Barack Obama no oblidarà fàcilment el seu vol a l'Aràbia Saudita, el mateix que va ser forçat pels notables del seu partit a parar a la vergonya. Els fets van ocórrer al gener de 2015. Abans de pujar a Riad havia signat la mesura socialdemòcrata promesa en el programa electoral: eliminar els impostos dels plans d'estalvi per als estudis universitaris dels fills i filles als més rics a canvi de mesures fiscals que afavoririen a molts més ciutadans.

Es diu que Obama es va acostar a Nancy Pelos, líder de la majoria demòcrata en el Parlament en l'avió, per a advertir que els parlamentaris li estaven cridant molt nerviosos, ja que molts dels seus votants –que guanyen més de 100.000 dòlars a l'any (83.000 euros)– protestaven per les noves mesures. Perquè l'avió prengués terra en Riad, Obama havia rebutjat la proposició de llei, devorat pel seu orgull de progressista.

Richard V. L'economista Reeves es va referir a l'ocorregut en Le Monde Diplomatique, a la fi del passat octubre. “La mesura que Obama volia prendre era bona, però va subestimar la importància de la classe mitjana superior [upper middle class en anglès] en la vida política dels Estats Units”.

Richard V, anglès de naixement. Reeves, economista i periodista, es va traslladar als Estats Units després de ser assessor dels Liberals Demòcrates, perquè, segons compte, esperava trobar a l'altre costat de l'aigua una societat amb major obertura i mobilitat que la britànica. Pel que sembla, allí també ha trobat una societat molt més rígida del que pensava. D'això és del que ha escrit un llibre que ja ha tingut bastant eco: Somnis apiladors [Dream Hoarders]. En el subtítol, resumeix el contingut: “Com la classe mitjana superior dels EUA enfonsa a tots els altres, per què això és un problema i què fer per a solucionar-ho”.

La desigualtat social és un tema molt calorós, diu Reeves, el debat s'ha enfocat molt en l'1% més ric dels nord-americans, com si el 99% restant fos un grup homogeni. “Sovint ocorre que s'està parlant mal d'aquest triat club del cim de la piràmide, malgrat els quals estan més prop d'ells. Dels quals van sortir al carrer l'1 de maig de 2012 convocats per Occupy Wall Street, un de cada tres tenia uns ingressos anuals superiors als 100.000 dòlars. (...) Les elits menys riques aprofiten la seva obsessió pels luxes dels hiper-rics perquè els seus privilegis passin inadvertits”.

S'estima que una cinquena part de la població dels Estats Units, el 20%, és superior als 112.000 dòlars anuals -93.000 euros- en famílies en les quals es guanyen netament. Aquesta classe mitjana superior, a més de més diners que la mitjana de la població, té un major nivell d'estudis, una millor salut, una estructura familiar més equilibrada, una major esperança de vida i el costum d'intervenir en política. Molts dels quals han votat a Trump ho odien: periodistes, professors universitaris, càrrecs públics, tecnòcrates, buròcrates... “Perquè pensen que, amb raó o sense raó, viuen profundament a l'empara d'uns altres que tenen autoritat”.

Classe amb ‘la força de l'opinió’

El debat que proposa Reeves es planteja al principi mateix: a partir de quin nombre de beneficis una persona és rica? El tema es complica una mica més quan es comença a decidir a què es diu “guany”. A França, l'Observatori de les Desigualtats proposa, per exemple, comptar els ingressos d'una casa descomptant tots els impostos i fer que una família sigui rica quan aquests ingressos són dos o més vegades la mitjana dels ciutadans francesos.

D'aquesta manera, es tractaria d'una família monoparental rica que ingressaria netament 3.075 euros al mes, una parella sense fills que ingressaria més de 5.963 euros al mes i una família composta per pares i mares més dos fills a partir de 7.852 euros. A França, segons l'Observatoire donis Inegalités, el percentatge de famílies que entren en aquesta categoria és del 9%. Per a no confondre-ho, cal destacar que Reeves, amb dades dels Estats Units, parla del 20% més ric de la població.

Però, a més de l'abisme entre les classes, es tracta de perpetuar la desigualtat. A això li dona especial importància Reeves, que es declara membre de l'elit després d'haver estudiat a Oxford elitista. Que els membres d'aquesta classe comparteixen entre sí les ocupacions més interessants, quedant els millors posats “a casa” i tancant el camí als no pròxims, de manera voluntària o inconscient.

Després de tot, diu Reeves, “tenim una força enorme com a classe. Som poderosos perquè tenim a les nostres mans el que Bertrand Russell deia ‘la força de l'opinió’. En tots els espais que guien la vida pública, en tots o gairebé tots els llocs centrals hi ha membres de les classes mitjanes superiors, ja sigui en els mitjans de comunicació, en la universitat, en les ciències, en la publicitat, en els quals es realitzen mesuraments d'opinió o en el món de l'art. En aquestes fortaleses emprem en gran manera la nostra força a reforçar les nostres posicions i competències”.

A l'economista autocrític cal tenir en compte la seva crítica del discurs “som el 99%”, perquè deixa tranquil a qui està en l'escala de la riquesa en el 98 o en el 95, com si no tingués res a veure amb les conseqüències de les greus desigualtats socials. “Així (els membres del 20% més ric) culparan als chit-rics, o als chit-chit-rics, perquè sempre hi ha algú més ric que nosaltres... Però pel que fa a la classe discontínua, no sols referent als beneficis econòmics, sinó també referent al mercat dels habitatges o l'educació infantil, no es tracta només de l'1%”.

Així, mentre que els membres de la classe mitjana superior que viuen cada vegada més separats de les classes inferiors mantenen els seus privilegis, els conservadors aconsegueixen que els culpables de tots els mals siguin les persones pobres, les minories i sobretot els immigrants, i els esquerrans amb un discurs en contra de l'elit de l'1% no aconsegueixen atreure a les persones veritablement afectades pel sistema.

Aquests comptes no sols es produeixen als Estats Units. En el dossier Jubilació sense descans, publicat el 19 de novembre en el diari Berria per Jon Fernández, al costat de casos que no poden conviure amb la pensió, un doctor en dret justificava la continuació del treball fins als 70 anys: “Per als quals tenen més sou, la bretxa respecte a la pensió és major que per als treballadors ordinaris: Si guanyes 1.800 euros, pots tenir una pensió de 1.600 euros; però si tens entre 4.000 i 5.000 euros al mes, la pensió màxima que et queda serà de 2.600 euros. Et baixa molt”. Sic! Com si qualsevol lector precari de la premsa basca hagués de compadir-se del catedràtic.