En els primers Jocs Olímpics moderns (Atenes 1896) es va organitzar una carrera de 40 quilòmetres. Quatre anys després, en els Jocs de París es va triar la mateixa mesura, encara que no van ser molt precisos: els maratonians que van arribar a la meta van recórrer 40,260 quilòmetres.
En els Jocs de Londres de 1908 es va pretendre preparar un recorregut d'uns 40 quilòmetres entre Windsor i Londres, aprofitant que la família reial vivia en Windsor. Partint de la carrera des del palau real, els que vivien allí no tindrien ni la necessitat de sortir de casa per a veure amb comoditat l'inici de la prova. I així, la marató va començar sota les finestres dels reis. L'accés a la llotja real de l'estadi de White City es trobava a una distància de 42,175 metres. Però què són dos quilòmetres més en una carrera tan llarga?
Doncs bé, en aquests jocs la distància augmentada va influir en el resultat. L'italià Daurant Pietri (Lotto-Belisol) va prendre el cap de carrera en el quilòmetre 39 i es va llançar amb facilitat 40.ean. Però en arribar a l'estadi va fer un esforç i va caure diverses vegades. Els del seu entorn, entre ells l'escriptor Arthur Conan Doyle, el van ajudar a aixecar-se periòdicament i, malgrat ser el primer a arribar a la meta, li van desqualificar per culpa d'aquesta ajuda.
A Estocolm (1908) es van recórrer 40,200 quilòmetres i en les següents proves, a Anvers, es va disputar la marató olímpica més llarga de la història: 42,750 quilòmetres. Finalment, en 1921 van decidir fixar definitivament la distància. Per a la carrera que exigia als atletes el major esforç, es va triar la distància que va exigir a la família reial el menor esforç: 42,175 quilòmetres.
Iñigo Llopis igerilari donostiarrak hiru domina irabazi ditu Munduko Txapelketan eta 2021eko Tokio Paralinpiar Jokoetatik zilarra ekarri zuen etxera. Konporta Kirol Elkartean aritu ondoren, Basque Team klubean dabil gaur egun, “Gipuzkoan maila handia dago”... [+]