“En l'opinió pública grega s'ha estès el fet que la normativa laboral del país ha estat derrocada sota la pressió dels lobbies. Fins ara, no obstant això, faltaven proves que ho corroboressin. Un e-mail de novembre de 2011 demostra que la multinacional francesa de ciment Lafarge, que ja s'ha vist embolicada en diversos escàndols, va intervenir amb èxit en la reforma històrica del codi de treball que el Govern d'Atenes va decidir llavors”.

Els periodistes Benoit Drevet, Leila Minano i Nikolas Leontopoulos, que treballen en el col·lectiu Investigate-Europe, han donat la notícia: “Com Lafarge, constructor de ciment, va demanar i va aconseguir derrocar la normativa laboral grega”. Investigate-Europa està formada per nou periodistes de vuit països diferents que han iniciat aquest treball a partir de correus electrònics confidencials que el diari grec Efimerida ton Syntakon va poder obtenir.

Per a centrar el tema en el seu moment, recorda que el primer ministre, el socialdemòcrata Georgios Papandréu, va caure del seu càrrec en 2011, aixafat per la crisi de deute. Per a llavors, Papandréu va ordenar a Grècia que presentés en referèndum un pla econòmic molt dur per a reestructurar el seu deute extern. En aquells mesos es parlava de la possibilitat que Grècia sortís de l'euro. No obstant això, Papandréu va abandonar el càrrec davant pressions de tots dos bàndols.

Mentre tots miraven al joc parlamentari, les forces econòmiques, que ara els moderns diuen poders reals, demostren en què caminaven els correus electrònics del president de Lafarge, Pierre Deleplanque, a l'holandès Bob Traa, representant del Fons Monetari Internacional (FMI).

Hèracles-Lafarge compta a Grècia amb 1.800 empleats, unes vendes de 422 milions d'euros i uns rendiments de 41 milions d'euros. Compta amb tres fàbriques de ciment, una d'elles en el municipi de Volos, la més gran d'Europa, amb un port propi al costat de l'exportació de ciment per mar. 100% pertany a la multinacional francesa Lafarge-Holcim: Amb 100.000 empleats, les seves vendes aconsegueixen els 25.000 milions d'euros en 100 països de tot el planeta.

El líder de Lafarge, en el seu missatge al buròcrata enviat pel FMI per a involucrar a l'economia grega –a més de demanar els noms de més responsables que porten el dossier grec en la Comissió Europea–, diu: “Tal com se li ha promès, adjunt a aquest document que resumeix la posició de Lafarge respecte a les reformes estructurals més urgents a Grècia”. A la multinacional li sembla obligat aplicar quatre mesures.

Primer, substituir la institució de mediació en conflictes entre adults i treballadors establerta per la legislació grega, per la creació de noves comissions compostes per patrons coneguts i professionals no polítics que minimitzin el poder dels treballadors en la mediació i facilitin les mesures sobre el salari mínim.

La segona demanda és la de flexibilitzar les condicions d'expulsió dels treballadors, ja que els que estan exclosos en la forma en què estan les lleis en aquest moment (2011), tenen massa fàcil acudir als tribunals. Aquesta simplificació dels acomiadaments, anunciava l'amo de Lafarge, havia de reportar beneficis immediats a les empreses, a l'Estat grec en deute i, com no, als propis treballadors.

Mesures de dominació del personal

La tercera mesura que la multinacional demana per a Grècia consisteix a suprimir els convenis sectorials i circumscriure'ls a cadascuna de les empreses. Finalment, deixar a l'empresa tot el dret a l'expulsió de treballadors per pèrdua econòmica.

Al llarg de 2012 totes les peticions de Deleplanque es van convertir en lleis, dins del segon pla per a salvar a Grècia. L'Institut Europeu de Sindicats (ETUI) ha resumit que “aquests canvis estructurals han portat com a conseqüència el fraccionament i l'enfonsament de la negociació col·lectiva, la dràstica baixada dels salaris –el salari mínim a Grècia va ser baixat de 751 a 568 en 2012– i la reducció dels ingressos de la seguretat social”. I, per si no fos prou, la institució que mediava en conflictes laborals va quedar sense forces.

En 2014, El País i el Wall Street Journal van publicar alguns dels papers interns del FMI, on l'equip que ocupava Grècia va admetre que les companyies privades van proposar a Grècia reformes amb restriccions, privatitzacions i altres mesures violentes que després aplicaria troiques.

Què han aportat aquestes reformes des de llavors? Un informe difós a l'octubre per la Confederació de Treballadors de Grècia revela que la situació de l'economia grega, i no diguem la dels treballadors i la gent corrent, és realment dramàtica, incapaç de pensar en el gran naufragi de 2013.

La inversió a Grècia és un 63% inferior a la de 2008, quan el món es va veure immers en la major crisi econòmica dels últims 80 anys. “Es calcula que no retornarem al nivell d'inversions del 2008 almenys fins a 2033”. El consum és un 23% inferior, “i no s'incrementarà amb les mesures d'austeritat que tenim avui si no es pren alguna mesura marginal en els llocs de treball i salaris”.

Les taxes d'atur també s'han triplicat, els 99.000 aturats en 2008 han estat avui 267.000, mentre que en 2017 la taxa d'atur és oficialment del 21%. En aquestes xifres no es tenen en compte la gran quantitat de treballadors que fan treballs en negre o altres ocupacions fictícies. D'altra banda, el sindicat ha advertit que queden fora d'aquestes xifres tots aquells que tinguin contractes de 8 mesos a l'any amb un programa d'ajudes de la UE.

L'increment de les ocupacions precàries també ha provocat importants canvis en els salaris, ja que els ingressos mitjans dels treballadors temporals en 2016 van ser de 397 euros.El 34,7% dels treballadors amb contracte a temps complet i el 42,13% dels quals tenen contracte per hores cobren menys del salari mínim, fins als 586 euros. Per això, cada vegada hi ha més treballadors que viuen per sota del llindar de la pobresa. Mentrestant, l'Estat ha fet retallades brutals en les ajudes socials, com en els serveis públics.

Keep Talking Greec, que fa un seguiment exhaustiu de l'actualitat grega, ha escrit que “en una Grècia marcada per la desocupació i l'austeritat, els salaris s'han enfonsat. Els patrons volen gastar el menys possible en salaris, els treballadors estan obligats a acceptar negocis impensables abans de la crisi. Els caps, sense vergonya, ignorant cada llei, els ofereixen un cacauets amb aquest ultimàtum: ‘Si vols, deixa-ho d'una altra manera’. Aquest és el xantatge que els aturats desesperats no poden rebutjar”.