El primer és la nova pel·lícula del director suec Ruben Östlund, que acaba d'estrenar la pel·lícula. Compte la història de Christian, director d'un museu d'art contemporani. El director ha volgut reflectir la dificultat de relacionar-se fora de la seva capa social, fora del seu propi món. Abans de res allò que no es pot resoldre amb una mica de diners, davant qüestions sexuals, familiars i sobretot, davant problemes dels altres. Però ha ofert aquest reflex d'una manera sorprenent i poc habitual. Està ple d'instants incòmodes i de seqüències capaces d'arrencar la mandíbula. L'escena de l'home i el mico, per exemple, la que feia molt de temps que no vivia un moment tan sorprenent en una sala. Una espècie de malson, massa real, en la qual l'humanisme s'enfronta al seu costat salvatge.

No és fàcil acostumar-se a aquesta pel·lícula i molt menys recomanar lliurement a tothom. Al 50% que esteu llegint segurament us semblarà insuportable, una broma de mal gust, però no sols per la forma. A més de viure els moments incòmodes que poques vegades s'han vist en una pel·lícula, el film transmet una forta crítica social que fa mal a tot aquest humor. I això pot provocar un rebuig. Amb el vídeo en el qual apareixen un nen i un gat, el terratrèmol que provoca a l'interior de la pel·lícula també es pot treure fora de la pantalla, fent una feroç crítica de l'incontrolable del món actual. És a dir, que el que es denuncia dins de la història pot ser extrapolat a la nostra realitat sacsejant la consciència de molts.

Si és difícil acostumar-se a The Square, què dir de Mother! producció. Enmig d'un bosc, Jennifer Lawrence passarà el dia condicionant una vella casa destruïda pel foc. Javier Bardem, per part seva, és un escriptor bastant major que ell, que està escrivint un llibre que l'ajudarà a recuperar l'atenció del públic, a pesar que últimament ha estat molt poc creatiu. Sent aquest el punt de partida, aquesta proposta radical portada a l'extrem m'ha semblat meravellosa. A qui vol odiar, però m'ha enamorat bojament, descobrint la pantalla de l'anarquia i oferint una sorprenent experiència cinematogràfica.

I finalment, el thriller psicològic The Killing of a Sacred Deer, dirigit per Yorgos Lanthimos, que genera una certa polèmica cada vegada que s'estrena un nou treball. El grec ha aconseguit tenir un estil definit i, sobretot, un univers pertorbador i radical. En aquesta història protagonitzada per Colin Farrell i Nicole Kidman, Steven i Anna s'han inspirat en les obres del dramaturg grec Eurípides de l'Antiguitat per a contar aquesta història cubricca de dos metges i els seus fills.

Produccions compostes per diferents subcapas. Molt difícil, impossible, transmetre a través d'aquestes línies totes les sensacions que m'han produït. Esmentaria centenars de moments, però perdrien sentit i es desfarien completament si no els veieu en la pantalla. Les tres m'han semblat experiències visuals irreverents, rigoroses i originals que han sortit de les entranyes. Més que veure pel·lícules intermèdies que tinguin la capacitat de deixar-se indiferent, si aposteu per aquelles que juguen a arriscar, preneu el bolígraf i el quadern: The Square, The Killing of a Sacred Deer eta Mother!