La sala Sutegi d'Usurbil ha acollit, del 3 al 12 de novembre, una exposició silenciosa i deliciosa, que romandrà oberta al públic. Usoa Zumeta ha exercit de comissària, s'ha mostrat humil dient que l'artista no ha fet més que prendre i posar els que tenia guardats en el lloc predilecte del seu estudi, però la decisió li agrada, l'austeritat l'ajudava, no volia més.

Els treballs també són senzills, senzills, subtils, silenciosos, serens. Alejandro Tapia es va anar sense fer soroll en Aiestaran (Aginaga, 26 de novembre de 1930 – 24 de desembre de 2016). L'exposició s'ha col·locat en el seu honor, s'ha editat el catàleg, que s'ha repartit entre els visitants. I l'espectador agraeix, però també li fa pena, ja que la foto del paper recorda a l'instant en el qual va veure aquest quadre, i amb ell, i sobretot, a la seva impossibilitat de renovar-lo.

El catàleg conté dos textos escrits per Anjel Lertxundi i Bernardo Atxaga, i així ho recull el d'Atxaga: “A vegades, com en els poemaris de Basho i els seus amics, reben un INSTANT, l'última llum d'un cel”. L'artista ha viscut mirant a la naturalesa, se li fa tot miraculós en la seva senzillesa, el paisatge sempre és el seu paisatge interior.

També és d'Atxaga: “Des de fa catorze anys en els tallers de restauració de Tolosa i Sant Sebastià, fill de caseriu, obrer, Tàpia va decidir en 1962 lliurar-se per complet a la pintura, després de guanyar el prestigiós Premi de Nadal. Has de deixar el treball? -deien a casa pensant en el món que ens envolta. No hi havia un ambient pintoresc ni un quadre en concret. Però ell tenia una aspiració interior, no podia llevar-se la pintura del cap i va decidir arriscar-se”.

Gràcies a uns van decidir arriscar, gràcies a uns per la bellesa.