La física quàntica, a més de les seves aportacions en el camp de la física, va evidenciar una relació estructural entre el subjecte i l'objecte. Va evidenciar que el subjecte construeix l'objecte i va qüestionar el mètode cartesià que era l'únic i absolut acostament que s'utilitzava per a entendre el món.

El feminisme fa temps que va destapar la parcialitat de les nostres mirades, ens va posar de manera conscient unes ulleres habitades i ens va proposar mirar al món des de les relacions de poder que crea el patriarcat. Avui sabem que sense ulleres habitades, el sentit comú del patriarcat dona nom a l'existència, ja que no hi ha realitat que existeixi fos dels ulls de l'observador. El monitor construeix el que mira. Marró o sota.

El procés independentista català ha revolucionat la taula política de l'Estat: Ha difós il·lusió, odi, confusió i fascinació entre la majoria de partits i agents estatals i europeus, especialment per l'una o l'altra raó, en els moviments polítics o en els territoris que busquen l'emancipació.

La confusió és evident entre l'esquerra estatalista i sobiranista basca de l'Estat, i estic convençut que aquesta confusió suspendrà la possibilitat que se'ns ha obert de derrocar el règim del 78 i obrir les portes a una reacció centralista demófoba.

L'origen d'aquesta confusió es troba en les ulleres que utilitzen aquests dos àmbits polítics per a mirar i entendre el procés, concretament en els colors vermell o groc o verd i vermell que tenen els cristalls d'aquestes ulleres, és a dir, en la posició apriorística del subjecte a l'hora de mirar l'objecte. El que per a uns, per als de l'esquerra espanyola, és un problema, per a uns altres, per als sobiranistes bascos, és una condició ineludible, i sembla que tots dos veuran com perden la seva oportunitat enfront dels extrems, enlluernats per el “realisme màgic” de cadascun, i entenent les raons de la presència de la burgesia catalana en el procés com un problema o una necessitat ineludible.

En els últims dies s'ha escoltat molt el concepte de “realisme màgic”, sobretot per a parlar de la revolució dels somriures que es proclama a Catalunya i, sobretot, per a subratllar la impossibilitat d'aquesta convicció tan estesa. A Euskal Herria també sembla que el realisme màgic està molt estès a l'hora d'entendre i donar suport al procés d'independència que s'està produint a Catalunya. Sabem que la precisió del diagnòstic del succeït és la variable que més incideix a l'hora d'emprendre. I crec que fins ara només s'ha utilitzat un element per al diagnòstic, que és el que domina la nostra estructura política: la nacionalitat.

Algú pregunta quina és la raó per la qual Artur Mas i el seu partit, que en 2002 deia “La independència és un concepte obsolet i oxidat”, defensaven la monarquia espanyola, s'abanderen i posen al capdavant d'aquest procés? S'ha preguntat algú què va passar entre la Diada de 2011, en la qual van participar 10.000 persones, i la de 2012, que va reunir un milió i mig? S'ha preguntat algú per què el procés va estar a punt d'arribar a la merda perquè la Cup no volia nomenar a Artur Más “President”? I per què va estar el procés a punt de descarregar-se perquè la Cup no volia aprovar uns pressupostos que no anaven a cap part? Què més dona? Ens importa? Li ho preguntarem?

És el moment d'abandonar el realisme màgic basc, de llevar-se les ulleres de colors de la ikurriña i d'identificar i analitzar les bases materials de les entranyes d'aquest procés d'independència; és el moment de reconèixer humilment que no ho entenem i començar a preguntar-nos. Avui millor que demà.

Tal com van explicar els tres articles publicats pel militant de la CUP Josep Manel Busqueta i Pau Llonch en el diari digital Crític, ens trobem en una crisi estructural i multidimensional de l'economia capitalista. En les seves paraules, és una crisi capitalista que, almenys en el nostre àmbit geogràfic, no té sortida de la mà d'alternatives liberals o socialdemòcrates.

En els últims anys, les conseqüències polítiques d'aquesta crisi econòmica s'han vist reflectides, tant a Europa com als Estats Units: l'eliminació del pacte social existent, el brutal desplegament de la pobresa a través de les polítiques d'austeritat i la desaparició de la sobirania dels estats –el més clar exponent és Grècia–. Les conseqüències de tot això són les terribles pujades de la ultradreta, Trump, Le Pen, Brexit, el govern racista de Polònia, etc. El pitjor és que tot això ha estat la resposta de la classe treballadora a la crisi.

A Catalunya l'impacte de la crisi econòmica també va ser, i és, molt sever, a causa de factors com la seva estructura productiva desindustrializada, la seva ubicació geogràfica perifèrica, el seu encaix precari en l'Estat espanyol i les polítiques neoliberals i austerizadas imposades per les seves autoritats. És de destacar l'orientació de les decisions que va prendre el Govern de CIU després de guanyar les eleccions de 2010 per a donar resposta a la crisi. Va retallar els principals pilars de l'Estat del Benestar, com són l'educació, la sanitat, els salaris dels funcionaris, i tot això mentre es destapava la corrupció del partit: El cas Palau i la qüestió del 3% són alguns dels casos.

Per a qualsevol que conegui Catalunya i especialment Barcelona, no serà sorprenent imaginar la grandària del cicle de lluita que van provocar aquest tipus de retallades, al qual es va sumar el moviment M15 a les lluites generades pels treballadors d'aquests sectors: vagues d'empleats públics, accions de desobediència mèdica en sales d'espera, vagues de treballadors d'educació i protestes violentes. El moviment del 15 de maig també és una fita imprescindible per a entendre el procés actual: va aguantar durant mesos en les places, va acumular forces i va mostrar les dents al règim politicoeconòmic, en el cas de Catalunya, executant l'aturem el parlament en l'acció massiva i radical, bloquejant la sessió parlamentària que havia d'assumir les brutals retallades i obligant a Mas a entrar en helicòpter. Tot això, va convertir la crisi econòmica que estava gestionant en benefici de les elits econòmiques en una crisi política dels poderosos, i va posar en qüestió la dinàmica estable de regeneració de les relacions socials capitalistes a Catalunya.

Es va acabar la legitimitat política que necessita la supervivència de les relacions de dominació. Els nous discursos, promeses i marcs es van convertir en imprescindibles per a la continuïtat de les relacions de poder que mantenien fins llavors. Entre el xoc contra els espanyols que suposaria enfrontar-se a la dominació nacional i el xoc entre les classes que provoca la crisi capitalista, les estructures de poder catalanes, sobretot les polítiques, es van decantar per: Independència. O, el procés d'independència. El procés, sobretot , conegut com Processisme. Això ha permès al PDeCAT –i imposant a Masi JxSI– mantenir en les institucions una representació i força que no tenia en la societat. Ara s'entén què va passar entre la Diada de 2011 i la de 2012? Ara s'entén per què la Cup no va designar a Mas com a president? Ara s'entén per què la Cup no va aprovar els pressupostos en la primera opció? S'entén ara l'aportació de la Cup al procés?

A pesar que els seguidors de l'esquerra espanyola no volen veure-ho i els sobiranistes bascos ho consideren una raó marginal, el procés d'independència d'aquest país, que fa 15 anys rondava el 10% de l'independentisme, està estretament lligat a les contradiccions que ha generat la crisi capitalista i a les solucions que se li ofereixen. I no en un futur imaginari, sinó aquí i ara, les dues vagues generals que s'han dut a terme a favor del procés (i les retallades de camins...), Com a mostra del protagonisme que han pres CNT, CGT i CDR. En qualsevol cas, com demostra la composició de classe de la nova afició a l'espanyola que ha aparegut en els últims mesos, el lideratge que ha mantingut el PDeCAT a través de JxSí ha posat fre al creixement de l'independentisme, que ha frenat a gran part de la classe treballadora amb identitat espanyola en l'exterior, i ha convertit la dificultat de l'independentisme en estructural per a superar el 48%, canviant el fil vermell de Jaranc’s de Barcelona que liderava la Barcelona.

Amb tot això, traurem les lliçons i aprofitar l'oportunitat que se'ns ha presentat davant les ments. Deixem de fer gestos de solidaritat i obrim un segon enfront del règim. Ens ha arribat el moment d'exercir l'antagonisme polític, de concretar la independència de l'abstracció dels “purs indicadors” –significant buit– en realitats materials. Desenvolupem, profundizemos i superem els discursos que es basen en la democràcia i la nacionalitat i comencem a construir espais de sobirania, espais lliures materials, respostes pràctiques a les dominacions que ens colpegen en el dia a dia. Cristal·litzar la idea de sobirania en els conflictes socials i fer realitat aquí i ara les necessitats i desitjos de la majoria social.

Com diu David Fernández, no hi ha possibilitat de fer el camí de la Democràcia a la Llibertat en dia i aquí, doncs, comencem a explorar el camí de la Llibertat a la Democràcia. Perquè, com ens ha ensenyat Catalunya, la qüestió nacional i social no són dues cares d'una mateixa moneda, sinó la mateixa cara d'una mateixa moneda, de l'única que tenim.