En aquests temps en els quals la més insignificant frivolitat pot travessar el món en un només segon, ens han condemnat a esperar molts mesos per a conèixer una veritat important. Al setembre es va produir una gran fugida radioactiva que es va estendre per tota Europa i 100 dies després els ciutadans no saben exactament quins ha succeït. La veritat és que, tenint en compte el silenci dels grans mitjans de comunicació... ha passat alguna cosa?

El passat 9 de novembre, l'Institut de Seguretat Nuclear de França (IRSN), que ARGIA va reunir en dos dies, va informar que a principis d'octubre es va detectar l'isòtop radioactiu Ruteni 106 a França i altres països europeus. La carta de simuladors de l'IRSN mostrava que el succés es va produir a Rússia, al sud dels monts Urals, on s'han registrat nombrosos accidents. En les pròximes setmanes, les autoritats de Moscou han començat a dosar per gotes les evidències del succeït en l'estil més destacat de la burocràcia soviètica, per al que tenen més d'un motiu, com veurem després.

Després de partir negant que s'hagi produït cap accident atòmic a Rússia, l'agència meteorològica Rosguidromet va reconèixer que a la regió de Cheliabinsk s'havien localitzat les restes de Ruteni 106, 1.000 vegades més dels habituals. Per contra, la companyia pública Rossatom, una de les principals corporacions atòmiques del món, continua defensant que en cap de les seves instal·lacions s'ha vist un abocament d'aquest tipus. Van començar des de Moscou a citar les conspiracions internacionals com a origen d'una suposada fugida, enviant una comissió a Cheliabinsk..., que fins ara no havia trobat res.

Més tard van servir a Moscou una hipòtesi més curiosa: potser algun satèl·lit militar d'un altre país obriria la radiació en aterrar incontroladament des de l'espai. Aquest fenomen va ser desmentit pels propis científics russos. Quan les notícies sobre la boira radioactiva es trobaven bastant confuses, Yuri Mokrov ha mostrat el següent episodi de la veritat.

A la regió de Cheliabinsk II. Yuri Mokrov ha estat assessor del director de la factoria Maiak, que juga amb els combustibles atòmics des de la Guerra Mundial. Ell mateix ha reconegut que el 13 de desembre, probablement, el tema radioactiu s'ha difós a través de webcast des de Maiak. En concret, ha indicat que en les operacions que allí es realitzen per a reprocessar els combustibles usats se sol crear Ruteni 106, això sí, en quantitats molt petites i controlades. No cal ser massa ràpid per a adonar-se que la confessió de Mokrov sembla una explosió controlada de mentides anteriors.

Amb el que hem après fins ara, Tantaka, sembla que estem parlant d'un accident ocorregut en la fase de manipulació dels residus nuclears. El físic noruec Nils Bøhmer, director de l'associació Bellona, que realitza el seguiment dels riscos nuclears, ha dit que la fugida del ruteni probablement es va produir en la factoria Maiak d'Ozersk. Els residus nuclears s'estabilitzen com a vidre per al seu posterior enterrament en un magatzem, i un dels riscos del procés és que en les operacions d'envidrament Ruteni 106 es transforma en gas i que si el forn no té un filtre adequat, el contaminant es propaga per l'aire.

Celebració del 60 aniversari

L'atzar ha volgut que Maiak estengui les radiacions a tota Europa 60 anys després d'un dels accidents més greus del món en el mateix lloc. Construït en 1945 per la Unió Soviètica per a fer front a la superioritat militar dels Estats Units, el laboratori nuclear de Maiak va produir en 1948 el primer plutoni amb el qual Stalin va fer esclatar la primera bomba atòmica soviètica.

La factoria va causar entre 1948 i 1956 una gran contaminació per l'abocament d'aigües radioactives a la Tetxa, afluent del riu Ob. 124.000 persones que vivien en la zona rebien aigua potable d'aquest riu i van patir la radiació durant molt de temps. En un moment donat es va evacuar a 7.000 habitants, encara que es comenta que 8.000 persones per hora havien mort per la contaminació. Els enderrocs també van ser llançats en el llac Karatxai, en l'oest de Sibèria. Esgotada la sequera de 1967, el vent va dispersar les cendres radioactives al llarg de dues mil quilòmetres quadrats.

No obstant això, la catàstrofe de Kyshtym va ser la més terrible provocada per Maiak. En 1957, un dels sistemes de refrigeració dels reactors va esclatar i més de la meitat de la radioactivitat acumulada va caure a l'atmosfera. Les partícules es van estendre en 54.000 quilòmetres quadrats de l'entorn, contaminant a 220.000 habitants. En l'escala d'accidents nuclears es dona el grau 6 a la de Kyshtym, la més gran mai ocorreguda després de les catàstrofes de Fukushima i Txernòbil. Quants serien els que provocarien la seva mort?

Mai se sabrà, perquè les autoritats no han fet cap esforç per a investigar-lo seriosament. Molt al contrari, van cobrir el desastre en silenci, primer en la pròpia Unió Soviètica. Les autoritats occidentals també ho van callar, encara que l'explosió d'Ozersk va ser detectada en l'acte per la cia, que el va detenir. En el centre de la Guerra Freda es jugava primer la competència de les armes nuclears i després el prestigi del negoci de les centrals nuclears. En 1976, el biòleg rus Jaures Medvedev va ser l'encarregat de donar a conèixer l'accident a Occident.

Mig segle més tard, a la ciutat d'Ozersk (90.000 habitants), que sol·licita un permís especial per a acudir, el Centre de Producció Maiak –en rus els maies són fars– ocupa 17.000 persones en unes instal·lacions de 90 quilòmetres quadrats i està envoltat de 2.050 quilòmetres quadrats d'espais prohibits. Avui dia, el combustible utilitzat en els reactors atòmics és tractat i enterrat per sempre.

Al costat del riu Tetxa, acumula cada any uns 10 milions de metres cúbics d'aigua radioactiva, procedents del tractament de vells combustibles portats de tot el món. En 2001, el Govern de Washington va donar el vistiplau a la importació de residus nuclears per part de Rússia, que veia com Moscou movia un negoci de 20.000 milions de dòlars en deu anys. Així s'ha convertit Rússia en una subcontracta per a portar les escombraries que volen eliminar de les centrals de l'Oest.

A més, el rus Rossatom s'està ficant de ple en els concursos per a construir noves centrals nuclears a tot el món, guanyant contractes en països com Egipte, l'Índia o fins i tot Hongria. Pel fet que la globalització provoca continus repartiments d'obres a nivell mundial, ara les ofertes per a construir centrals atòmiques es troben sovint en competència entre la Xina i Rússia. Sempre en una indústria nuclear plena de riscos, ara tindrem els estàndards de qualitat dels subcontractistes russos també en seguretat.