Quan el bufó s'acosta al mes de maig, hi ha qui, segons les monedes guardades en la butxaca, mesura la sort durant tot l'any. Amb la cançó del bufó arriba la campanya de la renda d'hisenda i fem la mesura d'aquesta: ens retornaran més o menys que l'any passat, ens tocarà pagar... Desgraciadament, el bufó i la regla de liquidació d'impostos són tan simples com simplistes.

Al desembre, sense la cançó del bufó, s'aproven els pressupostos per al nou any, i el Govern Basc ja ha presentat el projecte de pressupostos per a 2018. A l'hora de valorar l'any que tenim per davant, qui s'amaga darrere d'aquests comptes ens acosta a la realitat d'una manera més fidel. Ja ho sé, és més romàntic la cançó del bufó, i molt més difícil i incomprensible valorar les grans xifres que tenen molt zero. A més, les xifres no es poden comparar de manera absoluta: l'import de les despeses pressupostàries també està relacionat amb el nivell de riquesa del país i els impostos recaptats.

Per exemple, si bé hi ha hagut un creixement en la recaptació de 2017, cal tenir en compte que amb la recaptació d'enguany ens hem situat en el nivell que teníem en 2007. Així que no ens emocionem massa! Hem trigat deu anys a recuperar el nivell de recaptació que teníem en 2007 i, mentrestant, per descomptat, s'han reduït els pressupostos i s'ha incrementat el deute.

A més, a l'hora de valorar el projecte de pressupostos de 2018, hi ha dues qüestions a descartar, ja que desdibuixen totalment la naturalesa d'aquests. De fet, el pressupost es redueix en un 15% si descomptem els avançaments per a finançar el pagament del deute i les obres de la grandària del TAV.

A partir d'aquí, hi ha altres dos grans frens que limiten el pressupost. El primer ve d'agost de 2011: mentre estàvem adormits en les vacances estivals, Zapatero va modificar l'article 135 de la Constitució gràcies al suport del Partit Popular. Amb aquesta reforma, totes les institucions han de donar la màxima prioritat al pagament del deute públic. És a dir, als governs locals, la reforma ha suposat un gran obstacle per a dur a terme una veritable política pressupostària. Ha estat un pas important en la institucionalització de les normes neoliberals i, al mateix temps, tenim una norma que, sense l'aplicació de l'article 155, redueix de ple l'autonomia de les comunitats.

La segona galga, que ve de juliol de 2017 i que ve d'Espanya, no ha estat imposada al Govern Basc. De fet, el suport del PNB ha permès, d'una banda, fixar el límit màxim de dèficit que poden tenir els pressupostos de totes les administracions: el dèficit de les comunitats autònomes no podrà superar el 0,4% del PIB en 2018. Es recorda de manera gradual que el dèficit per a l'any 2020 no serà possible. Al costat de la prohibició del dèficit, el superàvit també limita l'anomenada “regla de despesa”. Quan la recaptació no va bé, cal reduir la despesa per a complir el límit de dèficit. Per contra, encara que la recaptació vagi bé i hi hagi superàvit, la despesa no podrà créixer per sobre del PIB. Això significa que la despesa pública creixerà per sota del creixement del nivell de renda. Així, any rere any, la grandària del sector públic s'anirà reduint. En definitiva, és el límit legal per a dur a terme les polítiques anticícliques de Keynes i fer passos progressius en el sector públic. Un grau més amunt, en el procés d'institucionalització de les normes neoliberals.

Encara no hem arribat a valorar el que es gastarà en educació, en sanitat o en polítiques socials, però a hores d'ara intueixo que, amb tots aquests límits pressupostaris, 2018 no serà millor. Arriba un nou any amb el ku-ku i les butxaques carregades de pedres.