A Joseba Zabalza li ve al capdavant el moment en el qual se li va ocórrer preguntar-li pel motiu del llibre: "Anava en el cotxe i vaig escoltar en la ràdio que les víctimes d'aquest conflicte eren només les que havia provocat ETA. Em vaig enfurir. Què eren el meu professor de basc Basajaun, Mikel Castillo del bar Katu, Mikel Zabalza –que encara apareix com a terrorista en els documents–, Lassa i Zabala i molts més? Vaig proposar un projecte a la Memòria Basca, l'acceptem i l'abordem”. Zabalza ha posat un exemplar més en la tasca de socialitzar i recuperar la memòria d'aquestes víctimes.

El llibre està basat en fotografies realitzades en blanc i negre. “Em semblen més seriosos i atractius per a aquesta mena de casos, per exemple, per a reflectir la solitud”. Presa de contacte amb el familiar de la víctima, trasllat al lloc on va ser assassinat o ferit i pren fotografies en el lloc. També és una explicació escrita en cada cas per a poder contextualitzar-la. Aquests llocs són especials per als parents, es converteixen en sagrats i no sempre són capaços d'assistir: "Un familiar, per exemple, no ha passat mai per on van matar al seu germà, no pot i fa un volt de rosca per a no acostar-se a ell. Altres vegades ha estat terapèutic i diuen ‘després de ser allí em sento millor’ o ‘no sabia si seria capaç’.

En les fotos apareixen un o dos familiars. A vegades no hi ha un lloc concret de la víctima, i apareixen amb algun recordatori, com en el cas de José Miguel Etxeberria, mare de ‘Naparra’, Vigilis, i germà d'Eneko: "L'última vegada que ho van veure va ser en un cotxe i la policia francesa va permetre a la família emportar-se un record del cotxe. El seu pare va demanar el volant i amb ell surten Vigilis i Eneko”.

No obstant això, també hi ha fotos de víctimes vives, cedides per la família o amics, en el cas dels morts: “Germán Rodríguez, per exemple, què és per a nosaltres? Un barbut o jove amb un tir en el front que coneixem de perfil. Doncs bé, Germán, que sali en el llibre, és el jove que escalava en Etxauri sense barba”.

No hi ha odi, volen la veritat

Entrar en el cor del dolor no és fàcil: “A vegades parlar amb les famílies ha estat dur, al principi en moltes ocasions s'ha fet silenci, però a mesura que es parla del projecte l'ambient es va escalfant. Tenen dolor, però amb el temps el dolor no és el mateix. S'ha descartat l'odi i això és molt important per a la supervivència, ja que no es pot viure amb l'odi. El perdó no és el més important per a ells, sinó la veritat, què va passar i per què”.

També es tracten casos desconeguts com el de Pedro Jesús Etxandi Iturri, de 1975. Es tractava d'un veí de Valcarlos (Navarra) des del qual va ser tirotejat per la Guàrdia Civil quan es dirigia a Burguete. A l'hospital va dir que no hi havia cap mena de control. Va morir uns dies després. "La Guàrdia Civil, en un petit comunicat, va informar que s'havia negat a sotmetre's al control de la Guàrdia Civil. Des de llavors, el silenci ha estat absolut”.

Koldo Arriola, de 18 anys i veí d'Ondarroa, també és un dels tres joves desconeguts. “El sopar de cap d'any amb els vostres amics i amigues van passar havent sopat per davant de la caserna de la Guàrdia Civil en el centre d'Ondarroa. Un guàrdia civil li va dir que entrés, va entrar i de seguida es va sentir un tret, el jove va sortir corrent al carrer i va caure mort en el sòl, causant-li la mort. Ho van portar en el camió de les escombraries al cementiri i després la família va aconseguir portar-lo a casa”.

Segons Zabalza, el pare va actuar en defensa dels franquistes durant la Guerra del 36 i era amic dels guàrdies civils, si bé encara ningú sap per què li van matar. “Va ser un error. El famós capità Hidalgo, que estava al capdavant de la caserna, va dir: ‘Anem darrere dels malvats i no els atrapem, i després això ha de succeir’. Es va celebrar el judici, però no va haver-hi càstig, com en la majoria dels casos del llibre.

105 víctimes en 457 pàgines, entre elles diversos militants d'ETA: "No entro a jutjar-los, alguns van morir amb una arma a la mà i altres passaven per allí, res més. Per a mi totes són víctimes que volen deixar a un costat la història”.