I no sols celebrar, sinó també parlar de la pel·lícula, debatre i escriure sobre la pel·lícula, veure la pel·lícula tots junts, empènyer la pel·lícula i reivindicar-la. D'aquesta manera, potser aconseguim que la pel·lícula perduri, que superi l'immediat –premis i estrenes, llistes de les millors pel·lícules de l'any– i es converteixi en un model per als projectes futurs.

Mocós és el primer llargmetratge d'Adrián Or (Madrid, 1981). La pel·lícula ens presenta a David Ransanz, un músic d'hip hop d'uns trenta anys anomenat “Mocós”. Però, sobretot, David ens introduirà en les relacions que manté amb la seva família: Mimi, Or i Lluna en la vida que comparteix amb els nens i els seus pares i germana Eli. De fet, la cambra d'Or entrarà a la casa dels Ransanz, en dos habitatges petits contigües situades en un suburbi de Madrid. La pel·lícula és un retrat cinematogràfic pròxim a una complexa xarxa de cures –sense ocultar que aquesta xarxa la tiren endavant sobretot les dones de la família–.

Mocós ha estat premiat en nombrosos festivals internacionals. Nyon, Buenos Aires, Quito o Sevilla, entre altres. No obstant això, cal buscar l'origen de la pel·lícula molt més allà d'aquesta reeixida gira, que va tenir lloc l'any 2013. En aquest mateix any el director va realitzar el curtmetratge Bon dia resistència. Aquesta peça completa és l'única escena de la pel·lícula Mocós. Allí veurem a Mimi, Or i Lluna despertant-se. "Bon dia", va murmurar David. A l'habitació que encara està fosca, observem els moviments dels nens. A poc a poc s'aniran vestiendo, encara amb els ulls tancats. No volen despertar-la. No volen vestir-se. No volen anar a escola. La resistència diària és un ritual. Mocós acaba amb una nova llet infantil. Sonarà l'alarma del mòbil, els ulls s'obriran. Han passat tres anys, els nens han crescut en la pel·lícula davant els nostres ulls, però tornarem a veure'ls a poc a poc despertant-se en un dia normal. Aquests dos despertessis marquen els temps de Mocós. Dos temps alhora. Un temps lineal –durant els sis anys que el director va viure amb la família Ransanz– i un temps circular –gestos repetitius habituals que crea al muntatge eficaç realitzat per Ana Pfaff–. L'inevitable pas del temps i la circularitat de la cotidianeidad. I en l'encreuament entre tots dos trobem resistència, aquesta vegada, resistència real. Dignitat d'avançar junts. El més segur és que aquesta és la lectura clau que ens dona el títol Bon dia resistència: Mocós és el retrat de la resistència més elemental. La resistència del quotidià.

Un dels elements més importants de Mocós per a realitzar aquest retrat és: On està, des d'on roda. Per a poder descriure aquest lloc, hem de treure a la llum algunes de les decisions del director. Per a començar, un “interior” especial en la pel·lícula. Mocós no és una “pel·lícula social” convencional en la qual un “director compromès” visita un barri i retrata una realitat exòtica com si fos gairebé etnògraf. Hi ha una dimensió orgànica i directa en Mocós: Es tracta d'un dels millors amics del director David, que també va formar part de la mateixa banda de música. Així que Orr està rodant el seu barri, el seu món. Però ser d'un mateix món no garanteix res. El repte és visibilitzar aquesta proximitat i el mèrit, en aquest cas, radica en les decisions cinematogràfiques preses pel director per a aconseguir-lo. Hi ha dues decisions fortes, entre altres: el director s'ha fet el de càmera i només ha utilitzat una lent fixa de 50 mm per a rodar. D'aquesta manera el retrat està fet literalment a una distància justa. Com deia el cineasta Johan van der Keuk, la qüestió fonamental de qualsevol posada en escena cinematogràfica de la realitat consisteix a negociar una distància: “Com creuar els deu metres entre jo i l'altre, com aconseguir estar en el mateix espai… Filmo a una distància que normalment puc tocar, a una distància que puc ser tocada. I aquí, a més de tocar, puc ser no acceptat”. La cerca de l'espai compartit pel cineasta, la càmera i els protagonistes, la negociació d'aquesta distància, és el problema cinematogràfic bàsic de Mocós. Vostè va haver d'aprendre a instal·lar-se en un lloc molt precís, no tan lluny com per a sentir a un voyeur, ni tan a prop com per a ser un estrany. El resultat és una proximitat singular construïda a través del cinema.

Una altra gran decisió del director és no explicar gens de manera explícita, que tot es percebi. Sobre els protagonistes, per exemple, no hi ha massa informació, tampoc és clar el parentiu entre ells. Només coneixem als personatges a través de les seves petites paraules i accions. I això basta, vivim amb ells. El mateix ocorre amb el moment històric. De fet, algunes crítiques han acusat la pel·lícula de falta de "context" en la pel·lícula. No obstant això, moltes vegades és més poderós el que es diu a mitja paraula que el que s'imposa. Els sis anys de rodatge de la pel·lícula coincideixen amb el moviment M15 i les seves vides posteriors, així com amb la implantació de programes de reducció i l'augment dels efectes de la crisi. En alguna entrevista Or compte que la decisió de no fer una referència directa a aquesta situació ha estat intencionada. Encara que no ho vegem, David i la seva núvia van participar en el moviment M15 i, en algun moment, el director va estar a punt d'entrar una referència directa, afegint en alguna escena el so de les notícies d'un televisor. Al final, va deixar de costat la idea i va ser eludir l'aposta explícita. Or no volia convertir la “crisi” en el decorat d'una història. Com aconseguir, llavors, que aquesta època concreta es veiés al llarg de tota la pel·lícula? Com fer una pel·lícula sobre la resistència del dia a dia en la precarietat? En aquest cas, la decisió cinematogràfica té a veure amb l'espai.

En Mocós el temps històric es mostra a través del tractament dels espais quotidians. Allí els personatges viuen junts, s'estimen, discuteixen, somien, aprenen. L'urbanista Edward Soja deia que no hi ha realitat ni procés social fora de l'espai. Les relacions socials, com explica Soia, es converteixen en reals i precises quan es produeixen en un espai viu. També és Mocós: una col·lecció d'espais viscuts. Les escenes de la pel·lícula tenen lloc en un repertori espacial reduït –un món d'amor i ira, petit i pròxim a la mateixa escala del barri–, sobretot els petits habitatges contigus on viu la família de David, però també el camí de casa a l'escola, un viatge amb cotxe o amb metro, o un parell de sortides curtes a un bar. Mentre els protagonistes de Mocós recorren els petits espais habitats, les seves converses esbossen parcialment una constel·lació de petites resistències. A la porta de l'escola, per exemple, David parla amb altres pares de la dificultat de pagar el menjador; i rient, de sobte creen un “club de migdia” per a donar als nens menjar a casa. Un altre punt cal dir dels comentaris que fa Eli, germana de David, que lluita per consolidar un lloc de treball en el laberint de precarietat de la universitat espanyola. Veiem un dia a dia radical: la resistència i la dignitat dels protagonistes contaminen el món material pròxim, els espais quotidians.

Cal reivindicar un gest en Mocós: la seva coherència. A més de reivindicar la inconscient dignitat del dia a dia, és una pel·lícula molt petita en si mateixa: curta durada, sense suport institucional, basada en la petita economia dels recursos formals i tècnics. Tal vegada per això és una proposta tan sincera. Hi ha poques pel·lícules com a Mocós.