És diumenge i s'ha fet nit a dos quarts de set de la tarda. Portem les mans en les butxaques, cridant “Fotre, quin fred!”. Un de nosaltres va dir que era a dos quarts de set la funció que havia començat a dos quarts de vuit, i si haguéssim sabut que estaríem esperant, no hauríem fet un pas tan ràpid entre els edificis esfondrats que voregen Baluard.

No era la meva primera vegada, ho confesso. Sí, era veritat el que trepitjava el pou (no em faltaven ànims), però no era la primera vegada que veia Autobiographikal. És el que es coneix com a teatre de poesia. I el teatre poesia. Un espectacle creat per dues persones en l'entorn universitari de Vitòria-Gasteiz. Dos amics que caminen per les ribes de la literatura. Una vegada van estar en la ràdio i van dir: “Si no estàs en el món de la literatura, és difícil que estiguis creant alguna cosa”. Són Ane Zubeldia i Eider Pérez, i els encanta la poesia.

Ens hem posat en les cadires de plàstic Mahou vermelles, sense llevar-nos els abrics, i ha començat l'actuació. Als quals estem en la foscor anterior ens han donat instruccions –com en bertsos, per exemple, per a aplaudir-nos després de cada poema–. Diuen que venen “poetes de gran caràcter”, que han agafat els seus poemes, els han modelat, els han traduït, els han fet seus. Perquè les veus de les dones poetes de la riba també són les pròpies dones que les fan seves, d'aquí el títol. Per a això ha començat l'interrogatori de qui són, quins es creuen, si els recitals de poesia no estan de moda. Pérez: I tu qui ets per a fer-me tantes preguntes? Maleïda sigui: Jo? Autocrítica.

L'escena està plena de veus i cossos. I ho han complert amb força, frescor, sense complexos, càlid i salat. Aquest to és el que m'ha fet seguir l'espectacle amb un petit somriure. Està dividida en tres blocs: miralls, periòdics, ossos; i la música ajuda a expandir cadascun. En el temps, Safo i Itxaro Borda, de Lesbos, i Katmandu, de Banira Giri, van ser els encarregats de tallar el poema amb Euskal Herria. Recorden a les dones histèriques i rescaten unes línies terribles del dia a dia d'Alejandra Pizarnik. Han intercalat petits comentaris i recomanacions sobre els poetes, i tinc la sensació que l'espectacle puja com una escuma recentment servida. Així, el més intens és per a mi l'últim, el més ossi: En l'Eskapan de Mari Luz Esteban, Alguns poetes de Gioconda Beli, Un consell a les dones d'Eunice de Sousa, Dibisa de María Merce Marçal i Vens fabricada per Cristina Pérez Rossi. Aquest últim ha estat llançat a crits per l'esquena dels oients i ho he recollit com una puntada en el pit.

Fa un any que la vaig veure per primera vegada, i m'alegra molt saber que la funció s'ha anat movent. Em van avisar que no era el mateix, que han canviat algunes coses. I afirmo que la primera vegada m'havia refredat una mica més. Les mans en la butxaca, els ressons dels grans poemes en el crani, quan hem pres el camí per al tren que ens portarà a casa.