Els feia por que la presentació del disc es fes un diumenge, però tocar en Le Bukowski era tocar a casa, i es va omplir fins a les dents amb aquells fans que volien escoltar el treball dels mesos. Els de Pelax estan acostumats a fer concerts potents, i això no va ser per a menys. Van començar amb Estampa i amb Sua dela esaten dute; amb força i lletres profundes, és a dir, amb l'essència de Pelax. El seu contrincant va ser la tercera cançó i va posar a ballar a tota la sala. Una bateria precisa i eixelebrada que sembla estar basada en ritmes trencats i samples, una cançó que sens dubte es convertirà en imprescindible per als directes.

Els quatre músics han passat pel fang. En els dos últims anys cadascun ha ofert més d'un centenar de directes amb els seus projectes i han sabut reflectir aquesta experiència en el seu nou treball. Segons Andoni Olaetxea, la diferència entre els dos primers discos és evident: “Abans era un projecte de solista d'Unai i nosaltres li afegíem la banda. Ara els Cowboys han desaparegut i ens hem convertit en un grup; encara que la base continua sent la mateixa, clar”.

El xoc és molt més fosc que Cowboys. S'allunya en molts moments del Rock’n’Roll i del blues clàssic, arribant a camps més moderns però sense perdre la base. Tots estan d'acord que la guitarra d'Olaetxea ha donat a tot el disc aquest encant especial. La maduresa de tot l'equip és, no obstant això, evident. És difícil veure a la parella formada per Vázquez i Ozaeta en algun altre costat, i és impossible fer-ho en altres llocs. El primer marca a la força tots els cops, el segon, colpeja al baix en els directes.

Dins del disseny realitzat per Iñaki Rifaterra, Talka és un tot didàctic. “Quan vas portar el títol no em va agradar res –ha confessat Vázquez–, però després de donar-li tornades a la frase, em sembla que és increïble. He après molt amb tots els cops que hem sofert en aquest procés, i gràcies a aquesta frase entenc millor aquesta època”. La mateixa cançó de xoc, Pelayo va escriure als seus companys “per tots els moments difícils que hem passat”.

No obstant això, aquest disc té similituds amb Cowboys. Habitus i Lotaile, per exemple , són una síntesi dels motius del disc; el pesat ritme de Dena delata es pot comparar amb Zeuok del disc anterior i el riff ballable de Trava amb el Tèrbol de l'obra anterior. Si es diu que és Foc, es pot dir que els Valors tenen la mateixa naturalesa d'himne. Els dos discos tenen el mateix Intro i el mateix Outro, donant connexió a tots dos. “Som la nostra major influència”, diuen entre riures.

Quant a les lletres, Pelayo és un bluesman, no hi ha dubte. “El blues té les necessitats de les ferides i les tinc de sobres”, diu una cançó del primer disc i en el segon disc apareixen les ferides i els empipaments pertot arreu. Ozaeta també ho veu clar, “en un temps a Euskal Herria han predominat els missatges directes i explícits, i fins ara hi ha hagut una tendència a intentar desenvolupar un altre tipus de missatges. Però la dolenta hòstia no es pot picar, i ara tornem de la ràbia a cantar, a cantar les coses dolentes que ocorren dins i fora”.

“Pujar a l'escenari és una festa per a nosaltres. Jo sempre somric”, ha confessat Vázquez. Sobre l'escenari de Bukowski es va veure el caràcter anàrquic de Cowboys. Eneko Sierra i Jon Agiriano pujaven quan volien a ajudar amb el saxo i la guitarra. “Cowboys era així: dos bateria, tres guitarres, un saxofon... cadascun feia el que volia. Ara es pot dir que volem relaxar-nos una mica i ser més fidels a les cançons”. Seguint aquesta filosofia de comunitat de grups, també han participat en el disc Beñat Antxustegi, Joseba B. Els amics Lenoir, Olatz Salvador, Lander Ganzo i Xabier Viscay posen el seu número.

Al treball només li han posat dos objectius: “dir la veritat i defensar-la en directe: això és Rock’n’Roll” diu Pelayo. “No volem ser famosos, però tampoc volem caure en l'oblit. De fet, aconseguir el reconeixement és difícil a Euskal Herria, si no ho fas en funció de determinats interessos. Però les coses estan canviant. Ha començat a programar cada vegada més gent amb una altra filosofia. No obstant això, no és senzill, perquè no es pot veure a Euskal Herria com una sola escena. No és el mateix l'underground guipuscoà, alabès o del País Basc francès”.

Pelayo és un músic que crea himnes. Perquè la música són dues coses: el sentiment i la comunitat, i les cançons cobren sentit quan apareixen juntes –és un pont entre les dues tècniques–. Els espectadors que s'han anat a Bukowski comparteixen alguna cosa més que afició; una manera de viure, una manera d'entendre el barri i la ciutat. Pelax canta a això i d'aquí. I aquí és on ens ha reunit i ens reunirà una vegada més. “Les cançons serveixen per a comptar les coses com no són”.