En la seva primera roda de premsa davant les cambres de tot el món, Puigdemont va dir alguna cosa que ha passat bastant desapercebut: Les dades de repressió de l'Estat que posseïa el Govern català li van donar la preferència d'anar a l'estranger. Quines dades tenia entre mans el president?

"Després que Puigdemont s'hagi refugiat a Brussel·les, diversos periodistes s'estan rient i relativitzant les violències de l'Estat. Per què no dieu la veritat? Per què no expliqueu als vostres lectors que Mariano Rajoy volia decretar l'article 116, treure l'exèrcit i atacar a la gent?”. El periodista Jesús Rodríguez, de La Recta, va informar que una dotzena de periodistes que treballen per als mitjans espanyols comptaven “amb molts detalls” la seva intenció d'aplicar la legislació d'excepció.

En la mateixa direcció va l'escriptor i analista polític Jordi Graupera en El Nacional: "Tant el president com el Govern van estudiar si podrien suportar la presència de morts. Si la Generalitat aplicava la Llei de Transició i feia una república efectiva, mentre que el poder real de les forces d'ordre públic era l'únic camí immediat, com a Lituània, que la gent defensés les institucions. L'únic dubte era com dispararia l'Estat, amb bales de metall o de goma, o com deixarien lliure als neonazis”. Enfront d'això, es va optar per la jugada belga: evitar aquesta repressió, dificultar la jugada de Lamela i portar el conflicte al nas.

La part feble, l'empresonament dels representants públics triats per a dur a terme el mandat dels ciutadans i la progressiva pèrdua del control de les institucions catalanes. Aquests dies, els primers tecnòcrates que han arribat des de Madrid a “gestionar” la Generalitat han demostrat que el castellà mai s'ha imposat en cap lloc, com va dir en el seu moment el Rei d'Espanya a Guernica. La primera mesura que han adoptat és que els documents interns de la Generalitat es redactaran en la llengua de Cervantes.

Encara que molts insisteixen que mai pensarien que la classe política catalana estaria disposada a arribar a aquesta situació, mostra d'això és la voluntat negociadora d'Urkullu?, les polítiques d'oficina de les últimes setmanes han rebut crítiques per part de l'independentisme que ha estat mobilitzant al carrer. Després de la proclamació de nombrosos sectors, s'exigien uns passos reals per a iniciar la construcció de la república: simbòlics (llevar-los les banderes espanyoles), legisladors (convocant al Parlament i aprovant els decrets que ja tenien preparats per a declarar il·legal l'article 155 d'Espanya o publicar la Declaració d'Independència en el butlletí oficial) i executius (retornar a tots a les seves oficines). No obstant això, la gradual pèrdua del control dels Mossos fa cada vegada més difícil fer aquest pas, almenys fins a les pròximes eleccions.

Eleccions sí, però per a què?

La ràpida convocatòria de les urnes després del cop d'estat de Rajoy amb l'article 155 a Catalunya ha estat un moviment rigorós. Rigorós, però ple de perills. L'independentisme que vol construir una república era una oportunitat per a boicotejar aquestes eleccions i controlar i desmuntar la Generalitat per als quatre anys. Però no ocorrerà així, perquè els partits independentistes, la majoria dels sofriments del cor, han decidit seguir amb el repte dels vots. L'objectiu: Colpejar a l'Estat en la cara, buscant que l'independentisme surti reforçat de les urnes. Superant l'argument que el “referèndum és il·legal” que tant han hagut d'escoltar, l'estat els ha posat damunt de la taula la possibilitat de celebrar un tercer, i últim? Quan aquestes “eleccions autonòmiques” es plantegin a Catalunya com a plebiscitaris, què farà l'Estat per a guanyar?

Malgrat la difícil situació, és possible que l'independentisme continuï ampliant la seva base. L'elecció dels ciutadans davant la lluita entre David i Goliath, la divisió en Podem i l'augment de la participació que l'estat d'excepció durà a terme, estan per veure quina influència tenen en els resultats. La veritat és que a l'independentisme li vindria bé que es pogués comptar més dels que van votar sí en el referèndum de l'1 d'octubre. També comptar el nombre de negatives. “Un referèndum il·legal pot acabar sent legal”, diu preocupat Major Orella, del PP. Les contínues preguntes que Puigdemont llança a l'Estat espanyol i a la Unió Europea fan comprendre les previsions que estan fent els partits republicans: “Nosaltres respectarem els resultats i vosaltres?”.

“Si després de les eleccions sortís un govern independentista aplicaríem de nou l'article 155”, va afirmar la vicepresidenta del Senat. Malgrat les amenaces, després de set anys de deixadesa, després d'haver hagut de respondre a tot “no es pot”, l'Estat espanyol ha entrat finalment en la batalla política. La carta de la por és forta i el pp ho sap usar bé. En l'Estat, a més d'acontentar el seu electorat de dretes, cerca desmobilitzar i desanimar les bases colpejant al seu adversari. Una estratègia dolorosa, com tot el que ha estat en qualsevol moviment polític ho sap. A més, com a regal, els membres del pp han convertit l'article de la Constitució en un instrument per a amenaçar a qualsevol que surti de la seva línia política. El Govern de Catalunya, la CAB, Navarra o Castella-la Manxa. El 155 serà la nova joguina del Règim del 78?

Espanya tindrà a les seves mans la carta de la violència i es tem que pugui seguir amb les detencions al País Basc. Aquest Estat no té complexos per a accedir a qualsevol persona que li convingui per interessos polítics, si no pregunti a les víctimes de la teoria de “tot és ETA”.

Per tant, l'independentisme s'enfronta a un gran repte i a moltes preguntes: les eleccions sí, d'acord, però per a què? Les eleccions poden ser una via per a enfortir-les, però són les eleccions una eina per a fer alguna cosa que fins ara no s'ha pogut fer? Com començar a construir la República catalana? Per a buscar el control del territori i negociar altres coses, com fer que la situació sigui insostenible per a l'Estat espanyol? El carrer té molt a dir.