Sense saber què passarà (estic escrivint aquest article el 22 d'octubre), hi ha coses clares sobre la qüestió de Catalunya. Entre altres, els següents:

Primera: Catalunya, independentment que aconsegueixi o no la independència, té guanyat el dret a la independència. Les institucions i els ciutadans de Catalunya han demostrat àmpliament que són capaços d'organitzar-se com a poble –en grau més alt que molts països independents des de fa temps–.

Saben barallar sense abordar la violència i, en la mesura que sigui possible, estan sent flexibles i capaces d'actuar alhora amb flexibilitat i solidesa, convertint les discrepàncies en instruments polítics, conjugant espontaneïtat i planificació per a respondre a les necessitats del moment, sense renunciar, en el seu abrupte camí, ni a l'humor, ni a la pluralitat, ni a la inclinació cultural que sempre ha estat orgullós.

Segon: Diu que l'Estat que es diu Espanya no coneix més que una forma principal d'actuar, com la que té la intenció de retenir inevitablement als seus membres en una família, sense oferir res més que el gest de la pena, sempre tirant cap enrere, rígids i retrets davant qualsevol negociació. Des del punt de vista històric, crida l'atenció no adonar-se que aquest camí és estèril, que tard o d'hora se li equivocarà i que només genera sofriment i neguit.

Tercera: s'ha tornat a posar de manifest la veritable naturalesa del conjunt de països que anomenem Europa. No és la primera vegada, ja que en els últims anys hem vist nombrosos exemples: Grècia, la crisi dels refugiats i ara Catalunya. Està molt lluny d'aquest somni europeu, càlid i utòpic –en el qual la bondat de la democràcia i els drets humans han de confondre's– en el qual ens van vendre l'actual i interessat ordenament europeu –que només vol deixar les coses quan estan, en benefici d'uns pocs–.

{\b Quart}: És d'agrair que la pràctica catalana hagi posat de manifest moltes altres coses, entre les quals ja es coneixen a Euskal Herria, com les grans mancances i moltes falses creences que existeixen a Espanya (i a Europa) en matèria de drets humans i democràcia.

I la cinquena: no hem caminat fins com a poble per a adonar-nos a temps del camí emprès pels catalans des de fa temps. Moltes de nosaltres s'han adonat de la realitat de la mateixa –desgraciadament, moltes d'elles només beuen de fonts amb una visió central de Madrid–. Però ha arribat el moment d'abordar iniciatives de solidaritat més eficaces. Els partits bascos que es defineixen com a abertzales o progressistes no haurien de deixar a Catalunya aïllada en cap conflicte de lleis i haurien d'actuar a favor de Catalunya. Igual que els catalans, de manera pacífica però ferma.