Elena Asins Rodríguez (Madrid, 2 de març de 1940-Azpiroz, 14 de desembre de 2015) és una artista a recordar en l'espai. El seu treball sembla tan fràgil, tan a punt de desaparèixer, que sembla que si ningú li ho cuida es perdrà immediatament. No és així, per descomptat, durarà més que vostè i jo.

En 2011 exposa en el Museu Reina Sofia d'Espanya. Oihana Garro, que llavors feia crítiques d'art en Berria, va escriure: “Em sembla un misteri en el món de l'art com alguns artistes arriben al cim i altres no. Fins ara, el treball d'Asins s'ha mantingut bastant ocult, encara que ha realitzat més de 40 exposicions individuals, i era necessari que es mostrés. La seva obra barreja la tradició constructivista de l'avantguarda del segle XX, la teoria de la informació dels anys 60 i l'art per ordinador, per a això es remunta també a l'art òptic i al minimalisme. En definitiva, Asins és pionera en l'art que es realitza a través de l'ordinador i, al mateix temps, un dels principals referents de l'art conceptual amb la idea protagonista”.

Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de París, va treballar a Madrid, a Stuttgart, Nova York. En 1980, quan va marxar a Nova York, va conèixer a Noam Chomsky i, i quan li va ensenyar el seu treball, va dir: “Això és un idioma!”.

Pionera i referent, però fora del món de l'art. Havia pres la casa en Azpirotz, l'havia reformat i allí havia mort. “L'art o fa transcendència o no és art. Per això el meu treball no té res a veure amb les modes, i per això visc aquí, en Azpirotz, perquè no vull aquest altre aspecte”.

Aquest altre aspecte: el remolí diari, el soroll del món, la bla-bla-bla bla-bla-bla bla bla.