Va ser Bismarck qui en el segle XIX va crear el model actual de sistema de pensions basat en la solidaritat intergeneracional. L'equació és molt senzilla, ja que la situació econòmica de les persones joves amb ocupació és millor que la de les persones majors, les pensions de les persones majors es pagaran amb les seves aportacions.

Al marge de la piràmide d'edat o dels efectes de l'esperança de vida, que no són secundaris, avui dia podem destacar en aquest model símptomes de fatiga, més encara quan l'edat de jubilació i les diferències entre les generacions en edat laboral són majors que mai. Els jubilats d'avui són, en general, els que han tingut un major nivell de protecció i han tingut l'oportunitat de cotitzar durant llargs anys –la jubilació no contributiva i les pensions de viduïtat, per descomptat, són una altra cosa–. El resultat és que l'import d'aquestes jubilacions sigui elevat per a moltes persones majors. A l'altre costat de la piràmide es troba la població jove que sofreix la precarització del treball i que sovint rep baixos salaris. La crisi dels últims anys no ha fet més que accentuar aquesta situació, les persones majors han tingut un nivell de protecció més elevat i les que més han sofert la crisi han estat les treballadores ocupades i en situació precària.

En aquest context, el model bismarcaico obté conclusions contradictòries: joves amb baixos salaris i problemes de llarga cotització són els que paguen altes jubilacions als pensionistes d'avui. Una situació absolutament paradoxal. Estem clarament davant l'efecte Mateo que s'utilitza en moltes ocasions en les polítiques socials, seguint la frase d'aquell apòstol en la Bíblia: “Es donarà al que tingui i se li llevarà el poc que tingui”.

No seré jo qui digui que cal baixar el nombre de pensions, però crec que aquest exemple hauria d'obrir temps de reflexió en el cas d'algunes polítiques socials. L'edat actual no està sempre lligada a la vulnerabilitat econòmica, a vegades sí, però en moltes ocasions no.

Per tant, els descomptes generals per edat que es realitzen en els transports públics poden no ser tan justos. Sé que puc arriscar-me a mi mateix, però aquesta realitat ens serveix per a altres programes… El viatge de l'Imserso, per exemple, no té molta lògica que una persona que rep una pensió de 1.700 euros viatgi més barat que barat i que les famílies que són treballadores pobres no sàpiguen què és la platja. Sé que aquest debat té altres vèrtexs i que és massa simple el que aquí s'ha dit, però crec que és bo que el debat surti.