Si comencem a pensar en les pel·lícules que més por ens han creat en les nostres vides, segur que el nostre cervell retrocedirà entre 20 i 30 o 40 anys. Què ha passat llavors pel camí? Hem creat una immunitat a la por o ens han volgut vendre una altra cosa?
La por ha estat un concepte que s'ha anat transformant amb el pas dels anys i, sobretot, en funció del context d'aquesta època concreta. Godzilla, per exemple, va ser una imatge creada per la por a un atac nuclear en l'època de la Guerra Freda. Al principi van ser monstres, esperits i exorcismes en els anys 70, slasher i assassins en sèrie en els anys 80, etc. El gènere era a la mà del que ocorria en el món, la por a la societat es materialitzava, en definitiva, com una ficció. Però en aquesta necessitat de vendre'ls, van començar les campanyes de promoció.
És molt fàcil crear un teaser trampós o dissenyar cartells cridaners per a atreure a la gent,
però després què?
Tornant a 2017, i per a seguir amb exemples concrets, les tres pel·lícules que més soroll han generat enguany en aquest camp podrien ser Get out, It Menges at Night i IT. Personalment, he tingut la mateixa sensació amb els tres. Pel·lícules interessants, algunes excel·lents, però la part de la por bastant feble. Això sí, la mateixa estratègia que s'ha utilitzat per a vendre totes elles: “La pel·lícula més terrorífica de l'any”. Molts diuen que la culpa és que estem perdent la nostra capacitat per a la sorpresa. En un món en el qual cada vegada consumim més i més ràpidament continguts audiovisuals, sobretot perquè cada segon empassem tot tipus d'imatges violentes. Poques coses produeixen avui dia sorpresa i molt menys por, per descomptat. Però jo crec que hi ha un altre aspecte que té la culpa més gran: les campanyes de màrqueting.
En primer lloc, els trucs que utilitzen per a promocionar les pel·lícules em semblen estafadors. Quan el director de cinema Shyamalan va estrenar The Village i Lady In the water, milers d'espectadors van marxar de les sales de cinema enmig d'una gran còlera. Però la culpa no va ser de la directora, sinó de l'absència total dels monstres i els esglais que els van prometre en els trailers. Aquesta frustració, per exemple, la que molts van sentir l'any passat amb el genial The Witch. És molt fàcil crear un teaser trampós o dissenyar cartells cridaners per a atreure a la gent, però després què? A llarg termini és una cosa que es desfà. Si no es venen “llàgrimes” per a vendre pel·lícules de gènere dramàtic, per què amb terror sí que hi ha esglais?
I d'altra banda, l'efectisme en el mercuri. Entre els creadors dels últims anys s'està produint una mala tendència. La IT d'enguany és una cosa que es veu molt clar en la pel·lícula. En moments de màxima tensió, introdueixen un so molt fort seguit d'un tall brusc. Atenció a l'espectador! als dos segons ve un esglai”, avança, puja el volum 100% i pun! Era terrible. El que aconsegueixen és que saltem del banc, però el que sentim no és més que un terror artificial manipulat. Aquests cops ens espanten, provoquen un petit pànic, però no sentim por, ni molt menys.
La pel·lícula 'The Blair witch project' va inventar en 1999 com promocionar la pel·lícula d'una altra
manera: pot continuar sent un
bon model
De totes maneres, m'agradaria esmentar la pel·lícula The Blair witch project per a acabar amb un pensament positiu. En l'àmbit del màrqueting, pot ser el millor model per a veure com fer les coses. El lloc web www.blairwitch.com no es referia a la pel·lícula o va ser creat per a promocionar-la, per exemple. I aquí està la gran diferència del que es fa amb les pel·lícules de terror de Hollywood d'avui dia: la web, en aquest cas, formava part de la pel·lícula. La narració va abandonar la pantalla de la sala de cinema i va saber envoltar a l'espectador, convertint-se en víctima d'una immersió còmplice, abans d'entrar a la sala, però sobretot en sortir. La por sortia amb l'espectador i es prolongava tota la setmana en el cervell. Amb una inversió econòmica mínima, tothom va aconseguir parlar d'aquesta pel·lícula. Oferien el que venien, li agradaven o no, creien o no. Pensem a més en la proesa que va tenir, ja que en 1999 plataformes com Facebook, Twitter i YouTube no existien.
Per tant, evidentment, si no s'eliminen aquestes tendències negatives i no es creen campanyes honestes que coincideixin amb el que veurem, crec que a la llarga, s'estan matant amb pel·lícules de terror.
Martxotik Frantziako Netflix plataforman euskarazko audio eta azpitituluetako filmak ikusgai dira.
Hizkuntza gutxituak eta eta Frantziako zine-sistema hartu ditu ikergai Graxi Irigarai baigorriarrak bere tesian. Abenduan aurkeztu zuen bere ikerketa, eta ordutik hamaika mintzaldi eskaini ditu. Oro har, Euskal Zinemak Ipar Euskal Herrian dituen zailtasun eta oztopoak eman ditu... [+]
Euskaraz azpititulatutako edo bikoiztutako 70 ikusentzunezko eskainiko ditu 2022 urte bukaerarako plataforma estatubatuarrak. Eusko Jaurlaritzako Kultura eta Hizkuntz Politika sailak hainbat bilera egin ditu Netflixekin, baina plataformaren hitzetan, berak finantzatuko du ekimen... [+]
Gertatuko zitzaizuen: leku guztietan sekulakoa balitz bezala iragarri duten pelikula edo telesaila ikusi ondoren, frustrazio pixka batekin, “ez zen hainbesterako” esaten bukatu duzue. Eta azkenaldian inoiz baino gehiagotan gertatzen zaizue. Lasai, ez zaudete seko... [+]
Netflix, Amazon, Disney Plus eta Apple TV Plusek akordio luze bat sinatu zuten ostegunean Frantziako ikus-entzunezko agintaritzarekin (CSA), euren urteko diru-sarreren %20 Frantziako edukietan inbertitzeko. CSAk espero du inbertsioa 250 milioi € eta 300 milioi... [+]