L'últim missatge és el de juny de 2013. Aquella primavera Rafael Chirbes va treure una horrible En la riba, li vaig proposar una entrevista, però a veure si la deixàvem per a després de l'estiu: “Estic terriblement sec, no sé quantes converses després”. Ja en 2008, després de treure un Crematori terrible, em vaig penedir d'haver fet aquesta primera entrevista a distància, en lloc d'agafar el cotxe i dirigir-me a Beniarbeig. No sé què va passar després en la tardor de 2013, no el recordo, però la següent notícia que vaig tenir de Chirbes va ser la d'agost de 2015. La seva mort ens va sorprendre a Galícia, probablement en el període més dolç de vacances de tots els temps. Era inútil insistir més endavant: Se m'havia escapat definitivament l'oportunitat d'entrevistar a Chirbes a la seva casa.

No volia, no obstant això, visitar la casa de Chirbes. És més, quan vaig saber que la seva família, els seus nebots, un nebot, Manolo, havia creat una fundació dedicada al seu oncle i oferia la possibilitat de visitar la casa de Beniarbeig. El desig del meu oncle va ser que durant gairebé vint anys, els últims, obrissin als visitants la casa en la qual va viure, i que s'exposessin els llibres i textos que allí es trobaven, per a la seva consulta i recerca. La Biblioteca, d'uns 6.000 exemplars (entre ells Bernardo Atxaga, Kirmen Uribe, Harkaitz Cano), està ara en procés de catalogació. Potser més important: es poden llegir manuscrits inèdits, entre ells novel·les. Novel·les inèdites, que l'escriptor va escriure en la seva joventut i mai va voler publicar en la seva vida. Encara que hagi tingut l'oportunitat, que la família tampoc publicarà, “qui som ara per a frustrar la voluntat del meu oncle”. Una altra cosa són les memòries de l'escriptor, els sis llocs que va deixar al carrer.

Un altre dels treballs que realitza la Fundació és precisament la difusió i divulgació de l'obra de l'escriptor. La novel·la La bona lletra, traduïda al català valencià, es publicarà a la fi d'enguany en ETB-2. Chirbes, el català, sempre es va preocupar per la llengua materna, que, per haver estat educada en espanyol i a Castella (quan va morir el seu pare, en els col·legis d'orfes dels treballadors de les vies fèrries), mai va perdre. La seva condició de llengua catalana, però no de llengua catalana, tal com s'assenyala en l'article De llocs i llengües: “Vaig tornar a sentir el dolor d'haver perdut aquest idioma per a la meva escriptura”. Els protagonistes de la novel·la La bona lletra tindran així l'oportunitat de parlar en l'idioma que parlaven per si mateixos en un futur pròxim: “Ens semblava rar”, diu Manolo, “no poder llegir en la seva llengua materna a un escriptor que ha tornat a l'alemany, a l'anglès, al francès, fins i tot al xinès”.

En la breu narració L'any que va nevar a València, publicada recentment amb la casa Anagrama, també apareix el xoc entre les llengües, tal com ho entenia l'escriptor, com un conflicte de classes: la gent de la capital ho fa en castellà, els que venen dels pobles en valencià, els bottones i els súbdits es queden al descobert. Sempre dins de la ficció, però en aquest relat es poden endevinar els indicis de la biografia de l'escriptor: el pare acaba de morir, la família s'uneix en una festa d'aniversari amb una mica de comiat. No en va, el narrador nen, en lloc d'anar a la veritable Àvila de Chirbes, anirà a la Corunya de ficció: “Ja començava a saber que no estàvem enlloc”. Suposo que, després d'haver mostrat abans l'adhesió al lloc d'origen: “Volia ser part de tot això”. La Fundació Chirbes ha organitzat en 2018 un congrés internacional per a celebrar el 30 aniversari de la publicació de la seva primera novel·la, Mimoun.

Marina Alta

No obstant això, la intenció del viatge a Beniarbeig no ha estat només conèixer la casa dels Chirbes, que han estat testimonis. No sols amb molta manyaga, conèixer a un nebot que porta el nom de l'escriptor, Manolo. També hi ha hagut el desig de conèixer la geografia que respirava l'escriptor per a veure, fer olor, tocar el seu paradís perdut, el seu paradís recuperat. Ja s'ha dit, obligat a moure's per aquí i per allà des dels vuit anys, Àvila, Lleó, d'una escola d'orfes a una altra, a estudiar universitats a Madrid, a professors al Marroc, Barcelona, la Corunya ara, va viure durant dotze llargs anys en un petit poble extremeny. Sense oblidar, en el seu treball per a la revista gastronòmica Sobretaula va recórrer tots els racons del món (alguns dels articles que va incloure en el seu llibre El viatger sedentari). I, no obstant això, “he tingut la impressió que tots els viatges m'han servit per a llegir millor el lloc d'origen”. En literatura es va tornar una vegada i una altra als seus llocs, a la seva geografia, al seu petit país: “He tornat –La bona lletra, Els trets del caçador, La llarga marxa–, gairebé involuntàriament, a les històries llunyanes del passat de la meva vida que van ocórrer aquí, a València”. Fins a la seva volta física, entorn de l'any 2000.

Beniarbeig, Marina Alta, Alacant. Tavernes de la Valldigna, a 40 minuts del país natal que anomena Bovra en la ficció, apareix com Misent als Dénia dels seus pares, en els Crematoris o en En la terrible riba. Darrere el mont Segaria, enfronti l'ampli Mediterrani (“paquiderm amb puces”), la platja de Marineta Casiana, tan prop de la casa dels avis, que es tanca d'alguna manera el cercle vital de Chirbes, on les seves cendres s'escampen. En el mateix Dénian, a punt de morir, es va reunir la família i es va celebrar l'últim menjar. O havia passat els últims anys des de la seva apartada casa fins al nucli urbà, no trigant a arribar a les tavernes, a través dels tarongers. En la literatura tenia una màxima: cal contar el que hi ha, encara que molesti a algú, la qual cosa es veu. I el que Rafael Chirbes veia des de la seva casa és això. El que ho havia agafat en els llibres. Paisatge després de l'esclat de la bombolla immobiliària. Huertas abandonades. Esbarzerar. Desaprofitaments coberts d'herba per les pluges de tardor. Els terrenys van quedar a les portes de la qualificació urbana.

Teniu raó: la idea no era només conèixer la casa. No sols amb molta manyaga, conèixer a Manolo, que porta el nom de l'escriptora. Ni tan sols conèixer la geografia que respirava l'escriptor. Diria que la meva intenció ha estat fer-li una visita a la qual no vaig poder fer-li en vida.