En medicina xinesa el diagnòstic de la llengua està molt desenvolupat. Però no es pot entendre com un element aïllat. “La llengua ens dona informació per a diagnosticar, però per a obtenir tota la informació cal analitzar més coses”, explica Egoitz Garro, espagirista que elabora medicaments amb macrobiòtics i plantes. Al costat de la llengua treballen aspectes com la cara, l'oïda, la iris, el pols, els abdominals i l'estat emocional, analitzant l'aspecte físic, psíquic, energètic i espiritual. “Intentem entendre a la persona íntegrament, perquè tot es combina en un”.

De fet, en totes les medicines tradicionals existeix un diagnòstic de la llengua, però és cert que la imatge que molts tenim al cap, a la qual hem al·ludit en la introducció, ja no és habitual, o molt poc. “Quan es va abandonar la medicina de Galeno de Pèrgam i es va desenvolupar la medicina que avui coneixem, es va abandonar. Abans, tots els metges tenien necessitat de mirar la llengua i els ulls. I ara, si et toquen, encara sort”, ha explicat Garro. “El sistema ha donat un canvi de paradigma. La medicina s'ha racionalitzat enormement i s'ha abandonat totalment la part humana, el contacte físic i psíquic amb el client. Tot s'ha deixat a la mercè de la maquinista; si es lleven els raigs X, les ressonàncies, les ecografies i les analítiques, el metge no sap diagnosticar, tret que tingui molta experiència”. La medicina xinesa és un paradigma molt diferent i subratlla la importància del coneixement.

Com a ideologia, l'expert ens conta que el mapa del cos està escrit sobre la llengua, que la llengua reflexa tot el cos. Cada secció correspon a un òrgan. Es treballa l'àrea, es llegeix cada factor i s'extreuen conclusions: “Si una persona no té cabra en l'estómac, per exemple, normalment significa que la mucosa està malament, que alguna cosa no està bé en aquest sistema digestiu. Ens posaríem mirant a una gastritis”.

El diagnòstic de la llengua es realitza en funció de tres característiques: color, capa i forma. El color compta si el cos està prou hidratat o sec. També si la circulació és bona i la sang és rica, és a dir, si hi ha tendència a l'anèmia. Ha afegit que, a més de la part física, també reconeix la psíquica: “La punta de la llengua correspon al cor, tant física com emocionalment. Quan hi ha estrès emocional es torna vermell”. A més, ha explicat que quan tenim dolor, la llengua es pot desplaçar, pot tremolar i tenir tendència a anar d'un costat a un altre. D'altra banda, la capa informa sobre la humitat, el fred i la calor. També hi ha mucositat o excés de greix.A més de l'aspecte de la llengua, el moviment també pot comptar moltes coses: “Quan una persona no té energia, a penes traurà la llengua quan se li demani que la faci, ho farà amb poca força. La forma de la llengua sol ser aixafada”.

Podem, per tant, treure'ns la llengua davant del mirall i aprendre a analitzar-la segons el color, la forma i la capa. L'expert ens ha donat alguns exemples: “A la tardor és molt habitual atrapar un refredat o un catarro. La llengua, per tant, la veurem sobre capes blanques. Si està passant per un estat emocional intens, la punta de la llengua s'enrojolarà. El que té mala digestió i la boca seca tindrà la llengua trossejada, sense escumes i molt vermella. Això significa falta de líquid en el cos. Pot reflectir la falta de limfa, aigua o sang”. Garro ha subratllat que, encara que la llengua aporta molta informació, és un altre element, que cal treballar a la persona en el seu conjunt: “Jo, per exemple, dono molta importància als batecs, perquè el diagnòstic és més precís i fiable”.