Jesús Jara i Patricia Raijenstein es complementen. Va estudiar música informàtica a Alemanya, i al seu retorn es va adonar que gairebé no hi havia cap taller en el qual s'ensenyés a fer música electrònica. Llavors se li va ocórrer crear l'Escola d'Oficis Electrosonoros. “El nom significa que treballem la tecnologia, el so i l'electrònica, però no som només una escola de DJ que fa música per a la dansa. Així mateix, la paraula ofici té una connotació popular, fa un gest a alguna cosa que és comprensible per a tots”. A l'hora de dissenyar el projecte va contactar amb Raijenstein, qui va introduir altres capes com el gènere o l'educació artística. Entre els dos han realitzat un curs multidisciplinari.

Per què vau crear un curs d'aquestes característiques?

Jesús Jara: Quan comences a analitzar la història de l'electrònica, t'adones que no hi ha dones enlloc. Com seria imperdonable cometre el mateix error en el nostre curs, decidim posar a les dones en el centre. Per tant, ensenyem a fer música utilitzant la tecnologia, però basant-nos en els treballs de les dones que han estat claus en el desenvolupament de l'electrònica. Contem la vida de sis dones que hem anomenat “pioneres”, explicant per què van ser tan importants, què van aportar…

Patricia Raijenstein: Volem treure a la llum aquestes altres històries que no tenen cabuda en la història oficial, perquè molta gent se sent identificada amb elles i els serveix per a empoderar-les. Hi ha un munt de dones pioneres, però de moment ens hem basat en sis. Pauline Oliveros, per exemple, va inventar el concepte de deep listening perquè parla d'escoltar, desnaturalitzant el so, fins i tot per als qui no són músics. D'aquí sorgeixen noves possibilitats de tonalitat per a l'electrònica, de sobte aprens a escoltar d'una altra manera. Destaca també Wendy Carlos, que va fer la banda sonora de la pel·lícula A Clockwork Orange, barrejant la música clàssica tradicional amb sintetitzadors.

J. Jara: Per exemple, Sister Rosetta Tharpe. Precursor del rock’n’roll i, a més, negre.

P. Raijenstein: Una altra és Dèlia Derbyshire, una meravellosa música que va fer l'intrús de la sèrie Dr. Who, modelant sons amb cinta magnètica. O Beu Barron, que componia amb les màquines construïdes pel seu marit Luis Barrón.

També li doneu importància a la manualitat. En el curs ensenyeu a realitzar sintetitzadors bàsics.

J. Jara: En l'escena electrònica destaca una determinada figura del músic: home, occidental, blanc, heterogeni i sense cap disfunció. Les eines que s'utilitzen, gairebé sempre, estan fetes de programari privat, costoses, inaccessibles per a molts. I pocs treballen de manera transparent, explicant com ha arribat a fer el que fa. Reivindiquem el contrari d'aquest model. Fes tu mateix les teves pròpies eines i que l'experimentació sigui part més del procés de creació de música electrònica.

P. Raijenstein: Aquestes idees ens interessen: El Do It Yourself, l'apoderament personal… En parlar amb la tecnologia, és fonamental saber que sempre arribarà un moment de frustració, però compartint amb els altres que es pot fer front a això. Equivocar-se és una manera d'experimentar i d'arribar a altres llocs. És molt bonic l'error, perquè d'aquí es pot entendre la música com mai s'entén des del solfeig o l'acadèmia. Preferim aprendre intuïtiu i col·laboratiu, que basant-nos en l'exigència extrema o la penalització. També volem trencar dicotomies: cos i intel·ligència, experts i amateurs, homes i dones, teoria i pràctica…

He recordat escoltant-vos el documental Europe in 8 bits. En ella apareixen músics europeus que construeixen instruments reciclant artefactes i creant chiptunes com les velles videoconsoles.

P. Raijenstein: No és només un moviment europeu. A Amèrica del Sud, per exemple, a Colòmbia, hi ha una escena de soroll tremenda, molt poètica, per cert. M'interessa moltíssim la visió poètica de la tecnologia, ja que, malgrat ser un pensament científic concret, genera noves oportunitats per a relacionar-se amb els altres.

J. Jara: L'artista xilè Cor de Robota ha recordat que el món està ple de corrents artístics i que ara és més valuós que mai trobar una forma pròpia de fer música. La nostra línia coincideix amb aquesta idea. No ensenyem electrònica utilitzant l'aplicació Ableton Live, perquè la pròpia eina condiciona moltes coses: comprar una tecnologia determinada, gastar uns diners… Per contra, si fabriques tu mateix el que necessites, segurament et serà més fàcil trobar una veu pròpia diferent de la de la resta.

P. Raijenstein: Segurament no tots els participants en el curs acabaran de fer música, però en el camí trobaran noves formes. I una altra qüestió fonamental: escoltar. Vivim en un món audiovisual i és molt interessant la visió visual, però potser hauríem de prestar més atenció a escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres.

El primer exercici del curs ha estat escoltar els sons de l'entorn, si no m'equivoco. Quina relació existeix entre l'escolta activa i la música electrònica?

J. Jara: Hem d'aprendre a escoltar en tots els nivells. Miri, si no, a Donald Trump, o a Catalunya i a Madrid. Igualment en l'àmbit artístic. Hem d'obrir la ment i les oïdes per a no jutjar prèviament els sons que ens arriben. En els tallers amb joves que fem a Madrid els posem un mashup de cançons pop que han escoltat mil vegades, perquè s'assabentin que no han estat escoltant música, sinó lletra. Mai s'han fixat en la riquesa sonora que hi ha en aquestes cançons. Els exercicis d'audició activa que realitzem a l'inici dels cursos també van en aquesta línia. Ens obren la ment i comencem a escoltar sons que no solem escoltar: uns més sorollosos, uns altres més intensos, més exigents… Sons que mai es poden trobar en una producció mesurada i calculada de Rihanna.

P. Raijenstein: La clau és aprendre a reconèixer els sons que ens envolten. Els exercicis d'escolta ajuden a conèixer millor el paisatge sonor de l'entorn, a trobar ritmes inèdits, a valorar l'ecologia acústica de les ciutats… I, per descomptat, a valorar millor les peces musicals que suposadament són per al públic culte.

L'escolta activa, l'ecologia acústica… són conceptes que poques vegades s'esmenten en l'ensenyament musical convencional.

J. Jara: En el conservatori, escoltar és una eina per a entendre millor la peça que estàs interpretant. Tot depèn de la interpretació. En canvi, Pauline Oliveros proposa que l'oient també forma part de l'obra, ja que està escoltant. Aquest concepte d'escolta va més enllà de la interpretació. I si sortim del marc de la música tradicional, ni què dir té, no hi ha educació reglada ni reglada que t'obligui a sentir el so d'un tren o el d'una ciutat, excepte la R. Alguns experiments realitzats per Murray Schafer.

P. Raijenstein: Bé, fins a Oliveros ha fet alguna cosa. Però el problema de fons és el model educatiu. Els alumnes han d'escoltar obligatòriament el professor, però no al revés. Aquesta educació jeràrquica i passiva és una falta de respecte cap a l'alumnat. Nosaltres venim de l'activisme i de l'educació contemporània innovadora, i ens sembla imprescindible escoltar l'alumnat. La informació que pot haver-hi en una classe és molt variada. Nosaltres tenim una informació, cada alumne té una altra, és molt valuosa, i seria una pena perdre-la pel fet que només hàgim de parlar més. Escoltant a tots els participants, les classes s'enriqueixen molt, adopten molts més matisos. En lloc d'un bloc estàtic, es converteixen en una cosa més adaptable.

La música electrònica s'ha associat sovint amb l'ambient nocturn i les drogues. És a dir, amb pur entreteniment. Volen oposar-se a aquest prejudici?

J. Jara: Totalment. El projecte es basa a fer la música electrònica el més accessible possible per a tots, perquè com a cultura és un dret universal. Aquest punt de vista també és important quan es fa la història de l'electrònica: si una nit es van ajuntar en una discoteca per a reunir un grup de gent i fer una cosa innovadora, això forma part de la història de la música d'aquest país, i ha d'entendre's com un fet cultural, no sols com alguna cosa fet per uns desfasats per a divertir-se.

P. Raijenstein: L'electrònica és una cultura contemporània. Després és cert que el compte té moltes arestes, perquè per exemple, la música electrònica s'associa a la comunitat LGTBQ amb l'ambient nocturn, ho entenen com una eina per a construir la identitat.

Analizar per què l'electrònica ha tingut un èxit tan tardà a Euskal Herria dona per a una tesi. L'estigma que té en si mateix rep altres connotacions en una situació de conflicte.

P. Raijenstein: Els meus records de l'escena electrònica d'aquí són d'un ambient molt underground. Una cosa semblant va succeir amb “La Ruta del Bacallà”. Va ser un moviment sonor interessant, però a poc a poc es va massificar i es va estigmatitzar. La gent anava amb cotxe d'una discoteca a una altra completament drogada i, per descomptat, molts van morir en la carretera. Aquí van sorgir icones com Chimo Bayo. Per a uns és un geni i per a uns altres és el contrari. Però en aquella atmosfera hi havia, per exemple, una gran influència de Kraftwerk. I si ho analitzes des d'un punt de vista artístic, més enllà del tema de les drogues, van sorgir sons molt interessants i també espais comunitaris molt forts.

Quins plans teniu?

J. Jara: Partim de la perspectiva de gènere, però com busquem la diversitat, tenim més línies. Estem analitzant el desenvolupament de la música electrònica en la comunitat LGTBQ i com, en certa manera, l'electrònica els correspon des dels seus orígens, a causa dels negres gais que es movien en els primers clubs de Chicago. Així mateix, volem acostar l'electrònica a les persones amb diversitat funcional i trobar altres pioneres que, com hem trobat a les dones pioneres, els serveixin de model. Al cap i a la fi, volem parlar d'electrònica amb aquesta gent que no se sent cridada a crear cançons.

P. Raijenstein: La cultura, la música i la història creen identitats, noves possibilitats de ser. Per tant, la creació de noves genealogia en la història de la música electrònica és una oportunitat per a crear identitats més diverses.

J. Jara: També ens hem posat en contacte amb Casa Àrab de Madrid, perquè tenim ganes de trobar referents més enllà d'Europa i els EUA, per a treballar amb gent aliena a la cultura occidental. Hem d'acostar-nos amb menys ambició i més respecte. Analitzarem quines expressions de la música electrònica existeixen als països àrabs i quines similituds tenen amb les d'Europa. Sabem, per exemple, que en el tema del feminisme no podem anar amb els nostres esquemes occidentals.

P. Raijenstein: El món àrab està molt estigmatitzat i estereotipat. Hem d'analitzar més a algunes feministes àrabs. Més que mai, ens toca escoltar, en el més ampli sentit de la paraula.