Abans de posar-ho a la venda, vau posar el disc en la xarxa de manera gratuïta…

El vam posar en descàrrega lliure en el mateix moment en què es va posar a la venda. La gent s'ha sorprès, però per a nosaltres és coherent. Hem descarregat molts discos i la nostra música és la manera d'arribar a més llocs, no volem posar límits. Tens un format físic, però també uns altres.

En el concert de presentació vas esmentar que els cinc músics de Glaukoma no guanyen diners del grup. Per a vosaltres és important diferenciar això?

Tenim un gran respecte als quals viuen de la música, però la nostra situació no és la mateixa. Però al nostre voltant hi ha els qui pensen que és així, i per això vaig voler aclarir-lo. Dedicar 24 hores a fer música pot ser molt bo, però al mateix temps la teva independència i la teva llibertat no són les mateixes. Nosaltres podem treure el disc que vulguem, quan vulguem i explicar-lo tot. Això és molt important per a nosaltres.

Esteu en una plataforma discogràfica molt digna però humil, però cada vegada us segueixen més persones. Com ho heu viscut? Dona vertigen?

Bonberenea ens ofereix la infraestructura, però cada disc és autogestionat. Vertigen? No. Escoltar més gent no significa que hàgim de funcionar d'una altra manera i nosaltres estem molt orgullosos d'això. Jo haig d'anar a treballar tots els dilluns igual. Però m'alegro que a la gent li agradi les cançons. A més, que més gent ens escolti no ens afecta l'hora de compondre, no cal prestar-li cap atenció.

Els dos primers treballs són més breus i fàcils d'escoltar. Però això d'ara és un disc conceptual, llarg, més fosc. Al contrari d'aquesta època en la qual es consumeixen més cançons que discos?

Nosaltres hem crescut amb discos, encara que els singles són habituals en la cultura sound system. Però per a nosaltres el format de treball és el disc. No ens importa lluitar contra la tendència. Fa un parell d'anys comencem a recopilar idees, a gravar improvisacions… i no sabíem que anàvem a fer un doble disc. Estàvem completament oberts i així va sortir.

El glaucoma treballa melodies molt rodones, enganxoses. També en Kalima, però molt més ocult, aquest disc és més fosc.

Sí, és un disc més fosc. Nosaltres som més vells i ara és Glaukoma Kalima. Aquesta és la nostra concepció del món. A més de ballar, ens agrada caminar en ambients i textures fosques. Aquest disc té de tot: 13 cançons, un interludi, dura hora i escaig. Això et permet fer de tot. No sempre estem enfadats, ni sempre contents, aquest disc és un reflex d'això.

Vostè és sobretot un aficionat al ragga, al jungle, a l'hip-hop… També els altres? Es nota que entre vosaltres hi ha gustos musicals de tota mena.

Sí, darrere hi ha tot tipus de gustos, però en part tots som aficionats a aquests estils. Venim de llocs diferents, però el que ens uneix són el reggae i el rap. Bevem de molts estils i el nostre format és més el d'una banda de rock, les bandes de reggae no usen en absolut la distorsió com nosaltres…

El part de Kalima ha durat molt.

Sí, però ha estat intencionat. Dos discos, una gira, un treball conjunt amb Bad Sound System… Vam estar a ritme de Crist i decidim prendre'ns el temps per a fer aquest disc amb tranquil·litat. No ha estat un disc sofert. Els alts i baixos són sempre, però ho hem fet amb la manyaga i el gust que volíem i així ha estat. Gairebé un any de dedicació: component, escrivint, gravant…

I heu tocat el sostre amb el so.

Sí, estem molt contents. Aquesta vegada ens hem entès millor amb Tx [Karlos Osinaga, tècnic de so]. Sempre ens hem entès molt bé, però aquesta vegada hem fet un pas més enllà. En el primer disc no sabíem quin so volíem, i després ens costava posar-li paraules al que volíem. A més, Tx ha desenvolupat més idees que nosaltres. És un mestre, i una de les premisses que compartim amb ell és que ha de ser orgànic, però respectant això es tracta d'arribar fins a on.

T'has quedat a gust escrivint i cantant? Ficat en la caverna aquest procés d'escriptura de paraules, què sol ser dur, il·lusionant?

He tingut més temps per a escriure paraules i he estat més disciplinat que mai. És una sort poder treballar així. He plorat, rigut, enfadat… he passat totes les situacions anímiques.

El grup està format per músics molt grans; i si hi ha algun dubte, aquí està la cançó instrumental Recreation.

Era el disc el que necessitava i nosaltres també. Al cap i a la fi, soc jo qui dona xapa a totes les cançons i fa el que li fa falta amb un instrumentista. Som una banda i anem més enllà del reggae i el rap. De fet, funcionem com a grups de rock: component tots junts.

Si hagués sabut que una cançó anava a estar en la llista de Gaztea, l'escriuries encara més crua?

[riu] He perdut una aposta per això. Jo no ho creia, però ens alegrem molt si volen posar-ho. Les cançons i les paraules són bones i l'important és difondre la cançó i el missatge al major número de gent possible.

Vostè ha escrit les paraules en un any, però hi ha algunes de les més actuals: per exemple, el PNB diu que ens ha venut per a tenir més ertzaines.

Sí, això va ser l'últim.

I aquí està l'Herència, que coincideix amb els esdeveniments de Catalunya…

Això ja està escrit, però com el tema de la Transició és gairebé etern… Per desgràcia, això sempre serà actual.

Les lletres de les vostres cançons sempre han tingut una forta crítica cap al pròxim, però en aquest disc us heu posicionat més, aquí no hi ha lloc per a la broma.

Han passat diversos anys des que comencem, també hem conegut la indústria musical, sabem el que hi ha. Així em van sortir les paraules, més fortes, però fent el mateix exercici que abans.

El disseny del disc és tan elegant com cru.

Ho recull tot, tots els conceptes: desert, sorra, mar –precisament, direcció del disc–, qüestió de gènere –Barbie i Ken–, esclaus –amb vestits de camps de concentració–, escapada… Nosaltres volíem que el disseny adquirís sentit després d'escoltar el disc.

“No hi ha campanes fúnebres, això no ha fet més que començar, la terra que estava seca s'ha posat verda”. La revolució vindrà per fi del rap?

Deixar en mans de l'hip-hop la responsabilitat de fer la revolució… cuidat! Un dels conceptes del desert és que en Tolosaldea i al País Basc, a més d'algunes excepcions, l'hip-hop i el reggae a penes ha estat i molt menys en basc. Ara, en canvi, sembla que els joves escolten cada vegada més el reggae, l'hip-hop, el reggaeton… I els bascos busquen referències en basca: Bad Sound System, Ziribilio Sound…

L'hip-hop engolfa a gent jove…

Sí, però el sistema sound, el reggae, ens atrapa més al nostre voltant. Però al cap i a la fi per a nosaltres el reggae i l'hip-hop són el mateix. Enganxen perquè són estils musicals molt reals, autèntics, que et conten el que veuen els joves, i això els identifica molt. A Euskal Herria no sé què passarà, però és cert que el rock and roll no és un estil que ja s'escolta en el món. A mi m'agrada molt, però ha deixat de ser un referent.

Què ens porta el vent del sud? I què hauríem d'aprendre del sud?

Els del Nord del món menyspreem al Sud, però al Sud saben trobar la felicitat més fàcilment que nosaltres, saben viure a un altre ritme. Tenim molt a aprendre d'ells.

“Kalima, a quin preu venem el nostre ànima”. Que miserables som tots…

Sí. Tots som esclaus. I com a esclaus, uns més conscients, uns altres molt contents amb ser esclaus, i altres menys contents. Què és Kalima? El desert actual, la postmodernitat, la crònica d'un segle sense preguntes… De fet, avui dia no falta resposta, sinó falta de preguntes.