Com va viure el seu pare la guerra?

En comparació amb els perdedors, perquè era un nen de deu anys, perquè els que estan en el centre no defensen. Es va divertir en la guerra, va gaudir. Tots anaven al refugi i ella anava a l'hort a veure els avions. Creia que era mentida i va viure feliç a l'abric de la fantasia.

Aquesta actitud era, potser, una protecció, una crueltat davant la realitat.

Sí, ell sabia el que ocorria, però es va inventar una espècie de pela. El germà major havia estat ferit dues vegades, els seus pares no li comptaven res, però un veí que era gudari l'informava dels assumptes de la guerra. El veí va ser assassinat en la guerra quan tenia 20 anys, però poc després va arribar una carta d'ell al meu pare, enviada abans de morir. Llavors el pare va creure que el veí li havia enviat la carta des de la lluna, que la gent no moriria realment.

Va fer com en La vita è bella?

M'ho han dit moltes vegades, però per a mi no són iguals. En la pel·lícula el pare, conscient de la veritat, inventa la mentida per al nen. Aquí va ser ell qui va inventar la fantasia i va barrejar a tres germans. Va ser tan ximple o tal vegada tan savi que ho va convertir en una diversió.

L'exili va seguir el seu camí.

De Santander a França i allí, any i mig, van arribar solos a un petit poble anomenat Tenay dels Alps, perdut dels seus pares. El meu pare i els meus tres germans van caminar molt lliures. Van tornar a l'any i mig, amb molta por… Els seus pares havien perdut quatre fills en la guerra, ja que durant aquest temps no havien tingut notícies d'ells... És la història de les grans pèrdues.

Quan van tornar, alguna vegada es va despertar en la realitat del franquisme.

Es va descobrir el terrible silenci que va seguir a la guerra. La gent de Tenay els havia permès tornar amb molta por, per temor al que els esperava en mans de Franco. El seu pare recorda com va creuar a peu el pont de Santiago. Ell pensava que els franquistes tindrien branques i cua. Terroritzat, va tocar el cul d'un guàrdia per a comprovar si tenia cua. Quan van arribar a Bilbao es van trobar amb un ambient molt deficient.

T'imagines uns Martintxos a Síria o a l'Iraq?

Sí, i sense voler busco en les imatges que ens arriben d'allí. Una vegada en un camp de refugiats vaig veure a uns nens fent les entrevistes amb reporters, inventant càmeres i micròfons imaginaris amb una escombra i una escombradora. La fantasia té riscos i beneficis: quan ets nen, els teus pares et protegeixen de la fantasia, perquè no la tinguis, pensant que pots volar, saltes del cinquè pis, però al mateix temps la fantasia té un efecte beneficiós, t'allunya de la realitat.

Sagardoaren hizkuntza. Quin és l'idioma dels secrets?

Basc. En la família del pare parlaven en basc, però al seu voltant, en el barri d'Abusu, tots els altres parlaven en castellà. El basc se circumscrivia a l'interior de les cases, des de fa molt temps en decadència i a més prohibit. Els secrets es comptaven en aquesta llengua perquè els altres no els entenguessin. Té un altre significat, el de la relació entre el meu pare i jo. El llibre ha estat el camí que hem utilitzat per a conèixer-nos.

Ha estat per a tu tornar al meu pare?

A molts ens ha succeït apartar-nos del nostre pare perquè ens identifiquem en l'època en la qual estem creixent però, passat el temps, sentir-nos obligats a tornar a ell. Per sort vaig tornar a temps, contant-me la seva vida, i va ser una trobada molt bonica. En un instant vaig veure que estava envellint, amb el cor lànguid i amb problemes de memòria, i vaig témer que la nostra relació es fes incompleta. Sabia que havia una història preciosa de comptar, però que anava a perdre, no podíem perdre el temps. Va ser un camí de tres anys, vaig completar la novel·la amb les cartes que li vaig enviar, i ell escrivia tots els dies els seus records, per si de cas, per por de morir l'endemà. Els dos hem treballat junts, fins i tot després de treure el llibre, en les presentacions. Ara, després de tot això, ella s'ha relaxat i ja ha començat a perdre la memòria.

La novel·la també t'ha canviat el nom per una qüestió de vergonya.

Sí, quan comencem amb el llibre el meu pare i la meva tia no se sentien còmodes amb algunes coses que estava posant en les seves boques. Ens va venir molt bé canviar de nom, van ser més tranquils. Abrisketa també és el nom de lloc i cognom familiar del nostre entorn, i Martintxo, per Zalakain de Baroja. Al principi no vaig pensar que el llibre em canviaria de nom a mi, però com soc fill de Martintxo, he pres un nom nou. La veritat és que soc tímid i el sobrenom em protegeix.

Ja escrivies abans.

Em vaig dedicar al periodisme, també a la càmera de televisió i al guionista. Aquestes tasques m'han ajudat molt a escriure i a representar plans. Per fi vaig trobar el meu relat amb la novel·la. També m'ha ajudat a créixer, durant molts anys vaig ser una mica ingenu Peter Pan, i la novel·la m'ha ajudat a unir-me a la meva família.