“Amb les regles de joc de l'economia neoliberal, perquè els aliments estiguin barats han d'haver-hi chubasqueo i precarietat”, amb aquesta veritat transparent entra en el número 30 de la revista Sobirania Alimentària, aclarint que aquesta chubasqueo i precarietat s'aplica als ecosistemes, als animals, a les plantes, a les cultures i, sens dubte, a les persones. Ofereix exemples concrets d'aixafament dels treballadors de les cadenes de producció i transformació d'aliments barats per als ciutadans europeus.

Segons la publicació de l'organització altermundialista GRAIN i el moviment Via Pagesa en castellà, l'opressió mostra diferents formes segons el gènere o l'origen de les persones que la pateixen i es mostren molt diferents en el ric Nord o el pobre Sud del món, “però avui dia per les migracions i la globalització, hi ha zones nord en el sud i sud en el nord”. Perquè, qui esperaria trobar les condicions laborals que també es persegueixen a Grècia en una Alemanya tan rica?

Guido Grüner, responsable d'ALSO a Baixa Saxònia, ha presentat "el seu treball com a esclau en la indústria càrnia alemanya". ALSO porta 35 anys treballant per a denunciar i canviar les condicions de vida de les persones desocupades i precàries a l'Alemanya que s'autodenomina estat social. Van començar a col·laborar amb els agricultors de la comarca en 2008, quan aquests van realitzar una vaga de subministrament a grans compradors de llet. Ofereixen assessorament jurídic i suport als treballadors de la cadena alimentària industrial.

La majoria dels quals demanen ajuda a la Baixa Saxònia són treballadors de grans escorxadors, pollastres per a marques famoses (Heidemark, PHW/Wiesenhof...), porcs (Danish Crown, Tönnies, Vion, Westfleisch) o vedells en producció de carn. Aquestes empreses exporten a tothom i a Alemanya venen les seves pròpies carns Aldi, Edeka, Lidl, Rewe i altres supermercats, controlant amb els seus baixos preus més del 90% de les vendes minoristes.

En 2013, arran de les protestes dels treballadors amb l'ajuda de sindicats, grups cristians, etc., l'Estat alemany va prendre mesures en la regulació del treball, entre elles les treballadores de la indústria càrnia: fixar el salari mínim en 9 euros/hora, garantir la dutxa i altres elements en les llars col·lectives... “però després d'aquests anys podem dir –diu Grüner– que aquests estàndards tampoc es compleixen”. Amb l'arribada del segle XXI, l'amo té més fàcil que mai utilitzar qualsevol bretxa.

Per a començar, els treballadors han de passar un període de prova en el qual es troba desprotegit per por de que es presenti la menor queixa o al fet que es desplacin al carrer en cas de malaltia. Però una vegada aconseguit el contracte, Grüner assegura que ningú controla les hores de treball, que els demanen consell als treballadors que ingressen més de 200 hores al mes, “sovint 240 i fins a 280”, que treballen sis dies a la setmana 14 hores. No en les necessitats de tota mena, en els frigorífics, en els quals es mouen grans càrregues, en els ritmes forts...

Com que el treballador no està legalment destinat a les grans companyies, sinó a les contractes de treballs temporals, o a una subcontracta d'una contracta... a qui acudir a queixar-se, a demanar descans de malaltia o a preguntar-se quin és l'horari exacte? Són molts els que, a canvi de signar un contracte, es troben en l'obligació de pagar 500 euros a l'encarregat de l'empresa. I com garantir el salari mínim si el meu amo el calcula per hores però segons els exemplars o quilos produïts? Qui controla els preus de les habitacions que lloguen les empreses als treballadors que es veuen obligats a viure en grup a l'estranger?

La polpa de les maduixes de Desgarai

Gruido Grüner ha explicat que l'activitat dels treballadors en la vacunació i el transport d'ocells és encara més lamentable. La Baixa Saxònia cria cada any més de 300 milions d'ocells en grans granges que han de ser traslladades a escorxadors industrials.

Quadrilles transportades en furgonetes i microbusos van de granja en cabanya a la dura tasca de capturar a milers d'ocells, muntar en gàbies i carregar en camions, generalment sense roba adequada, treballant a mà en magatzems foscos plens de pols i amoníac de fem. A l'ésser un treball de baixa qualificació, els treballadors també sofreixen les pitjors condicions, sovint sense contracte, vivint en habitatges col·lectius cedits pel seu amo, descomptant directament la renda cara del jornal... No és una coincidència que la majoria de les quadrilles que participen en el transport d'ocells estiguin formades per immigrants.

A més de l'alemany, el dossier de Soberania Ocupada analitza dos casos més a Europa: "Vist des de dins dels centres de manipulació d'aliments d'Almeria", ha escrit un empleat del centre, L.G. sota signatura. Juana Moreno Nieto i Emmanuelle Helliok “dones jornaleres que treballen en maduixes d'Andalusia i el Marroc”. Per part seva, els professors universitaris Carlos de Castro, Alessandra Corrado i Domenico Perrotta han explicat com “la migració és un component clau per a les cadenes de subministrament globalitzat”.

Les maduixes vermelles que es produeixen i es consumeixen fora de l'època –a la fi de març els kaletarras estaran farts de menjar-les, a pesar que l'horta i la de les coves d'aquí començaran a florir llavors– porten en la seva essència l'explicació de la producció industrialitzada global d'aliments. La majoria dels productors europeus, inclosos els que treballen amb els hivernacles més eficients, estan en crisis davant la competència de la maduixa que creixen a Huelva d'Andalusia i el Marroc.

Entorn de la cria de maduixes que trobarem en les superretas, s'ha organitzat un model agrícola molt tecnificat, preparat per a l'exportació, amb un gran cost de producció: pesticides, abonaments químics, plàstics d'hivernacle i altres infraestructures, patents de plantes fèrtils… i molt vinculat a les grans cadenes de distribució de super i hipers.

Però també requereix molta mà d'obra. Per això, enguany també hi haurà 60.000 treballadors temporers a Huelva i 20.000 en el nord del Marroc. En la seva majoria dones. Moltes de les necessàries per a la plantació, conservació i emmagatzematge de maduixes en els prop de 10.000 hectàrees d'hivernacles que té Huelva han arribat del Marroc, segons el tracte signat en 2007 per la patronal de la maduixa, l'Agència Espanyola d'Ocupació i les autoritats marroquines, que garanteixen el seu retorn al Marroc després de la temporada.

Aquestes maduixes grosses del super porten la suor de les dones adobades, a més del còctel pesticida.