Quan vaig complir els 18 anys vaig interposar una denúncia i al juliol d'enguany es va dictar una sentència provisional en la qual es declarava que em corresponia una indemnització de 250.000 euros, però encara no he rebut diners perquè el jutge i Osasunbidea em demanen que posi tant d'aval per a cobrar aquesta quantitat. Saben que mai podré posar semblant quantitat de diners com a garantia, i menys ara que soc estudiant.

Necessito una nova pròtesi perquè l'anterior ha començat a fer-me mal, però no tinc diners. Porto tres anys amb això i recomanen que no s'allargui més de dos anys. També destrozé l'altra cama i vaig trencar molts ossos dels dits.

Tot va començar en el Nadal de 2008, en aquella època vivia en una casa de protecció tutelada pel Govern de Navarra i vaig tornar molt feble de comprar regals per a Olentzero. Em feia molt de mal el coll i les cames, sobretot. Els educadors em van portar al metge del Servei d'Atenció Primària i aquest, sense mirar ni el coll ni les cames, em va enviar a casa després d'haver provat la caixa de paracetamol. Em va dir que seria grip i que em passaria dins de vuit dies, sense tenir en compte que llavors hi havia un brot de meningitis entre els joves. Vaig passar una nit molt dolenta, tiritando de febre, vomitant i fent mal tant el coll com les cames. Sentia una estranya rigidesa pel meu cap, i un educador em va recomanar que em fiqués a la dutxa, esperant així baixar a la calentería.

L'endemà estava pitjor i, veient que no podia aixecar-me, em van portar a urgències en una ambulància. Tenia una febre de 40,5 graus i sentia com a claus a les cames, un dolor terrible. Allí em van veure amb les cames inflades de negre, així que vaig tallar la roba amb unes tisores, li vaig posar una sonda gàstrica i a l'instant em van ingressar a l'hospital. Vaig passar alguns dies en estat de gran ansietat, perquè la malaltia es propagava a tota velocitat. Cada hora que passa, el membre sofreix cada vegada més danys en les extremitats i, a més de la cama ennegrida, em va arribar a alguns dits de la mà, com si es tractés de símptomes de congelació. Vaig estar a punt de morir, amb els òrgans vitals danyats, els ronyons parats i els pulmons plens de líquid. El 24 de desembre els van dir als familiars que jo anava a seguir endavant. No tinc massa records d'aquells dies, però sé que em vaig espantar terriblement en veure les cames negres i el rostre de la meva mare. No sé si oblidaré aquestes imatges.

Vaig romandre a l'hospital fins a març, però em vaig sotmetre dos o tres anys més a una operació i a un tractament mèdic. Quan vaig tornar a l'institut vaig sofrir assetjament per part de diversos companys i vaig decidir deixar l'escola. Ha estat un procés difícil, el psicòleg i el cirurgià m'han ajudat molt, però encara a vegades tinc ansietat.

Vaig començar com a cambrera en un bar, però per al tercer dia vaig haver de deixar el treball pel dolor de les cames. M'han reconegut un grau de minusvalidesa del 66% però no rebo cap pensió. Tampoc m'han donat la targeta d'estacionament, al·legant que puc caminar a peu. Vaig decidir llavors que havia de continuar estudiant i, amb l'ajuda d'un professor particular, en sis mesos vaig treure el 3r i 4.mailak de l'ESO. El propi Departament d'Educació em va concedir un premi per això. Actualment estic cursant un Cicle Formatiu de Grau Mitjà, la idea és que després es faci Grau Superior i més endavant potser Estudis Universitaris. M'agradaria estudiar medicina, encara que sigui per satisfacció personal.

Si m'haguessin agafat abans, tal vegada ara tindria les meves dues cames, o almenys els meus efectes serien menors. El metge que em va atendre en el Servei d'Atenció Primària no va ser destituït, ja està jubilat, però m'agradaria dir que es va equivocar a la cara.

Jo crec que tota persona que hagi perdut la mà, el braç o la cama per una malaltia, imprudència professional o accident, hauria de tenir dret a un substitut. Però avui dia, desgraciadament, només pot fer-ho qui tingui diners. La llei que regula les ajudes a l'Ortopèdia a Navarra (Decret Foral 17/1998) està molt obsoleta, fa gairebé 20 anys, i les quantitats consignades en pessetes són les que rep, ridícules, en euros. A més, no depenen de la renda, i això no és just.

Vaig haver de seguir el judici del meu cas com a espectador, no em van donar l'oportunitat de declarar. L'advocat porta el cas i m'he reunit amb alguns polítics, però no em donen solució. Agrairia que em diguessin que m'ajudarien a resoldre l'assumpte. No estic demanant un préstec per capritx, sinó per a pagar les pròtesis de la cama perduda per un defecte mèdic, a càrrec dels serveis socials.