Arte dramatiko irakasle, oraindik orain sartu da erretretan. 18 urte bete eta ezkondu zen Vigotik Murtziara. Ordurako hila zuen aita. “Ez zuen gerokorik ikusi, zorionez”, esana du María Victoriak, aitak ez baitzuen bizi izan María Victoriak bizitakoa: José Luis fusilatu zutela. Harrezkero, neba José Luisen eta harekin batera fusilatu zituzten lagunen memoriaren zaindari jardun du María Victoriak. Memoriaren institutu osoa da, bera bakarrik, María Victoria Sánchez-Bravo Solla.
José Luis Sánchez-Bravo, Xose Humberto Baena i Ramón García Sanz van ser afusellats el 27 de setembre de 1975 després de l'assassinat de Txiki i Otaegi.
Durant la Transició, els partits, el Partit Socialista, el Partit Comunista… i ara a qui haig de reclamar que em van matar al meu germà? El que passa a Espanya és una vergonya, no ocorre en cap lloc. Aquí estan els de l'extrema dreta, els falangistes, sortint al carrer i colpejant, insultant o amenaçant de mort, com l'alcaldessa de Madrid, Manuela, a Carmen. I sense càstig. No soc partidari de la independència de Catalunya, però no m'entra al cap que els convocants del referèndum entrin en la presó. Per contra, els que estan robant, pegant, espantant a la gent… no tenen càstig. On està la justícia? Vull anar-me d'Espanya! És indignant que la gent voti a ells una vegada i una altra. És fastigós.
Veniu de Galícia, vau créixer a Vigo.
Som gallecs per part de la nostra mare, el pare era d'origen madrileny. A casa era el segon, José Lluís el tercer, un any i mig més jove que jo. Jo em vaig casar amb 18 anys i vaig venir a Múrcia, amb el meu marit fet d'aquí. Mentrestant, Luis, o Luisiño, treballava en l'institut. Com era habitual en aquella època, a casa no es parlava de política. Era el franquisme. Més tard vaig saber que el meu germà estava ficat en política.
Et vas casar, vas deixar la casa dels teus pares, entremescles amb la teva família. Uns anys més tard, José Luis es va dirigir a tu.
Estiu previ a la defunció. La núvia estava embarassada i volien casar-se. Luis es va posar en contacte amb mi perquè jo pogués demanar-li a Vigo la seva partida de naixement per a poder casar-se. Luis ja s'havia escapat. Està acusat de distribuir pamflets en una fàbrica de Vigo, en la qual se l'acusa d'homicidi. Es va escapar abans que la policia vingués a la nostra casa. La seva mare s'havia quedat tan trista que no va tenir notícies de Luis durant dos anys. Quan el meu germà es va posar en contacte amb mi, la meva mare va saber que Luis estava a Madrid. La Brigada Política Social li perseguia, aquell policia que et disparava, et portava a la comissaria i et torturava. Això no es compta. Ni el PSOE ni el PCE diuen el que passava en aquella època.
Vesteix que havien torturat al meu germà.
De primera mà. Ho van fer a cops de puny, sagnava per la jaqueta, tenia el tors ennegrit, el rostre deformat. I com és possible que el responsable d'aquestes tortures, que encara viu, pugui caminar lliurement pel carrer? És una vergonya. Per a mi, no obstant això, tenen tant o més culpa que el pp, els partits que diuen que són d'esquerra, que han volgut amagar tot en el fons. Coneixem el Partit Popular, d'on ve, a on va, però l'esquerra està callada? Vergonya! Enganyen el poble.
Després de casar-te, a Múrcia, vas tenir a la teva casa a Silvia i Luis, fugitius.
Van estar dos dies a la nostra casa i després van ser a Mazarrón (Múrcia, Espanya). I [Antonio] Posa va ser assassinat pel tinent de la guàrdia civil a Madrid [17 d'agost de 1975], el seu germà estava a Múrcia amb Silvia. Jo tenia un cotxe vell, però no funcionava i vam agafar un taxi perquè Luis, Silvia i jo ens anéssim de Múrcia a Mazarrón. Quan el van acusar d'haver participat en l'assassinat de Pete, li vaig demanar al taxista que donés testimoniatge de com ens va portar als tres un dia determinat de Múrcia a Mazarrón. El germà, que no va ser acusat de ser l'autor material de l'assassinat, va ser assassinat, no obstant això, pels Mossos d 'Esquadra. Ho van picar i ens van destrossar.
Família, vol vostè dir?
Van destrossar a la nostra família. Un altre germà, Manuel Ángel, es va suïcidar anys després. Es va llançar des d'un tercer pis, va trencar les cames i va passar l'estiu a l'hospital. L'any següent no va fallar. El 5 de juliol de 1983 es va suïcidar per un novè lloc. Manuel Ángel no va superar el dolor que li va suposar la pèrdua del seu germà. Manuel Anjel ni es va detenir en la capella nocturna que passem en la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya). El seu sofriment, la seva impotència. Va cremar les mans amb els cigarrets… Les va veure vermelles, no tenia un altre germà, només a les seves germanes. La meva germana Dolores F mai va aixecar el cap. Es va sentir deprimit, ho van omplir de pastilles i així va rebentar. José Luis va morir en 1975 als 21 anys; Manuel Ángel es va llevar la vida en 1983 als 25; la tercera, Dolores Fe, als 33 anys...
Què diu del dolor dels pares?
José Luis era el que més ajudava a la seva mare a casa. “No he tingut un fill com ell”, deia la nostra mare, “I me l'han llevat”. Amb aquest dolor va viure fins a la seva mort. La vaig portar a viure a Múrcia, a la meva falda. De tant en tant em deia: “Què faig jo viu en el món?”. Ell viu i tres fills morts. No se li ficava al cap. Llavors jo li deia: “Mamà, et necessito!”. Li vaig dir que necessitava ajuda, en cas contrari em semblava que s'anava a marxar, perquè no tenia ganes de viure. Ha estat dur, dur, i al final els responsables han estat alliberats, aquí no ha passat res, no s'han imposat sancions, van dir que calia oblidar-ho, que no es podia fer una altra cosa. No podria ser d'una altra manera en aquella època, però després no? Calia fer una neteja i portar davant el jutge als responsables d'aquells crims, si no és possible a Espanya, fora d'Espanya.
José Luis i la seva dona Silvia Carretero van tornar de Múrcia a Madrid. Quan es va assabentar d'ells?
Quan el seu germà va ser detingut el 29 d'agost. Ho vaig llegir en la premsa. Vaig veure la cara del meu germà, incrèdul, perquè creia que encara estaven a Mazarrón. Després, com era d'esperar, em vaig posar a buscar un advocat. [José María] Acudim a Gil-Robles, el millor en aquella època. Ell, en canvi, no ho va fer, però ens va donar a Paka Sauquillo, a Fernando Salas i el seu telèfon de despatx. Advocats meravellosos. Ells es van ocupar d'això. Ho van intentar, però no hi havia res a fer. Tot estava preparat. Pena de mort. El judici no va ser més que un simulacre. No es van admetre proves.
Va estar en el judici.
Em van treure de la sala i em van portar amb la meva mare al DGS de Madrid [Direcció General de Seguretat], seguit d'altres cotxes. Darrere de la nostra, la de Billy el Nen. Més enrere, la premsa estrangera. I encara sort que arribaven periodistes estrangers. Crec que la policia ens va portar a l'hotel per por del seu testimoniatge, en comptes de deixar-me en el DGS… Mentrestant, a la sala de vistes, quan li van condemnar a mort al seu germà, jo vaig cridar “Luis!” i ell em va tornar el cap. Llavors un dels policies que tenia al seu costat li va donar una manotada perquè mirés cap endavant. Jo vaig començar a cridar: “Assassins, criminals!” Em van treure del saló.
La capella nocturna es va acostar.
Sí. Humberto Baena en un costat de la cel·la, en la cel·la central, i Ramón [García Sanz] en l'altre costat. José Luis va ser detingut el 29 d'agost, afusellat el 27 de setembre, i encara sagnava en la seva jaqueta, negre, amb la mirada perduda. Estava destrossat. La seva dona, Silvia, estava en la presó de Yeserías (Madrid), on va ser traslladada a Madrid per a ser atesa. La nit en què el seu germà va passar acariciant el ventre de Silvia, que estava esperant per espai de quatre mesos. La nostra família era allí, la de Baena no havia arribat fins a l'última hora, ja que la família procedia de Vigo. Ramón era un padrí i no tenien notícies de la seva mare… Estàvem amb José Luis Silvia, la meva mare, la meva germana Dolores Fe, el meu germà Manuel Anjel i els cinc, i ens separem per a estar també amb Baena i Ramón, amb els qui no hi havia més que un advocat. La capella nocturna va ser espantosa. Record que cantem cançons de Galícia... No desitjo a ningú. Ara no vull més que netejar el nom del meu germà. No era terrorista, no era assassí. Mentre viva, diré: el meu germà era un home honrat, un home bo, intel·ligent.
Silvia, l'esposa de José Luis, estava quatre mesos. Nascuda la filla, és secretària de l'ambaixada espanyola als Països Baixos, a la Haia, allunyada de la memòria del seu pare.
Naturalment, no va conèixer al seu pare. Era la nena dels meus ulls, perquè era filla del meu germà, i jo vaig tenir dos fills, però no he tingut filles. No sé si l'educació que ha rebut en el Liceu Francès de Madrid tampoc s'ha apartat de la imatge del seu pare. Té 42 anys, i quan vaig complir 18 anys i van celebrar la festa de fi de lizeo, vaig deixar de tenir relacions amb ell. L'Hotel Palace de Madrid va acollir una gran festa. La limusina i els Koplowitzs d'allà. Era contrari als meus principis i no vaig marxar. La noia va canviar de nom: Louise Sánchez Rostou apareix, però en realitat és Luisa Ramona Humberta Anjela Juana Sánchez-Bravo Carretero.
A més del nom del seu pare, porta el d'Humberto Baena, Ramón García Sanzábá, Anjel Otaegi i Juan Paredes Txiki.
Diu que és una persona molt discreta, que els periòdics podien insultar-li. És possible, ja coneixem la premsa. Però em va doldre que el meu nebot em canviés de nom, i, per descomptat, no vaig ser a la festa. Des de llavors no he tornat a saber res d'ell.
Humberto Baena, Ramón García Sanz i el seu germà José Luis van ser afusellats en Hoyo de Manzanares, Madrid.
I allí vaig estar. L'advocat Fernando Salas i jo vam ser fins a l'afusellament, però no ens van deixar anar. No obstant això, sentim clarament el tiroteig, endevinem les siluetes dels afusellats. Després, des del lloc de l'afusellament, vam veure als policies rient i cridant. No sé si havien pres o havien begut alguna substància, però venien contents, tant els guàrdies civils com els policies, voluntaris que van formar els escamots d'execució. Quan estàvem ficant els cossos en la bossa de plàstic, vaig dir a Fernando Salas i jo, del ruc negre i dos al jutge militar que va donar la sentència. Estava pàl·lid. Ni tan sols podia agradar-li el que veia. No van deixar passar la premsa.
Parlant de netejar el nom del seu germà, en 2012 el Govern Basc va reconèixer a Txiki i Otaegi com a víctimes de la violència política. Aquest mateix any, el Parlament de Catalunya ha desmentit els judicis que es van celebrar durant el franquisme en la Cambra catalana.
A Espanya és impensable. Amb el pp en el poder, ni li ho imaginen. I quan el PSOE ha manat, què han fet? No veig diferència entre l'un i l'altre. On està la diferència? I què va fer el PCE, què van fer [Santiago] Carrillo i [Dolores] Ibarruri? Calia oblidar-ho. Amnistia per a tots, els uns i els altres. També per als que van torturar al meu germà? Amnistia? Ah, sí! I ara què estem veient? L'extrema dreta està cada vegada més orgullosa. Perquè li ho han deixat. Compten amb el suport de l'Estat, de la premsa i del sistema judicial. Això és Espanya, amic, això és Espanya. En aquest poble molta gent ens ha abandonat. Perquè els nostres fills, entre altres, són Sánchez-Bravo. Vivíem al carrer on estàvem, a la mateixa Vigo, un home que vivia a dalt el cel i a baix la terra, i que m'havia vist, i que recordava el que li havia dit al seu veí: “Mira, germana del terrorista!”. Com qui no menja, qui vota al PP. Qui podria comprendre-ho? Estem bojos. El món està trastornat. No entenc… Senti, Otaegi va ser afusellat, i l'altre? Li van disparar? Era Garmendia, no?
Sí, José Antonio Garmendia Artola.
Em recordo...
“Orain Espainiako errege-erregina emeritu direnei telegramak bidali nizkien, eta [Vicente Enrique] Tarancón kardinalarekin hitz egiten ere saiatu nintzen. Gau osoa eman nuen haren jauregiaren atarian, errezibitu zain, beste kondenatu baten ahizparekin. Tarancónen Mercedes beltz handiaren aurrean ere paratu ginen. Aita santua Madrilera etortzeko eskatzen genuen, Franco eskomikatzea. Baina diplomazia nagusitu zen, eta horrela hil zituzten bostak”
“Lehengo batean, lagun batekin alderdi politikoen gainean ari ginela, leku guztietan zakurrak oinutsik direla esan zidan.
Baina ez da egia. Batzuk lapurreta bizian ari dira. Beste batzuk, aldiz, etxerik gabe daudenen alde ari dira, dirurik ez dutenen alde lanean. Ez, ez, leku guztietan zakurrak oinutsik ez”
“Podemos-en sartu nintzen, ustez hortik onik etorriko zelakoan, baina ez da etorri. Asmoa zuzena zen, baina gizakiak huts egin du. Manuela Carmena, Ada Colau… miresgarriak zaizkit, baina zaila da inork besteren ongiaren alde bere burua erabat eskaintzea.
Botereak usteldu egiten du gizakia, askok esan dute nik baino lehen, eta ez da gezurra”
“Guztiaren gainetik, gauza bat azpimarratu behar da: kalean libre dabilen Billy el Niño [Antonio González Pacheco, frankismo garaiko polizia, Poliziaren Goi-mailako Kidegoko inspektore Trantsizioan] epailearen aurrera eraman behar dela, justizia egin eta geratzen zaizkion egunak kartzelan igaro ditzan. 70 urte izango ditu honezkero. Igaro ditzala barruan geratzen zaizkion urteak”
Irailak 27, krimenaren +42. urtea. Gezurra dirudi Bartzelona urrunean abokatu zahar bati eztarria korapilatzea, euskaldunok espektakulutan entreteniturik gabiltzan bitartean.
Tramitera ere ez dute onartu auzitegiek eskaera. Azpeitiko Udalak eta familiak frankismoaren krimenen kontrako Argentinako kereilara batuko dute kasua.
Haren hilketaren erantzuleak zeintzuk diren argitzea eta horiei ardurak eta erantzunkizunak eskatzea nahi dute. Horretarako, sumarioaren kopia bat eskuratzea nahi dute. Bidea "zaila" izango dela azaldu du Angel Otaegiren familiako abokatuak, baina "merezi"... [+]
40 urteko diktaduraren ondoren Francok azken hatsa eman zuen 1975ean. Urte sinbolikoa izan zen inondik ere, frankismoaren aparatuen (polizia, oligarkia, justizia...) eta jendartearen arteko hortik aurrerako pultsuak zedarritu zituelako 1978an ernalduko zen erregimen... [+]
1975eko irailak 27. Franco azkenetan, Juan Carlos I.a Borboikoa ordezko izendatua. Bost fusilatu: Txiki, Otaegi, Sanchez Bravo, Baena, Garcia Sanz. Txikiren ama da Antonia Manot. Zalamea de la Serenatik Zarautza, Bartzelonatik barrena…