Normalment, els periodistes solem recórrer als entrevistats. Però en aquest cas me'l vas fer tu. Per què?

Si ets una mica més que un periodista, i crec que sent amic va ser més fàcil fer el pas: tenim confiança, hem parlat moltes vegades sobre aquest tema i, bo, el moment va arribar. Quan vam ser al concert de comiat del grup Napoka Iria em vaig adonar que per a començar les noves etapes és necessari dir adeu a l'anterior. Va ser un punt d'inflexió: vaig decidir dir adeu a l'anorèxia a través d'una entrevista.

Senties la necessitat de donar a conèixer la teva experiència a la societat, no?

Sí. D'una banda, tenia la necessitat de tancar l'etapa a nivell personal, i per un altre, sentia una necessitat social, perquè l'anorèxia és un tema tabú: normalment els investigadors parlen d'aquest tema, però nosaltres no parlem, i jo crec que és necessari perquè parlem d'un problema molt comú i normal. És molt important que prenguem la paraula no sols els experts, sinó també els que hem viscut l'anorèxia.

Dius que és un tabú, però també s'ha parlat molt d'anorèxia.

En part és una contradicció, perquè al final veiem aquest tema en el dia a dia, hi ha un munt de casos i es parla molt d'això, però només com genera morb. Després es passa per alt la realitat. El tabú és la realitat de la malaltia. La gent fàcilment comenta que això o un altre és anoréxico, però després a l'hora de buscar treball, a l'hora d'estudiar, les situacions que sorgeixen a l'hora de viatjar es converteixen en tabú i discriminem la persona.

Què és l'anorèxia en les seves paraules?

Jo crec que l'anorèxia són moltes coses. D'una banda és una manera de mantenir el teu espai. La gent pot entrar en la seva vida tot el que vulgui, però en el que menja no, llavors, quan la gent ha envaït tant el seu espai, l'alimentació pot ser una de les formes més úniques o úniques de cuidar el seu espai.

D'altra banda, és una manera de revelar. Segons diversos terapeutes, per exemple, Teresa de Calcuta era anoréxica. Llavors, quan vols aconseguir un objectiu, a vegades el fas de manera inadequada o sense mirar-te a tu mateix, quan no tens una altra forma, és un mètode que utilitzes contra tu.

L'anorèxia afecta sobretot a les dones?

El major percentatge de les persones que sofreixen o han patit anorèxia són les dones, i no és casualitat, a més, la majoria són d'una determinada forma: les dones que s'ocupen dels altres, però que en definitiva s'abandonen. Kate Millette va dir que l'amor ha estat l'opi de les dones, i per a tirar d'això, crec que en general el nostre opi ha estat patriarcat, i que les nostres drogues han estat l'estètica, la submissió…

Des de petit ens han dit com hem de ser, ens han donat barbias, ens han ensenyat a cuidar als altres i ens hem deixat a nosaltres mateixos. La majoria dels membres que he conegut sobre l'anorèxia són mèdics, professors, educadors: els que donen molt als altres. Però si tu no et dones el que necessita a tu mateix, no pots donar res als altres.

Quins estereotips hi ha sobre l'anorèxia?

L'anorèxia se sol associar amb un capritx, amb els models… La gent pensa que és una malaltia relacionada amb la primesa, i moltes vegades no té res a veure amb això. Jo he conegut als companys que tenien bulímia i pesaven més de 100 quilos, llavors les dues coses no estan unides: una cosa és física i una altra és l'obsessió o la malaltia.

Llavors, és aquesta obsessió el problema de la medul·la?

Es tracta, en definitiva, d'una manera d'afrontar les situacions. Jo sempre dic que tots tenim alguna addicció, tu acabes els exàmens i primer jugues a la màquina o va una altra a jugar, quan tens un problema un altre plora… Perquè el menjar també pot valer al moment, igual estàs molt nerviosa i menges molta xocolata per a relaxar-te, i si et vas de les mans i fas el mateix cada vegada que tens un problema, pots tenir bulímia. No és tan diferent menjar molt i no menjar res. L'anorèxia i la bulímia van de bracet. No menjar pot ser la teva solució per a gestionar coses o per a no pensar en els teus problemes o per a mil coses, i a més si la gent aplaudeix i et diu que estàs molt maca, t'enforteix més aquesta actitud.

Hem esmentat diverses raons de fons, amb què t'identifiques?

Jo crec que l'anorèxia és una manera d'aconseguir el que un vol. Jo sempre volia tenir una família perfecta, una quadrilla perfecta, una parella perfecta, i em va servir en el moment, perquè al final vaig aconseguir el que volia. El problema és què ocorre quan tot això cau. Quan comences a perdre, veus que l'entorn t'ha abandonat i que estàs només amb el teu cap i que pots perdre tot el que has aconseguit d'un dia per a un altre. No és una base ferma.

Quin ha estat el teu camí amb l'anorèxia? Si no m'equivoco, va estar en un centre de Barcelona.

El tractament de l'anorèxia ha de ser integral, perquè cal treballar d'una banda el pes o la nutrició, després l'aspecte psicològic i familiar, els amics… Tot és un. Jo vaig començar els tractaments aquí, a Euskal Herria: primer a Guipúscoa, després vaig ser a Bizkaia, després fora d'Euskal Herria a Santander, després a Pamplona… però aquí hi ha molt de costum de treballar el pes d'una banda i després fer el seguiment psicològic per tu mateix. Així és molt difícil. Si agafes 20 quilos en tres mesos, quan salis és clar que no ho mantindràs, perquè no has treballat i interioritzat el procés.

A Barcelona s'utilitzava un altre mètode. D'una banda tenies lloc per a treballar el tema de la família, es feia ioga, no et llevaven la gimnàstica (no et lleven res), i el menjar es feia a poc a poc. També s'utilitzava un munt d'ajuda de grup. Al cap i a la fi, tot es recollia íntegrament i, a poc a poc, passava el temps i sortia al carrer. Aquest procés no es feia d'un dia per a un altre.

Allí, a més, vas conèixer gent que es trobava en una situació semblant. Li havia servit d'ajuda?

Sí, t'adones que no ets l'únic que té aquest problema. En certa manera, l'objectiu és no sentir-se només. Al carrer la gent jutja molt per la ignorància i en el centre la gent t'entén. Després és veritat que el més difícil és tornar, perquè igual tu has canviat molt, però la gent no. I això és un altre procés. Moltes vegades has de treballar més fos que en el propi centre. És una competició constant, com contesto a això, com respondré a… Salgo al carrer i en la marquesina per a agafar l'autobús, aquí està la imatge d'una noia de Women’s Secret i vostè pensa: “Jo abans estava així”. I no, cal arribar un moment en el qual tu vas a aquesta marquesina i l'anunci no t'importa. I això és molt difícil.

Quins recursos existeixen en la CAPV per a fer front a aquesta mena de problemes?

D'una banda, està l'associació ACABI, Associació Basca contra l'Anorèxia i la Bulímia, que realitza labors d'assessorament i mediació. Tenen un nutricionista i un terapeuta, però no poden fer un seguiment complet, perquè tenen un munt de casos, els arriben contínuament, i no poden atendre't de forma personalitzada. Són ells els que et diuen els recursos que hi ha per a saber a on acudir. Pas següent: centres privats o Osakidetza.

Jo en els privats no he trobat gens integral, sí ajudes puntuals, però després has d'anar a casa i has de menjar. Pot ser que si al principi t'agafen, potser pots aconseguir que et canalitzin, però quan estàs en el clot, jo crec que és gairebé impossible sortir amb aquests mitjans.

En Osakidetza, per contra, si no pesa menys d'una determinada quantitat, s'eviten els ingressos, per la qual cosa el criteri és el pes. Llavors, sent aquest el punt de partida… Entenc que no serà positiu que una persona ingressi si no té un pes molt baix, però amb la limitació que no ho prengui tot íntegrament. Pot ser que no necessitis estar a 30 quilos per a necessitar atenció 24 hores, no tot és pes. Com li he dit abans, he conegut a algú que pesa més de 100 quilos i està ingressat, perquè no podia dormir sense menjar quatre pastissos a la nit. Per què aquesta persona no necessita atenció 24 hores? Aquí es dona un remei immediat al físic i el psicològic va aparti, però jo crec que és molt difícil enfocar la qüestió així, sobretot al principi. En qualsevol cas, jo ara estic fent seguiment amb un terapeuta d'Osakidetza, i estic molt bé amb ell, treballem temes de tota mena i ara m'és molt útil.

Abans hem esmentat la discriminació: t'han discriminat alguna vegada per anorèxia?

Amb això no ocorre el mateix que amb l'obesitat, no m'han discriminat en la quadrilla anomenant-me puta flaca, això no és habitual, fins i tot ocorre el contrari, t'aplaudeixen. Però les coses canvien si saben que tens o has tingut anorèxia.

Em va ocórrer un cas evident: un professor no em va deixar fer pràctiques. Va parlar amb els terapeutes i li van dir que jo estava bé, que m'havien donat d'alta i que podia fer pràctiques amb total tranquil·litat. Però el professor es va negar i em va dir que ell s'encarregaria personalment que jo no fes pràctiques. Per fi vaig haver d'esperar i a l'any següent el vaig fer.

Sobre què eren les pràctiques?

Vaig treballar amb dones embarassades o amb nens de 0 a 3 anys, amb problemes de drogodependències.

Què pensava aquest professor, que anava a ser un mal exemple?

Sí, o no seria capaç de fer-ho. Jo estava bé, com ara, així que no sé d'on va treure això, però la cosa va quedar així.

Se li va ocórrer alguna vegada la possibilitat de denunciar a aquell professor?

Pensàvem, sí. El centre de Barcelona es va enfadar molt i van dir que era digne de ser publicat en un periòdic central. El cas és que el meu nom podia sortir a la llum i ens va semblar que tal vegada venia en contra de nosaltres i que jo, si m'obrís, podria tenir problemes per a trobar treball o per a prosperar. Ens va semblar que no era el millor moment.

L'anorèxia sol ser atribuïda a la publicitat de moda i als supermodelos. La societat, l'escola, la quadrilla… no té responsabilitat?

És fàcil escapar de la responsabilitat i atribuir la responsabilitat de tot a la publicitat, però al final som nosaltres els que tenim la responsabilitat. De petit, a l'escola, està molt mal vist que una persona mengi més i normalment se sol descartar a gent que no entra en un cànon de perfecció. Hi ha una pressió social molt alta.

A més, moltes vegades dic que vivim en el món de les contradiccions. Vas a la farmàcia i venen pastilles d'aprimament al costat dels antidepressius, o compres una revista a la recerca d'una recepta per a fer un pastís i en aquesta mateixa revista hi ha un pla, “com aprimar en deu dies”. En qualsevol cas, clar, la publicitat té la seva influència, però si nosaltres no continuéssim, si li donéssim una altra mirada, les coses no serien així.