II. Quan va acabar la Guerra Mundial, en la rodalia de París hi havia necessitat de braços i mans per a la reconstrucció i per a assegurar el desenvolupament que anunciaven les gegantesques subvencions del Pla Marshall de 1947. No van acudir llavors més que les nenes del Nord, ja que moltes del Sud també van prendre el camí de l'èxode per a treballar com bonne espagnole. Cada dona de la casa de la burgesia de París volia el seu per a netejar, cuidar als nens i reforçar el seu sentiment de propietat a canvi de dormir, sadollar i pocs diners.

L'autor de la sèrie de versos Roxali de Tupintegi coneixia als ciutadans que es dirigien a París, potser a les seves germanes, perquè aquestes cobles demostren que l'autor és eminentment home. En aquells temps els homes controlaven i portaven sense compartir els guies de la creació cultural. La sang corria pel sòl i els joves es veien afectats per la urpada. Menys bastes van ser les altes que van sofrir, a pesar que Niko Etxart i Anje Duhalde ens ofereixen un lot de Buneta i Txapela, la gran Ligeix de Larraine.

La cova entre els quals es van quedar al poble i els bandejats a París segueix oberta en Ipar Euskal Herria: a la ciutat existia (se suposa) el camí per a sortir del cep, el treball per a viure sense ser rics, la novetat, la forma de realització anònima. En el camp, en canvi , tothom tenia la seguretat de mantenir-se net i tranquil sota les ales d'un violent control social, en una llar distant:

A mi m'agradaria estar en el casc de
la buneta, Ena Sor-lekhü maite Uxkal-Herrikuan.
Yhurk, sense saber què és el que té
en la ment, estava en Kobla.

Els periòdics com Herria o Sokorri es publicaven per als joves que difonen una visió apocalíptica de la ciutat: per a les nenes era un lloc especialment amorós dels gats, els nens dels senyors de la casa es convertien en funcionaris, per tant, en inútils creences que perduren en els nostres mons laboriosos fins avui. El sector de l'agricultura estava en plena transformació, mecanitzant i desertant poblacions. L'Església, utilitzant el sarcasme i la tòfona, tractava d'estovar el drama de la separació de les esposes. Entrava en l'educació de les noies per exemple en 1952 Piarres Narbaiz (1910-1984) va publicar el llibre Reflexions de Kattalin (Elkar, 1999). De la seva mà també tenim la col·lecció Xaramela, de 1951, que es va ampliant de generació en generació. En primer lloc, ningú havia de convertir a una Lili Roxali de París en lloc d'una esposa amable i noble.

Lili Roxali de Paris Bai
frantximent bai bai t’és xoli…

No sabem qui va escriure les cobles que tenen el títol de Roxali de Tupintegi. Les lletres eren noves, com una melodia. La seva mare cantava a París quan havia après que era assistent. En 1950 ja eren famosos. Es pot pensar que és una obra que ha estat vessada de la ploma d'un sacerdot escriptor d'El País (fins a 1944). Almenys així ho crec, perquè en algun moment el vaig veure batejat amb el sobrenom d'Ithurralde. I això era el segon cognom de Piarres Lafitten (1901-1985), que utilitzava com a pseudònim de les arts. En el fons, la propietat del text correspondria a l'humor coqueto i desabrido del luhuso.

Tantilulilu tiluli…

Bandejar a les seves esposes i renunciar al basc anaven de bat a bat en la punta de la llengua del bertsolari, mentre París feia de fantasma gegant. La cerimònia de l'Església de Santa María de Sant Joan de Borbó, en Iparralde, va ser la primera vegada que l'Església de Santa María de Borbó. En la famosa Roxali de Tupintegi abunden els indicis d'aquesta unió: caskoin…, no diu “bonxur” al que és…, no li n'hi ha prou amb la mà, però si sap francès…, faig a Roxal…

També es veu com des de les dues guerres mundials el basc va ser fetitxitzat. Els ensenyaments de nacionalisme d'Arana Goiri aviat van passar la frontera i aquests happy fews del grup d'autors d'aquesta cançó eren euskaltzales, alguns dels quals es resoldrien des de 1940 amb les idees del Govern de Vichy, per exemple , amb l'Antigament. D'altra banda, en aquells anys el basc era propietat d'una classe social decent que no s'hagués llançat a vendre's com a esclau. Els caps intel·lectuals de les comarques pageses eren els guardians de la moral, i per a ells el propi Baiona era un lloc demoníac: entrant en contacte amb els vermells, on, juntament amb la puresa de la sang, es perdia l'idioma.

Roxali
Tantilulilu-tiluli
de

Tupintegi Roxali
Vas parir de
Tupintegi Tornar

Tot
sobre taló comú… Roxali de Tupintegi torna de París.
I-i-i-. De la mateixa

casa natal de Roxali sorgeix la ironia social de l'autor de la cançó: les tupinas són de terra durant francs, no d'or, febles, fràgils, bastant còmiques amb els seus ventres inflats. En aquests versos s'adverteix que en la Tupintegia hi havia alguna cosa que no podia aguantar. Insuportable, com és evident per a un barri veritablement ric i ric.

Semblava una gran
senyora
Tantiruriru-tiruri Semblant a una
gran senyora No
diu “bonxur” a
tots No als

“bonxur” Llavis
vermells Aquest pelo Ull blanc… Semblava una gran senyora No als que diuen “bonxur”.
I-i-i-.

Aquí apareix el punt d'encreuament entre el menyspreu de classe i la humiliació de gènere. La dona que es maquillava, si a més molestava al francès, es decora per les característiques de l'aparença de prostituta, en detriment de Roxali, amb la finalitat de fer riure combinant diferents consonants, com ho demostren els sons tantitururi-tiruri eta i-i-i.

Vagarejant folgadament
pel
carrer Tantikukiku-tikuki, d'un

costat a
un altre del
carrer Ai
espantuka sap
Luxe luxe Mehe Ai tetele Kale, xut-xut caminant, Ai espantuka.
I-i-i-.

A Roxali ens passeja pel carrer fent soroll amb els seus panxells. Vol anar a París i demostrar que ho ha aconseguit en alguna cosa, que ha après, però el bertsolari no li perdona: qualsevol cosa que faci és un espantero, no serveix perquè faci força, no li correspon a la seva classe d'origen, a qui ven nens i nens, és a dir, a ficar-se en l'orgull: cadascun en el seu lloc i al capellà l'última paraula.

No em
toquis.
No em toquis.
Però si saps francès.
Kiskun
Kaskun J’en
suis kaskun Pas.
No em toquis massa,
però si sabessis francès.
I-i-i-.

Com a desafiament, Roxali nega la seva identitat basca pronunciant j’en suis kaskun. O és el fantasma de l'autor de la cançó. Perquè estripa al francès sense por dels errors, creu que rebutja el basc, perquè tots dos no poden viure junts. Als soldats que van tornar de la guerra dels Catorze se'ls va acusar gairebé del mateix: a més de ser colpejats greument, es cantava que no havien après el basc i el francès…

Però si Roxali de Tupintegi podia quedar-se euskaldun seguint les recomanacions de l'autor:

Lili Roxali
de
París Tantilulilu-tiluli
Lili Roxali de París
Bai frantximant, bai

t’és xoli… Deixa la
moda
La negra Ai potreta… Lili Roxali de París Faig eskuali!

Casada i ben casada, la cantant assenyalava com a últim pla el camí per a convertir-se en una dama de casa: menysprear el maquillatge i vestir amb brillantor i mostrar-se més euskaldun. En general, encara avui dia, les dones basques no es posen necessàriament panpox, sinó que el codi de roba de la condició euskaldun és bastant homogeni: colors foscos, timons en samarretes, esmolades tallades de cabells… les generacions de dones que van interioritzar els models establerts per a Roxali fins al dia d'avui.

Som els nens freds de molts de nosaltres, els Roxali.