre 20 i 65 anys. Tots els dies es parlava d'alguna cosa i després es votava. Ens ajudaven molt aquelles reunions. En aquesta mateixa època també estàvem fent manifestacions a Vitòria-Gasteiz, encara que no hi havia dret a això. La Policia va començar a carregar contra els manifestants, detenint als treballadors, que han estat detinguts. I quan la policia va detenir a un treballador, o la patronal va acomiadar a algun treballador, responíem totes les empreses que estàvem en vaga. De fet, els dijous a la tarda comencem a reunir-nos a l'església de Zaramaga a tots els treballadors que estaven en vaga, i en aquesta reunió participaven els comitès de representants de totes les empreses en vaga. Els treballadors i treballadores formem un front comú a Vitòria-Gasteiz, una llista unitària de reivindicacions. Quan la patronal ens va acceptar les reivindicacions econòmiques, nosaltres no, fins que tornem a agafar als treballadors acomiadats. I després, quan els acomiadats van ser rebuts de nou, no fins que els arrestats van ser alliberats. Quan se solucionava la situació en una empresa, calia deixar anar el nus d'una altra fàbrica. Anteponimos la llibertat a qualsevol negociació, tots els treballadors alhora. Nosaltres estàvem junts, però la patronal no.

Així va arribar la vaga del 3 de març de 1976.

L'assemblea conjunta que se celebrava els dijous va convocar tres vegades la vaga general convocada pel Govern central per a enguany. La primera no va tenir eco; la segona va tenir més; la tercera, era del 3 de març. Aquest dia, la policia va obrir foc des d'al matí. Ferits en l'Ormaetxea del poble d'Urbina. Andoni Txasko també va ser durament colpejat aquell matí en el seu únic ull. Havent dinat, abans de la junta de l'església de San Francisco, els representants de les fàbriques ens reunim a l'església del Judimendi per a preparar una reunió conjunta. Quan acabem la nostra i vam anar a l'església de San Francisco, vam veure que la policia tenia el temple envoltat. Ens llancem a pedrades, però va anar en va. Després, és sabut, els treballadors de l'església van ser atacats i, en sortir, el policia va començar a disparar i a culatear.

"Dispareu, dispareu, dispareu a la gent!", se sent en paraules de la policia.

Com sabem, Agirre, gerent de Forjas Alabeses, es va traslladar a Madrid al costat d'altres empresaris. Eren quatre o cinc. Es van reunir amb el ministre de la presidència del Govern d'Espanya, Alfonso Osorio, i tres dies després es va produir la del 3 de març. Segons les nostres interpretacions, després d'escoltar el que havia sentit en aquesta reunió, el Govern va donar l'ordre de disparar perquè no es produís en cap altre lloc el succeït a Vitòria-Gasteiz, que estava destinat a matar treballadors.

Tres dies després estava a Madrid.

Amb data 8, Jesús [Fernández] Naus i jo teníem una invitació a acudir a una emissora de ràdio de Bilbao per a comptar el succeït a Vitòria. Aquell dia teníem una reunió en el soterrani de l'església del Pilar, i va venir un empleat que ens va dir que la policia coneixia la trobada. Ens vam anar. Tres hores més tard, al carrer, em van agafar per darrere. Em van lligar les mans i em van ficar en un cotxe. Em van tenir retingut allí mitja hora abans que Jesús també anés detingut. Vaig ser a la comissaria i em vaig detenir amb un parell de cops, però no amb tortures. Amenaces. Els policies estaven enfadats. “Et portem al pantà, t'empasses tot l'aigua!”. Detingut, dempeus, mirant cap a la paret, i dues hores més tard, a Madrid, ha estat detingut.

L'acusació era de sedició.

Ens van tenir en la Direcció General de Seguretat, a la Porta del Sol, a Madrid. Tres dies allí i a Carabanchel. Mentre érem allí vam saber que ens acusaven de sedició. “I què és aquesta sedició?”, i els advocats van respondre: “Atemptat contra la seguretat de l'Estat”. Així! El ministre d'Espanya, Fraga Iribarne, i el seu col·lega Martín Villa, pretenien posar en marxa als treballadors. Pensaven que anaven a rostir als obrers, però no ho creien. L'endemà, es van produir diverses protestes i la policia va matar a un treballador a Tarragona [Juan Gabriel Rodrigo, el 6], després un altre a Basauri [Vicente Antón Ferrero, el 8] i un altre a Roma [Mario Marotta, el 14] en les mobilitzacions solidàries amb Vitòria-Gasteiz. Les autoritats van fer llavors una reflexió diferent: “No podem caminar així, estem tirant llenya al foc”. I van canviar el discurs. Nosaltres estàvem en la presó i no ho vam comprendre del tot. Després, en sortir, ens vam adonar del canvi.

Quin va ser aquest canvi?

Es van suspendre les sessions de debat i es van establir reunions informatives per a imposar les consignes de partits polítics i sindicats. Ens van cridar a votar i des de llavors deixem el protagonisme en mans d'uns altres. Passem d'estar en contra del poder a cridar “els treballadors al poder”. Desmentim les vagues i inventem “dies de lluita”, d'un dia i de cap de setmana. Les forces repressives van canviar el color de l'uniforme i van començar a anomenar-lo “obrers de l'ordre”. Passem de la caixa de resistència als fons reservats de l'Estat i vam perdre l'autonomia. Els que treballem junts ens vam sotmetre a les sigles, sectaris. Les Juntes de Delegats en un temps que eren rebutjables, en l'actualitat comptem amb representants amb un privilegi de quatre anys. Abans era un sindicat vertical, després van ser set o vuit sindicats “verticals”, són ara cadascun pels seus interessos. “Anestèsia social”, deia Fernández Durán.

Què diu vostè de la lluita de llavors?

Tinc dins un còctel agredolç. Teníem un somni de llibertat, volíem acabar amb aquell sindicat vertical, volíem controlar les condicions de treball. Lluitem per la dignitat dels treballadors, vam establir assemblees perquè fossin espais de debat i presa de decisions, creguem comissions de portaveus, de manera que les rebutgem en qualsevol moment. Intentem treballar per la igualtat de les i els treballadors i treballadores, per les pujades lineals de diners. Exigíem millores econòmiques i millors condicions laborals, però prioritzem la readmissió dels treballadors acomiadats, l'alliberament dels detinguts i el manteniment dels seus llocs de treball. Tres mesos de lluita.

Opina de manera crítica sobre els actes que s'organitzen actualment entorn del 3 de Març.

Es fa una ofrena floral i un homenatge, que respecto. Es recorda als cinc morts, però no als seus somnis i formes d'organització, la qual cosa pot ser una manera de posar fre a la lluita. No és, segur, la intenció de sindicats i treballadors, però crec que la voluntat d'algunes organitzacions és això, com dir que van ser assassinats, “cuidat!”. Després va venir l'època d'anestèsia de la societat que diu Fernández Durán [activista del moviment antiglobalització]. Van dissenyar les vies per a dirigir la lluita laboral, de manera que no es produís mal al capital. Avui dia, penso i diria que des de la mort de Franco, i fins ara, és el major crim que hem conegut: més de cinc morts i més de cent ferits, davant milers de testimonis i no imputats.