Tenen vostès una vella relació amb la fotografia en família, no?

El pare, l'avi i el besavi eren fotògrafs. El seu besavi es va traslladar a Sant Sebastià des d'Alemanya en 1898 i va obrir un estudi fotogràfic. Jo vaig triar seguir amb el negoci quan el meu pare va haver de deixar-lo. M'imagino que una de les quatre germanes havia d'agafar el relleu i vaig ser jo.

Llavors vocació o necessitat?

Vaig començar a estudiar en l'Acadèmia, però no vaig tenir oportunitat d'aprendre l'ofici directament amb el meu pare, que es va posar malalt. Però des de petit vaig aprendre la manera de mirar les coses del meu pare. Així que, de sobte, la càrrega del negoci va arribar sobre mi en tan sols 19 anys. Poc després em va sorgir l'oportunitat de treballar en Euskaldunon Egunkaria i vaig treballar durant un temps en tots dos treballs, fins que va arribar el moment de triar un dels dos. Vaig decidir tancar el negoci perquè era una càrrega per a mi. Vaig aprendre el treball del fotògraf a mesura que el vaig fer en la premsa. Vaig estar a gust en els primers anys, però després van venir al digital, van ficar el paper en la crisi i això va fer que els fotògrafs tinguessin una pressió increïble. Sense horari fix, treballant els caps de setmana, pressió, acomiadaments... insuportable. Al cap de vuit anys el vaig deixar. Vaig tenir una gran crisi personal. Em vaig tallar amb tot i vaig venir a Navarra. Em vaig enamorar d'un imoztarra i vaig venir a viure aquí.

Com va arribar a la UEU?

Després que els meus dos primers fills comencessin a estudiar vaig veure un anunci per a aquest lloc de treball. Em van presentar i em van rebre. Ja han passat nou anys. És un projecte molt bonic.

Els nous vents per a la UEU a Navarra ara, no?

Un canvi enorme. En vista de la situació d'exclusió que ha hagut de sofrir la UEU i tota l'activitat cultural basca en els últims anys, la situació actual és tremenda. Ens han posat la catifa vermella, subvencions, recepcions oficials…

Heu hagut de suportar moltes lletjors?

Així ha estat la forma de política dels anteriors: demonitzen tot el relacionat amb el basc. Sempre ens han tractat com a la gent de la CAB que ve a envair Navarra. Aquest "Que-arturo-els-bascos" ha funcionat i continua funcionant.

Record com el director d'Euskarabidea, Xabier Azanza, ens va retreure reiteradament que en els nostres continguts es feia referència a Euskal Herria.

El boicot ha estat tan gran que molta gent l'està coneixent ara en la UEU Navarra. Portem 40 anys organitzant cursos a Pamplona i quinze a la tardor i primavera.

Per què és necessària la UEU en l'actualitat?

L'objectiu principal és la creació d'una universitat basca. Això no es pot dur a terme políticament avui dia, perquè no hi ha una decisió ferma per a això. En aquesta situació, la UEU aposta per fomentar la col·laboració amb aquestes universitats que treballen en castellà a través de l'oferta de cursos i postgraus en basc, de la creació de xarxes entre la comunitat científica basca i de la producció de temes universitaris i la seva posada a la disposició de la societat.

Gràcies al suport institucional i a la labor divulgativa que s'ha realitzat, la matriculació s'ha multiplicat per cinc en els últims dos anys. El que coneix la UEU, després segueix amb ell, perquè fa falta formació en basca.

Universitat d'estiu, però treballant tot l'any?

A més ara la balança està canviant: abans l'oferta principal era l'estiu, i ara, en canvi, els cursos de tardor i primavera han agafat molta força.

Després de Sant Fermín, els cursos de la UEU eren una de les poques iniciatives que animaven el duro desert de Pamplona, però heu canviat la data.

Hem realitzat els cursos durant dos anys a la fi de juny i hem obtingut molt bons resultats. Un altre gran canvi ha estat el trasllat al centre. No podem deixar de canviar de residència any rere any. Ara, per fi, el Govern de Navarra ens ha ofert el Palau d'Ezpeleta, en el cor de Pamplona, al carrer Major. El canvi serà brutal.

Ser mare de tres fills no és tasca fàcil.

Educar als tres fills és sens dubte la meva tasca més complicada!

Per què vau decidir viure en un petit poble?

Perquè volíem donar als nostres fills l'oportunitat de créixer en llibertat. Estem molt contents, a pesar que estem pagant en gasolina. Aquí venen a buscar el bocata a casa i en les pròximes hores no els veiem. Els nens i nenes d'entre 6 i 15 anys juguen, es cuiden, es fan coses, s'ensenyen coses… i desgraciadament avui dia no es veu molt a les ciutats. Jo crec que el procés d'aprenentatge més important és al carrer.

Jo he estat educat d'una altra manera, soc de l'època en què les paraules del nen no se sentien i he intentat transmetre als nostres fills el contrari, amb unes regles, clar, que també són necessàries. A més aquí el tempo és diferent, tot més descansat. Si venen de Pamplona se senten relaxats i protegits per la naturalesa. A la ciutat sempre hi ha un munt d'estímuls. La seva filla major diu que vol tornar a viure aquí uns anys, encara que estigui fos. És una alegria.

Vostès viuen en Aizarotz. Què té especial aquest poble?

L'ajuntament d'aquí fa uns anys va apostar per atreure a gent jove. Va impulsar la cooperativa de dones Ernaizu, per exemple, perquè la dona pogués treballar i viure en ella i va crear el poble d'Aizcarpintero. Eren només quatre cases, que estaven en mans de dues famílies, i havia fet petites i barates per a atreure als joves. Ara és un poble molt jove. Són només dos o tres ancians. Som 176 persones empadronades, 58 d'elles menors. Molts dels quals han vingut buscant una altra filosofia per a viure, i estem treballant per la comunitat, i enfocant moltes iniciatives a això.

El seu tercer fill és BEÑAT, una nena de sis anys que té penis.

Beñat ha vingut a trencar tots els esquemes. És una nena amb penis, però no vam ser capaços de veure-ho fins que va complir quatre anys. Mai oblidaré l'instant en què vaig ser capaç de veure. Em vaig trencar en sec. El nen va estar dos anys dient-nos de diferents maneres que estàvem equivocats. No era el que pensàvem. Va començar a parlar molt tard i fins llavors no vam ser capaços d'entendre els seus altres missatges. Ens va fer canviar per complet la manera d'entendre el món. És molt potent. Malgrat la lluita, Chrysallis està en l'associació EH, i des del primer moment, donant la mà a Beñat i dient-li que estic al seu costat, està sent dur, tinc les emocions a flor de pell.

Hi ha molts nens en aquesta situació?

En l'associació estem més de 500 famílies en l'estat espanyol, 50 d'elles al País Basc. L'Associació Euskal Herriko Elkartea es va constituir en 2015 amb vuit famílies, per la qual cosa en dos anys hem crescut moltíssim. La transsexualitat infantil ha estat especialment tabú fins ara i hem vingut a trencar amb això. Són la primera generació en la qual se'ls permet ser el que són i és molt gran per a tota la societat, perquè ens posa en el discurs de la diversitat. Els adults en situació de transsexualitat ens diuen que van perdre la infància perquè van ser refutats contínuament; la seva taxa d'intent de suïcidi és molt alta, de por. Per això la importància de socialitzar aquesta realitat.

En l'associació tenim nens de totes les edats, però a mesura que creix el coneixement cada vegada són més els adolescents que decideixen fer el pas, entenen la seva situació i s'atreveixen. Els adolescents porten una motxilla de Crist, però una vegada acceptada i socialitzada, poden arribar a ser felices.

Als nens i nenes transsexuals se'ls està negant la seva identitat, per part de tots i cada dia. És molt dur. La majoria tenen una personalitat increïble, però altres no. A vegades fan l'efecte que alguna cosa va mal creant problemes. Alguns, per exemple, comencen a mutilar els seus òrgans genitals. Afortunadament no és el nostre cas. BEÑAT ha portat naturalment el procés.

Com es van assabentar que Beñat era una noia?

Des de petit es posava vestits, anells d'àvia, com si una tela tingués els cabells llargs sobre el cap, es maquillava, es pintava les ungles… Els comportaments considerats femenins els portava a l'extrem. En veure que acceptàvem tot això, el nen va començar a rebutjar les coses dels nois, a apartar als nois, a apartar al seu pare i al seu avi. Començava a mostrar símptomes d'ansietat i a tenir atacs de ràbia que ens resultaven incomprensibles. Va sentir que no se'l reconeixia com era i quan va començar a parlar va dir que era una nena. Nosaltres li vam dir que sí, que seria el que volgués i que igual ho volíem nosaltres, però continuem tractant als nois. En parlar en castellà usàvem l'article masculí. Amb la meva mirada vaig transmetre al nen que tenia un fill molt femení i que l'acceptava, però el que ell buscava no era això. Ell buscava el reconeixement de la seva identitat. Llavors va començar a preguntar-li cada dia: “Mamà, jo soc una nena?”.

Vau començar a buscar informació.

Sabíem que ocorria alguna cosa, però no sabíem què. Comencem a recopilar informació i trobem testimoniatges d'altres pares i mares. Llavors ho vaig veure clarament. L'endemà, quan em va preguntar: “Sí, tu ets una nena. Una noia amb penis i hi ha molts més com tu”. De sobte em va envair una alegria interior que no havia vist fins llavors. Des de llavors no va tornar a preguntar-m'ho. Tenia la meva aprovació i després va començar a buscar la de tota la família. La relació amb el seu pare va canviar, amb els nois de l'escola van desaparèixer les seves inquietuds per l'alegria. La majoria dels nens i nenes segueixen els mateixos patrons: les actituds que considerem molt femenines o masculines els porten a l'extrem per a fer veure el que realment senten. Ningú retrocedeix. Beñat és molt petit i ha aconseguit l'aprovació a temps, però no és habitual, encara que estem disposats a evitar el sofriment cada vegada som més els pares i mares, encara hi ha molts que són rebutjats. Segons les últimes dades, un de cada mil nens i nenes van néixer en situació de transsexualitat.

Què ha estat l'Associació Chrysallis per a vosaltres?

Chrysallis per a mi ha estat clar. Gràcies a ells vaig comprendre el que tenia a casa. És molt difícil trencar amb tot. Per la pressió social, per les creences… moltes famílies tenen problemes dins de les seves cases. BEÑAT ha tingut una sort tremenda en néixer en el lloc on ha nascut, en aquesta família, en aquesta petita comunitat i en aquesta escola. A partir d'aquí tindrà 16 anys i per a llavors comptarà amb una personalitat molt forta. Ara nosaltres estem parlant contínuament amb tothom, donant explicacions perquè Beñat sigui acceptat com a noia. Per exemple, apuntem a la natació i vam haver d'explicar a tots un a un que és una nena i que canviarà en el vestuari de les noies. Volem créixer com els altres i que no se senti diferent. N'hi ha prou amb saber que és l'única noia amb penis de tota la vall. Beñat és molt petit i no sap res de la lluita que estem portant. Nosaltres, almenys, volem que se'ns donin mirades respectuoses. No es pot demanar que tots entenguin, però cal demanar respecte a tothom. És una cosa molt bonica per a treballar amb els nens: tots som diferents i tots ens mereixem el mateix respecte.

Què penses de les activitats transfobas com l'autobús taronja?

La ignorància condueix a les pors i després a les fòbies. El nostre treball és socialitzar l'existència d'aquesta realitat. Els que diuen crítiques i barbaritats no han escoltat els nostres fills i a les nostres famílies. Si escoltessin els testimoniatges de les famílies, es comportarien de manera diferent.