És molt el que mostra la foto, però és increïble el que no aconsegueix mostrar. La fotografia pren la imatge del quadre, només el que s'ha representat en el quadre, i quan no s'ha representat res, la fotografia continua sent la representació, d'un cos, d'una cosa, d'un ésser. Els quadres són cossos, són coses, éssers. I no hi ha res com veure-la de prop. A vegades ens resulta impossible, en aquest cas és imprescindible.

Fa temps que Barbara Stammel (Söcking, Alemanya, 25 d'octubre de 1960) viu en Getaria, on té el seu estudi. Va estudiar Belles Arts a Munic i a Barcelona, des de llavors viu dedicat a la pintura.

Ell és qui munta els bastidors, qui posa el teló. “Hi havia una preciosa botiga en la plaça de Guipúscoa, la van tancar”. Allí comprava els pigments. “Ara és més difícil i més car aconseguir pigments, cal demanar-los des de l'estranger”. Mescla d'oli de llinosa amb colors. Ell. La terra, les temples, els ocres, utilitza principalment colors marrons, entre els quals destaquen els blaus, els grocs, els vermells: donen una vitalitat enorme al treball.

Ell mateix construeix cossos, generalment de la mateixa mesura, 160 x 160, i entra en ells amb tot el seu cos, recordant a l'espectador que pintar és físic i fent de la mirada física. La matèria és present en les seves obres, com evocant les capes i capes superposades, els gestos, les marques, molts altres cossos que estan dins de tot cos.

“Aquesta era la meva mare. No tenia intenció de pintar-ho, però em va sortir ell”. Realitza sèries fins a esgotar completament cada cara, des del seu cos fins al cos del quadre. Els quadres són cossos, són coses, éssers.

A vegades fa pensar en Marlene Dumes.