Foc de tardor, en un poble en el qual un de cada cinc va votar pel partit AfD. Amb la unió, l'est d'Alemanya va perdre alguna cosa. Losing my religion. Tres amics i amigues hem començat a cantar més que el lema de la cançó. Els nostres fills ens miren amb curiositat, emocionats, incòmodes. Hi havia pudor de barri en el còctel de les seves mirades? Probablement. L'edat dels fills no és suficient per a saber a on ens ha portat la cançó: A l'adolescència i a les sensacions de l'hora dels 12-15 anys. El desacord, les guerres internes i externes, la solitud i els somnis, l'amor sense resposta i l'entorn que no escolta. Una espurna de música és la que ens ha evocat el record d'un foc del passat, el seu per a cadascun. A uns els passarà sentint Led Zeppelin o Iggy Pop, a uns altres amb els èxits d'Hertzainak o Negu.

Es diu que es va sentir a Barcelona no passaran, dirigit a la policia. 80 anys de separació entre la República que es defensava a si mateixa i el que vol ser declarat. Si el franquisme està per acabar. Si és lícit recordar la Guerra Civil, si és lícit fer un ús així del passat. Alguns diuen que no, fermament. El nazisme també es va acabar, i a Alemanya es demana que no es faci tot el que es compara amb els nazis, si us plau, no es compara.

A vegades sentim una música i la ment estableix llaços. A vegades un conflicte del passat, una baralla, ens salta als ulls com una espurna. I tal vegada il·lumina la imatge d'un futur possible. Pel que sembla, Europa necessita una nova imatge.

Catalunya ens posa mirant a llarg termini, enrere i avanci. La crisi que ha creat Espanya no es pot separar de la situació de crisi que viu la Unió Europea. Els que desitgen una Europa dels pobles miren amb esperança a Catalunya, mentre que els que manen a l'Europa dels Estats nacionals miren amb preocupació.

No és la primera vegada que un moviment focalitzat sacseja Europa. Faré un gran salt de temps cap a 1871, és a dir: Europa, per altres raons, va tenir por de la Comuna de París. Viu la Commune! Fins i tot els que ho van reivindicar van rescatar el terme commune de les músiques del passat, juntament amb la paraula citoyenne, fent una referència directa a l'època de la revolució francesa. En aquesta exigència d'autonomia local, no tots entenien el mateix: descentralització, autogestió, federalisme... La seva revolució es projectava a escala internacional i va ser demonitzada per la premsa europea. Amb l'ajuda d'Alemanya, França va poder trepitjar la Comuna de París en pocs dies.

En la premsa internacional, Catalunya no ha estat tractada d'una manera totalment equivocada. No obstant això, en el cas d'Alemanya, en general, els esdeveniments s'han donat a conèixer oferint un context insuficient. Un dels periodistes qualificava com a farsa la reutilització del lema No passaran i denunciava que els catalans fan un ús agressiu de la Guerra Civil. Però qui són els farsants? Em ve a la memòria una de les frases més conegudes de Marx. I diu, en una tesi d'Hegel, que la història es repeteix dues vegades: una primera com a tragèdia i una altra com a farsa. Si els autors de la tragèdia són farsants en la segona volta, és a dir, si fan l'efecte d'alguna cosa que no és, en el cas d'Espanya, es presenten vestits de demòcrates.

De generació en generació, sovint dins de la família, passen determinats motius. En aquesta època en la qual Europa està en flames, les espurnes se'ns estan mostrant des de diferents passatges de diferents llocs.