El tomàquet, pel que sembla, ha nascut a Sud-amèrica, però es diu que va ser obra dels mesoamericans la seva autèntica domesticació i les seves múltiples variants. Els tomàquets grans i petits, els grocs, els negres i els vermells, els grans aïllats i els de mulca, tenien moltes variacions al llarg de molts anys. L'actual capital de Mèxic, Tenochtítlán, va ser conquistada i conquistada en 1521 per Hernán Cortés. El tomàquet era un element essencial en la cultura de la zona. Aviat li van portar a Europa, suposadament pel port de Sevilla. En el “Imperi” dels espanyols es va estendre a tota velocitat: Europa, Carib, Filipines... Els primers esments escrits del nostre continent són italianes (Pietro Andrea Mattioli, 1544). A Europa era més conegut com a planta ornamental que com a aliment. No s'assemblava a cap fruit que mengessin per endavant: era amarg en els verds i s'esvaïa en la maduresa, suau i bruta.

Pel que sembla, el tomàquet ràpid va ser unit a l'albergínia (la de Solanum melonge), però la patata (Solanum tuberosum) nouvinguda i, sobretot, a la belaiki o belladona (Atropa belladonna), que s'assemblava al verí, li va costar expandir la cuina. El que els espanyols van degustar i van aprendre a Amèrica es va fer a poc a poc popular a Europa a través de l'elaboració d'una “salsa de tomàquet a l'espanyola”. Com es feia en salsa, l'aspecte del tomàquet grano no era important i es feia en la vora del camp de mongetes de blat de moro, sense remoure, com ara les carabasses (Cucurbita pepo). I durant segles no s'ha menjat cru, probablement la millor manera de degustar el tomàquet.

Durant segles he conegut a persones que no van menjar cru el tomàquet. De nen, a la nostra casa, en comptes d'oli de sal per a fer menjar cru el seu tomàquet, s'endolcia amb sucre. Encara que tots els germans van passar als olis de sal, durant un temps un dels nostres germans va continuar menjant amb sucre. I el nostre avi Benito va degustar el tomàquet cru per primera vegada als 80 anys. En la nostra cultura el tomàquet cru ha fet el camí, però l'ha fet: en els últims anys és la reina de les nostres hortes.