Com va sorgir el projecte de la pel·lícula Pizarro?

Havia realitzat una exposició sobre el meu pare a Barcelona en 2009, i llavors Simón Hernández em va proposar fer un documental sobre la meva cerca. Buscava al meu pare, connectava la meva vida amb la història de la meva terra natal, lligava els fils... Eren reflexions fetes des de l'exili, que no podia fer a Colòmbia. Vaig començar a fer entrevistes amb antics companys del meu pare i a poc a poc es va anar convertint en un procés més col·lectiu que es va fer més públic a partir de 2010. Tot va començar a sortir d'una catarsi interna, intentant curar dolors profunds, tot això ho vaig viure en la meva infància i havia d'entendre, què ens ha ocorregut, per què van matar al meu pare. La pel·lícula és una conversa entre el meu pare i jo que no vam poder tenir per la seva mort. A través de mi apareix el meu pare, que és com dues parts de la mateixa història, hem format un fil comú.

Què vols aconseguir amb la pel·lícula?

Contribuir a una construcció diversa dels records, no pot haver-hi un relat hegemònic, una memòria, una història, una veu. El nostre objectiu era donar veu a altres sectors que d'alguna manera no han tingut veu, en aquest cas a la revolta armada. Aquest sector no ha pogut parlar i ha sofert profundament les conseqüències del conflicte. Parlar de guerrilla és gairebé un tabú al país, s'ha condemnat moltíssim, per la qual cosa resulta molt fàcil fer l'estigma de l'altre i justificar el seu assassinat. Hem de donar la cara humana a aquesta part de la societat que a Colòmbia altres sectors han vist com a enemiga, és una manera d'aportar a la reconciliació per a fomentar la lògica del diàleg. Així mateix, l'objectiu és que les noves generacions reflexionin sobre els esdeveniments que ells no han viscut perquè no es repeteixin en el futur.

Quins records tens del teu pare? Durant la clandestinitat, quina era la seva relació?

Les famílies viuen moments quotidians, el pare rep als seus fills, els dona un temps... En el meu cas no ha succeït així. La veia en molt pocs instants, sense predir res, i sempre estava transfigurada, amb el pèl tenyit o amb el bigoti, i eren moments molt curts, però plens d'emoció, perquè ell era un home perseguit. Per això jo també vaig ser assetjat, perquè per a alguns sectors de l'Estat jo era un cúmul de guerra per ser filla de Carlos Pizarro.

Creu vostè que en els mitjans de comunicació s'ha donat una imatge directa i completa del seu pare?

Aquí hi ha hagut fases, va anar totalment condemnat, després idealitzat, oblidat... En aquesta nova etapa que jo he promogut amb gran esforç, hem aconseguit situar la història oblidada en el centre del debat actual. Ara era necessari, perquè s'ha convertit en un símbol de la pau i de l'acostament entre els colombians. El pensament de Carlos Pizarro pot aportar molt en la construcció actual de la pau.

Va abandonar les FARC i va crear un altre moviment, la guerrilla M-19. Quines eren les claus del seu pensament polític?

Parlava de coses molt bàsiques, que sovint s'entenen sense tenir en compte la posició política que ens fa enemics. Parlava de democràcia en un sentit ampli i, encara que la lluita armada és l'opció més radical, els del M-19 es definien com a “democràcia armada”. Reivindicaven la pluralitat de veus, a Colòmbia som mestissos, indígenes, negres, europeus i nord-americans, segons la forma en la qual construïm la nostra societat. Tots aquests elements conformen la nostra societat. Parlaven de “capitalisme democràtic”, és a dir, de com podem fer això més democràtic i solidari sense negar l'existència del capital. També parlaven de la defensa de la naturalesa, del paper responsable dels mitjans de comunicació, de la solidaritat entre les classes i del diàleg intercultural.

Et vas anar per falta de seguretat, però, després d'uns anys en l'exili, vas decidir tornar en un moment donat. Quin era el teu objectiu en tornar a Colòmbia?

En l'època d'Álvaro Uribe es va imposar un llenguatge guerrer d'actitud radical: l'altre no pot existir al país. Una vegada que ell va abandonar el poder, es va produir una obertura i alguns de nosaltres vam poder tornar, es van començar a fer reflexions prohibides fins llavors i va començar a ser un reconeixement de les víctimes, el debat va començar a estendre's a altres sectors de la societat... Personalment, el meu objectiu era tornar a casa, reunir-me amb la meva mare i la gent de voltant i recuperar moments que durant anys no vam poder compartir. Políticament, des del punt de vista de la meva generació, hem pogut començar a aportar per al debat polític, perquè crec que la nostra generació ha de tenir un paper protagonista.

El teu pare va optar per deixar les armes i el van matar. El mateix va succeir amb els candidats d'Unió Patriòtica. Avui dia, sembla que les mateixes mans estaven darrere d'això.

Una de les tasques que tindrà el comitè de la veritat que es crearà d'acord amb els últims acords és aclarir qui estaven en la guerra i darrere dels assassinats dels dirigents polítics, que en molts casos es repeteixen els mateixos noms i apellidos.al
intentar en les condicions de llavors deixar les armes i fer una oposició política desarmada, van fer l'elecció correcta?
Crec que sí. La pau mai és una opció fàcil, perquè deixa en evidència una gran tensió, i sembla que estàs desarmat, desprotegit. Però malgrat la mort del meu pare, el país va guanyar molt, una de les constitucions democràtiques del continent, que comptava amb el reconeixement dels pobles indígenes i afrocolombians. El més lamentable va ser la presència de sectors radicals contra els canvis, encara aquí estan, impulsant el llenguatge i la violència del conflicte. Les dinàmiques de la guerra no han canviat a Colòmbia i, desgraciadament, després de la mort del seu pare van arribar els anys més crus de la guerra, la degradació total, perdent els seus valors. Els mateixos sectors es mantenen en la lluita contra els canvis. Colòmbia va guanyar, clar, però jo vaig perdre al meu pare i Colòmbia va perdre a alguns líders molt preparats que podrien aportar molt en el debat democràtic.

Aquests altres actors (paramilitars, govern) que en aquella època tenien molta força han perdut força en el context del procés actual?

No. Lamentablement, prova d'això són els 128 assassinats de dirigents socials que s'han produït en l'últim any. La zona abandonada per les FARC està sent objecte d'un control de les forces de seguretat que allí tenen. El procés de pau no podrà prosperar sense el control dels grups paramilitars, sense l'acceptació que aquests assassinats són sistemàtics, sense el suport de les noves generacions i dels nous líders polítics.

La mort de líders i candidats d'esquerra és una tradició de llarga corda a Colòmbia des del segle XIX.

Sí, l'assassinat de les compres impossibles, per a evitar el debat democràtic, ha estat una gran tragèdia del poble, hem perdut grans líders: Rafael Uribe, Eliecer Gaitán.. És constant en la nostra història.

Quina diferència veus entre el procés de pau de llavors del M-19 i el de les FARC actuals?

És el moment dels drets humans en el món i aquest últim ha tingut un gran impuls internacional que no va tenir el M-19. En l'actual procés de pau s'estan debatent els temes que envolten a la creació del moviment armat, i si l'acord avança s'obrirà la possibilitat de canviar el país. No obstant això, si aquest procés s'hagués produït fa 27 anys, hauríem estalviat molt de sofriment. Em sorprèn que avui dia els dirigents de les FARC vegin alguns dels arguments que en el seu moment els va donar Carlos Pizarro i que ells mateixos van rebutjar com a contrarevolucionaris. D'altra banda, el procés de desmobilització de la M-19 va obrir el camí a la desmobilització d'altres moviments a Colòmbia, El Salvador i Guatemala.

Malgrat el suport i el consens internacional, com interpreta la indiferència de la societat colombiana i la inesperada victòria del no en el referèndum?

No va guanyar el no per àmplia majoria, i va haver-hi una abstenció sorprenent del 64%. Les esglésies cristianes han condemnat el procés de pau, desgraciadament, l'Església catòlica va afavorir el procés de pau, però després va adoptar una postura càlida i lamentable. L'extrema dreta va fer un gran esforç pel no i el govern va fallar en la tasca de socialitzar els acords.

Quines de les paraules veritat, justícia i reconciliació falten a Colòmbia?

Tots: ens falta justícia, perquè tenim impunitat endèmica; ens falta pau perquè estem en guerra, perquè els assassinats no han acabat. Potser el que menys ens falta és la reconciliació, però això ha de venir de molts sectors, no sols de les víctimes.

Quina cicatriu ha deixat la guerra en tu?

Hi ha moltes marques en la ment, soc una dona de bon humor, però també activa, no busco que em senti en una postura còmoda. Això porta sacrificis personals, perquè jo soc mare d'uns 40 anys i apreciaria la vida tranquil·la, però Colòmbia no és un país tranquil, no és fàcil, aquesta és l'herència dolorosa que hem rebut. El nostre somni és que els nostres nens rebin un país diferent i callar no és la millor opció, no podem deixar guanyar als que ens han matat. La memòria i la resistència ens han permès observar amb actitud crítica, actuar amb creativitat i correcció. Mai serem com ells.