Després de Groenlàndia i Nova Guinea, Borneo és la tercera illa més gran del planeta, amb 743.000 quilòmetres quadrats (Espanya compta amb 505.000), amb 16 milions d'habitants. Indonèsia és propietària de dues terceres parts i Malàisia del terç restant, deixant un petit extrem al sultanat Brunei. Per a explicar per què André Vltch està obsessionat amb Borneo, el millor és repetir aquí un passatge de la crònica “Borneo, l'illa destruïda, en la ignorància de la gent” que ha publicat al novembre en el mitjà Usen’Action. Aquí.

“I l'illa s'està cremant. A tot arreu es troben les emissions químiques detestables. Busquen l'or il·legalment, tant en el subsol com enmig de grans i lletges rierols contaminats; les excavacions són fàcilment visibles des de l'aire i en la superfície terrestre, però són vigilades per ‘poderosos’, així com per les forces armades, per la qual cosa són intocables.

Avui Borneo significa excavar a la recerca de mines i talar arbres, així com imponents plantacions d'arbres que ja han canibalizado la major part del territori. Aquí no es produeix res, però s'extreu de tot i s'extreu.

La gent està perdent la seva terra. Perden la seva salut i també la seva vida. El planeta està perdent els seus pulmons –les selves tropicals– o, més exactament, ja ha perdut els que tenia en aquest arxipèlag. El capitalisme salvatge, la corrupció moral i financera, les multinacionals incontrolades; és l'horrible veritat, la terrible veritat d'aquest país absolutament perdut de rumb.

Sembla que Borneo està en el final. Indonèsia sencera és la que ha arribat al final del joc, però sembla que és políticament lleig dir això a Occident, sobretot en els principals mitjans de comunicació. Indonèsia, al cap i a la fi, s'està destruint per a enriquir l'Oest. Així era en l'època del colonialisme, i així ha estat una altra vegada des que en 1965 els militars van donar el cop d'estat promogut pels Estats Units.

Treball també a l'Afganistan, en diversos països d'Orient Mitjà i Àfrica que s'han enfonsat per complet. Aquí, al Borneo, tot funciona igual que allí. És la pau el que viuen aquí? No ho crec. Per a mi és com una guerra, una guerra terriblement violenta. Sembla una guerra de gents contra les seves gents, una guerra de gents a la naturalesa i a totes les criatures, una guerra contra els boscos, els rierols i fins i tot la vida mateixa.

Sembla un malson neocolonial. El que va ser el lloc més bell d'Àsia està calcinat, ple de cicatrius i turmentat. Però si encara respira, està viu. I sempre val la pena lluitar pel que viu”.

André Vltchek (1962), periodista i documentalista, va néixer a Leningrad –avui a Sant Petersburg, Rússia–. El nord-americà, de nacionalitat, és conegut per les seves cròniques publicades en petits mitjans de comunicació, així com pels seus llibres. Al País Basc, la Txalaparta va publicar en castellà el terrorisme d'Occident amb Noam Chomsky. També ha realitzat una sèrie de documentals sobre la guerra de Ruanda i el Congo i altres.

En la passada primavera d'hivern va enviar belles cròniques de l'Afganistan. Però en els últims anys s'ha centrat en Àsia Oriental, igual que a Cambodja, a Indonèsia. Escriu sobre la fallida d'aquest país “Indonèsia, arxipèlag de la por”. No obstant això, Vltch sembla que la destrucció que va veure en el seu últim viatge a Borneo li va sacsejar com un xoc i així ha decidit fer una força especial per a mostrar-li les seves cròniques i les seves imatges.

Qui recorda a Sukarno

Vltch, que coneix bé la remota regió d'Àsia, no espera que ningú s'atreveixi a comptar l'infern oblidat del lloc. Encara que els turistes que viatgen als suposats paradisos d'Indonèsia no tenen cap idea d'això, viuen allí una pau ofegada per la sang de milers de ciutadans massacrats. Des que el general Suharto prengués el poder en 1965, excepte Sukarno, que llavors era el president i referència dels líders progressistes del Tercer Món, va pagar mig milió de morts i un milió i mig d'empresonaments al control d'Indonèsia Occidental.

Ara, diu Vltchek, l'elit està tan servida com en els pitjors temps del colonialisme a Europa i els Estats Units. L'educació no fa més que brainwashing [neteja cerebral] de nens i joves, en el món de la cultura els escriptors i cineastes produeixen escombraries que vol copiar l'estil occidental, no se senten veus que denuncien els excessos del capital en el medi ambient com en la societat. Enterrat per la força del comunisme dels anys 60, molts ciutadans s'han refugiat en els fonamentalismes, siguin cristians o musulmans. En aquest sentit, Vltchek creu que les potències occidentals han creat una segona Orient Pròxim en aquest Orient Llunyà.

Però també hi ha gent a Borneo. Vltch ens presenta en les seves cròniques a les persones que han de viure. Els que sofreixen per comprendre el que els ha passat, els que li mostren detalls de la catàstrofe. Però també els que s'han adaptat a la nova situació, cremant els últims arbres dels boscos i amb cautxú o a la recerca de minerals, que volen fer un negoci que els permeti viure, que no se'ls passa pel cap que les coses d'una altra manera puguin ser.

La senyora Bu Elvi, per exemple, ha trobat a la seva família fumant un bosc de cautxú a la regió de Sintang. Allí, derrocada la selva tropical fa temps, la família treballava un petit bosquete de cautxú, però pel que sembla –Elvik segueix la bossa de matèries primeres pels mitjans– el cautxú no és rendible en aquests temps, amb preus baixos i subvencions del govern. Fos els arbres de cautxú i alguna cosa més.

Però qui dirà que Elvi s'equivoca? Des de Suharto, tothom ha complert amb el promès als pagesos, complint el que l'economia globalitzada ha demanat als pagesos de l'Orient Llunyà. Després d'un treball ardu gana uns diners i pot proclamar amb orgull que viu en possessió de si mateix sense haver de suplicar a ningú. Bu Elvi és un dels nous indonesis que les autoritats volien.

Vltchek demana ajuda als lectors per a portar al capdavant el nou documental. “Aquí estic treballant a Borneo: rodant, escrivint, traient fotos. Hi ha els qui em donen suport i s'esforcen per ajudar. Aconseguirem alguna cosa? M'agradaria fer-ho. Ho hem d'aconseguir, perquè si no, aviat ho privatitzaran, ho comercialitzaran i potser ho destruiran tot aquí i a tot arreu”.