Al gener de 2015 va deixar de ser diputat de la Cup en el Parlament de Catalunya en renunciar Artur Mas a la presidència de la Generalitat, després del veto de la Cup. En l'acord entre Junts Pel Sí i la Cup també van haver de dimitir dos diputats de la Cup, un dels quals va ser Julià de Jòdar, i l'altre membre de Junts Pel Sí. No obstant això, la seva marxa no tenia res a veure amb aquest assumpte, perquè ell havia acordat amb la Cup que deixaria el Parlament, a tot tardar al gener: "Jo vaig ser amb una condició, que no sortís en les llistes; per això vaig ser setena en la llista de Barcelona, però va ser una sorpresa i vaig sortir de la llista. Tots ho van unir després a Mas, però el meu ja estava acordat”.
El moment en el qual Mas va haver de deixar la seva candidatura va ser molt complicat. Com ho vas viure?
Mas va ser l'home de les retallades, triat per Pujol, i a la Cup no li agradava en absolut haver de col·laborar amb ell. Va haver-hi una gran polèmica en el si de la Cup, es va arreglar obligant a Mas a marxar-se, i a mi em va semblar molt bé.
Podria haver arribat amb Mas al referèndum de l'1 d'octubre o a la proclamació de la República del 27 d'octubre?
No. Ho tallarien abans. Carles Puigdemont és un independentista de major edat, i des dels 17 anys és independentista. Al PdCAT li venia bé una persona així, no permetien que ERC es fes amb l'independentisme íntegrament. Al mateix temps, Puigdemont era un home del partit –l'alcalde de Girona– que garantia els interessos del PdCAT. Mes està més vinculat a l'època de la corrupció de Puigdemont que a la de Pujol. Si hi hagués hagut Mas, els interessos de classe s'haguessin imposat al tema de la independència. Abans haurien arribat a un acord amb el Govern d'Espanya. La col·laboració amb la Cup no hauria estat possible amb Mas.
L'1 d'octubre es va viure una situació revolucionària a Catalunya. El 27 d'octubre es va proclamar la República catalana, però per a llavors el globus ja estava buit. Què va ocórrer durant aquest temps?
Jo he estat molt crític amb associacions com ANC i Omnium, no han generat un lideratge autònom fort amb les institucions autonòmiques i han estat atrapades en les seves xarxes. Carme Forcadell va ser la primera presidenta de l'ANC i actualment està en les llistes d'ERC; Jordi Sànchez, el segon, ha estat en les llistes de JxCat. En l'ANC, l'alternança també s'ha imposat de manera notable.
El passat 1 d'octubre, els organitzadors del festival van sorprendre els tres grans èxits. Uns dies abans, Jordi Sánchez ja havia dit que estava content d'haver acudit a votar a un milió de ciutadans. La votació es va saldar amb 2,3 milions de votants, mentre que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van dur a terme altres 700.000 vots segrestats. És a dir, un total de 3 milions de vots van ballar aquest dia, tres vegades més del que esperaven i el Govern i les entitats no estaven disposades al fet que aquesta multitud es quedés al carrer.
El 20 de setembre, no obstant això, es va viure al carrer una notificació molt clara. Tots dos jordis van caminar amb la gent, però ells sempre han dit que la situació estava controlada.
Ells creien que quan la Guàrdia Civil o la Policia Nacional comencés a retirar les urnes, la gent es tiraria enrere i no aniria a votar.
He llegit que el criteri era formar una fila per a anar a votar.
Calia fer-ho, però la gent no feia cues, havia muntat tanques a les portes de les escoles. L'actitud de les nostres autoritats era encara major, sense deixar de mirar a distància el desafiament.
El que sí que es veia era que els Mossos tenien l'ordre de no intervenir. Això també és un repte.
Sí, tenien aquesta ordre, el nostre Govern no volia que es produís un conflicte entre els ciutadans i els Mossos; ni tampoc entre els Mossos i els Guàrdies Civils i la Policia Nacional. Però va faltar valor perquè el referèndum fos clar. Les urnes, per exemple, van ser guardades per persones civils, no pels membres del Govern, sinó per les autoritats. La ciutadania va dur a terme tota l'operació i la van pagar. El Govern va deixar de fer i de facilitar tot això, però no preveien la participació massiva i contundent del poble.
Vostè parla de falta de determinació, però aquest Govern va estar mesos preparant la consulta: La Llei del Referèndum, la Llei de Transició, la institució recaptatòria d'impostos… Cuesta pensar que no volia dur-lo a terme.
Quan l'1 d'octubre els ciutadans van prendre l'espai polític del carrer, aquest poder el tenien la gent, però la gent no pot portar-lo avanci, ha de retornar-lo al Govern i aquest no va respondre. D'haver contestat, hauria hagut de proclamar la República aquest mateix dia o el 3 d'octubre, quan es va produir la vaga general. Aquí va faltar un líder carismàtic, en aquest moment proclamant la República i disposat a seguir endavant, cavalcant sobre les mobilitzacions massives de l'1 i 3 d'octubre.
Davant això, el Govern va dir que havia volgut evitar la brutal repressió que s'havia anunciat des d'Espanya en proclamar-se la República.
És una actitud paternalista. La ciutadania ha de decidir què fer. No diré que els ciutadans estiguessin disposats a tot, però sí a molt més.
Hi havia centenars de milers de persones al carrer, però la societat catalana estava preparada per a això?
La presa de poder no ho fa tota la societat, sinó els més valents. En aquesta situació, el tema no és el 50 + 1%, sinó el desig o no de prendre el poder. En aquell moment el Govern espanyol també semblava tocat, però se li va donar temps per a reaccionar. Si vostè en un moment té al carrer a un milió de persones a Barcelona, com es reprimeix això?
I quin seria l'objectiu de la revolta, acordar el referèndum o tirar endavant la República?
Jo hauria progressat amb la República, això sí, sabent que vostè pot perdre. Però ara també ho has perdut i has de canalitzar aquesta energia a través d'unes eleccions imposades per Madrid. Descobreix el que hem perdut en el camí. En realitat, la possibilitat es va perdre el 10 d'octubre, quan a les 17.00 hores es va informar la Cup que calia canviar el guió i proclamar la República però que s'anava a suspendre immediatament. Quina va ser l'excusa? Que apareixeria algú en l'escenari obligant el Govern d'Espanya a asseure's i negociar amb el Govern català. Aquest intermediari no va venir mai. La fortalesa d'Espanya a la Unió Europea és major que els suports que va preparar el Govern de Catalunya. El mediador ha d'arribar quan els adversaris estan en una llarga lluita o quan un d'ells es rendeix i demana diàlegs de pau.
En qualsevol cas, si hagués prosperat, el Govern hauria provat algunes coses, com fins a quin punt el Govern espanyol podria arribar amb la repressió o quina era la seva capacitat per a mantenir la mobilització dels dies de la multitud. Però tot això cal preparar-ho bé abans, i aquí no es preveia.
Què ha passat llavors?
Massa confiança en el marc jurídic-polític de l'Estat El 27 de setembre de 2015 es va dir que en 18 mesos es volia fer la República i van començar els preparatius, però sobretot en l'àmbit jurídic-polític: textos, lleis… i en l'àmbit pràctic, per exemple, en el tema de l'ocupació del territori? Res. Entre altres coses, va faltar la conversió dels Mossos d 'Esquadra en Guàrdia Nacional.
Això seria una guerra.
Sí, clar, ara estem en guerra, però d'una altra manera, ocupats. Si se li dona massa força als supòsits, “què passarà si ens anem tan lluny?”, no posa a prova la realitat, és a dir, la qual cosa passarà, segons el que jo faig. Aquí el Govern ha volgut fer “de la llei a la llei”, però això no es pot fer si el Govern d'Espanya està fort; ells no sols tenen la llei, ells tenen la força i la usen.
Potser és dur dir-ho? Però és que llavors dius que els governants han enganyat el seu poble?
No, pitjor, s'han enganyat a si mateixos. No tenir poder és dolent, però ser i no exercitar-ho és molt pitjor. Aquí va ser un veritable poder al carrer i se li va escapar, retrocedint al Parlament.
Com es pot avançar ara?
Primer cal veure els resultats de les eleccions. Si aconseguim la majoria, en vots i escons, hauríem de fer el que no vam fer abans. En cas contrari, per a què volem tanta força!
L'article 155 tornaria a estar en vigor el segon dia.
Suposo que les autoritats aprendran una cosa de la qual ha succeït fins ara, ja saben que la repressió de l'Estat és aquí, que és estructural. Si s'aconsegueix la majoria, crec que l'1 d'octubre i la República s'utilitzaran com a símbol per a exigir de nou el diàleg i la bilateralitat com a suport moral. Al mateix temps, desenvoluparan el poder autonòmic i tractaran de demostrar la identitat d'Espanya a nivell internacional, perquè Europa s'involucri. Si l'independentisme surt victoriós, el Govern es compromet seriosament a posar la pilota en el seu àmbit i a rematar-la amb la intenció de tornar a deixar-la.
Els CDR, els Comitès de Defensa de la República, van ser claus en les grans mobilitzacions de carrer. Encara estan vius?
Sí, totalment, estan a l'espera que succeeixi. Si el 22 de desembre guanya la majoria republicana, seguiran ANC i Òmnium com fins ara? O haurien après que una excessiva dependència de les institucions condueix a la situació actual? Els CDR ja tenen la transversalitat que tenen l'ANC i Omnium, però entre els tres encara no s'ha constituït l'estat major. ANC i Òmnium mantenen encara una excessiva dependència dels partits institucionals. En les institucions, l'independentisme no té la força suficient per a derrotar a l'Estat, per la qual cosa hauran de lluitar en una guerra de trinxeres per a desgastar a l'Estat. Al carrer, en canvi, cal tornar a la força i a l'ofensiva, però des de l'experiència de l'1 d'octubre. En aquest moment, els CDR poden prendre la iniciativa, com el 8 de novembre.
I com fer front a la repressió? Desobediència civil…
De moment, parlar d'això és metafísic, però si es donés una situació així, el Govern hauria de preveure que l'article 155 és aquí i que hauria d'afrontar-ho. El primer és controlar als Mossos, llevar-los tots els muls que puguin ser indecisos i posar en mans d'un Govern de confiança. Si no ho fas, sempre et pescaran. Però no veig en això un govern de JxCat i d'ERC. Per contra, sí que veig possible l'obertura d'una fase de major activació al carrer. Necessitem menys somriures i més veus. Ens han ficat el dit en la boca tractant d'asfixiar-nos i ens hem parat; la pròxima vegada que ho facin, que sàpiguen que també tenim les dents. En un moment donat, cal estar disposat a fer alguna cosa més que una mobilització.
I creu que hi ha ciutadans disposats a fer-ho? També s'han observat símptomes de fatiga.
Si l'Estat 155.arekin segueix en repressió, i si l'ANC i Òmnium no actuen, perdran força i es deixaran la iniciativa en mans dels buròcrates de la Generalitat i dels partits polítics catalans.
“Aurreko Legebiltarrak izaera sozialeko 16 lege egin ditu, baina ez dituzte eraman azaltzera eta eztabaidatzera haien onuradunengana. Ez dira auzo popularretara joan eta herritarrei esan “lege hauek zuenak dira, defenda itzazue Auzitegi Konstituzionalak indargabetzen dituenean”. Pasatu da bertan behera utzi diren estatuko egitura-juridikoen eremuan egin diren legeekin, Konstituzionalak atzera botatzen du eta inor ez da enteratzen. Bai, egunkarietan ateratzen da, baina herritarrek ez dute uste pobrezia energetikoari buruzko lege bat haiekin doan, eta ez da ateratzen kalera defenditzera. Horregatik joan behar da Ciutadansek botoak eskuratzen dituen auzo horietara eta lege hauek azaldu. Fase berrian, teorian behintzat, lege hauek egiterakoan eta atzera botatzen badituzte ez dugu atera behar kalera independentistek bakarrik, lortu behar da herritarrek defendi ditzatela greben bidez, haienak ere badirela sentitzen dutelako. Hori da Errepublika. Egin dezake hauteskundeetatik aterako den Gobernuak? Zalantza handiak ditut. Baina oinarrizko mugimenduak bai lor dezake aktibazio ahalmen handiagoa, hori sinesten dut”.
Julià de Jòdar-ek eta David Fernándezek idatzi zuten 2012an “CUP: bidaia bere sustrai eta arrazoietara” liburua. Jòdarrek, beraz, ondo ezagutzen du mugimendu hau. CUP giltzarri izan da azken lau urteetan urriaren 1era eta Errepublikaren aldarrikapenera iristeko, baina bidean barne tentsio handiak bizi izan ditu, batzuetan ia apurtzeraino ere bai. CUPen azken lau urteak nola ikusi dituen aipatzea eskatu diogu Jòdar-i.
“Azken zuzendaritza taldea etengabeko barne krisiekin amaitzeko sortu zen, aurrekoa oso polarizatua baitzegoen Endavant eta Poble Lliure-ren artean. Uste dut ika-mika horietatik indartua atera dela CUP, azkenean errealitateak zentzua ekarri du. Aurreko legealdian CUPek hiru parlamentario bakarrik zituen eta, beraz, eragin gutxi. Azken bi urteetan, aldiz, hamar eta erabakigarria izan da. Kide askok urrutirago joan nahi izan dute esparru sozialean, baina azkenean ikusi zen merezi zuela alor horretan ez aurreratzea nahi beste baldin eta erreferenduma egin eta esparru nazionalean aurreratzen bagenuen. Aurrekontuak erreferendumaren truke, hori izan zen akordioa. Une horretan CUPeko korronte nagusi hauek lotailua aurkitu zuten.
Kalean hainbeste jende egon ez balitz, subjektibismo oso kaltegarrian sartuko ginateke, baina errealitateak mundu guztia behartu du gehiago kanpora begiratzera barrura baino. Sektarismoa sektarismoaren aurka jardutea izan zitekeen CUPeko barne egoera, baina errealitateak behartu ditu denak elkarrekin jardutera, eztabaida bizantiarretan galdu gabe.
Orain etorriko den etapan gai instituzionala oso blokeatua egongo da, Estatuak etengabe kontrolpean izango zaitu eta. Legebiltzarreko zure lana ia baliorik gabekoa izango da eta, horregatik, hara noizean behin bakarrik joatea mereziko du, bozketa erabakigarriak izango direnean. Gainerakoan, batez ere kalera lanera. CUPek egiten ez badu, ez dut inor ikusten zeregin horretan.
Ezkerreko independentismoa dagoeneko egituratu da CUP barruan. Hau ez da alderdi klasiko baten gisan guztiaren batasuna, baina militante independentistak argi du CUP gabe ez dela ezer, eta horren kontzientzia handia hartu da. Elkarren aurka erasorik ez egiteko barne mailako itun gisako bat egon da, une honetan apurketak ekarriko bailuke ERCren edo En Comú-ren satelite mordoxka bat bihurtzea”.
Elkarrizketa abenduaren 21eko hauteskunde bezperan egin zen eta geratu ginen idatziz osatuko genuela elkarrizketa, hauteskundeetako balorazio labur bat gehituz.
Zer balorazio egiten duzu hauteskundeen emaitzez?
Bi ezintasun trabatuak geratu dira: batetik dago Errepublika aldarrikatu ezin izan zuen independentismoa; eta bestetik, hauteskundeak irabazi ezin izan dituen Estatua, nahiz eta berak deitutako hauteskundeak diren, bere errepresioaren menpe egindakoak eta Kataluniako instituzioak gutxitzeko borondatearekin.
Independentismoaren garaipen kolektiboa hutsaren hurrengoa da, bidean utzi duelako urriaren 1a eta 3aren ondoren prozesu konstituziogilea zekarren herriaren ahalmentzea. C’s-en garaipena kontsolamendu kaskarra da 155eko blokearen harrokeriarentzat. Boto uholde hori da krisiaren ondorioz txikitu diren oinarri sozialen, PSCk ezkerreko politikak uztearen eta Convergencia zaharraren klase maltzurkeriaren ondorio. Boto hori guztia beldurrean eta propaganda espainiarrean oinarritzen da.
Eta CUPeko emaitzez zer diozu?
Topiko bat da esatea JxCat eta ERCra joan zaiola boto baliagarria eta horren biktima dela. 2012-2015eko hauteskundeetan bere hiru diputatuek oso ongi baliatu zuten parlamentua CUP ikusgarri egiteko eta bere mezua zabaltzeko: “eskua zabalik independentziari, ukabila itxia murrizketei” eta “oin bat kalean, bestea instituzioetan”. CUP ez zen erabakigarria eta dena logika batekin eta azkartasunez egiten zen.
Baina 2015ean dena aldatu zen, indar erabakigarria bihurtu zelako eta Mas kanporatu zuelako. Eta jarduera horrek guztiak higadura bat ekarri dio gatazka politiko-sozial guztia parlamentuan batu delako eta zailtasunak izan direlako bizitzen ari ginen une historikoa goitik behera azaltzeko. Beraz, testuinguru horretan ez du asmatu aipatu goiburuak aurrera eramaten; ez du lortu “independentzia langilez janztea eta langileria ahalmentzea”.
Nola jokatu beharko luke orain?
Estatuarekin dagoen gatazka hor dago, eta independentismoaren sektore nagusiak defentsa ikuspegitik egingo dio aurre Estatuari, Legebiltzarreko lubakian gotortuz, horrela etorkizuneko borroketarako masa soziala irabaziko duen asmo idealistarekin. Testuinguru honetan oposizioak parlamentuko blokeo zorrotza ekar dezake, Estatuaren xantaia etengabea hor dago eta beldurra ere barreiatua independentismoan. Horren guztiaren ondorioz, jarduera instituzionala bigarren mailakoa bihur liteke. Agian kalera indarrez itzultzeko ordua da.
Egoera politiko oso korapilatsua geratu da. Zer gertatuko da?
Errepublika ofiziala izozkailuan dago; egiazko errepublika kale bazterretan bizi da, kalexketan, lokartu gabeko kontzientzietan, beldurtu gabeko borondateetan, aukera berriez jantzitako gatazketan. Errepublika hori egunerokoan zapaldua eta erreprimitua den gehiengo horretan biziarazten badugu, berriz piztuko da.
Tren geltoki bateko nasa, bi lagun eta besarkada bat. Besarkada hori izoztuta geratuko da hurrengoan elkartu arte. Ni etxera itzuliko naiz, bera hor geratuko da. Han geratuko da aske izanda ere injustiziak harrapatu nahi gaituelako sentimendu mingarria ere. Jesús... [+]