Com vas començar en l'activisme?

Uf! Això va ser fa molt temps! De jove. El meu company, el meu marit, era el responsable de l'àrea de joventut de la Confederació d'Agricultors, en Ranquil, i crec que això va haver de veure. Estàvem en plena reforma agrària a Xile, just ara es compleixen 50 anys de l'aprovació de la llei, el passat estiu. Estàvem construint un projecte de país, des que Allèn assumís el càrrec de president. Estàvem plens de passió, i crec que per això comencem aquest repte històric, de construir el govern del poble, encara que no va durar més que mil dies. D'aquí venim nosaltres, d'aquests temps heroics: vam ser joves privilegiats, somiem amb un futur diferent, que va ser interromput de sobte per la dictadura militar.

Com?

La sedició es va posar en marxa poc després que Allèn prengués possessió del càrrec. Vivim el mateix que Veneçuela viu avui dia: una extrema dreta agressiva, una campanya de terror gegant, tallar el subministrament d'aliments… Aquí t'adones del pes i el valor que tenen els aliments en el món, com es poden usar per a pressionar i trepitjar, és una eina tremendament eficaç. Influeix molt: Va caure Xile, i després el socialisme, i després Nicaragua, tots amb el mateix mètode. I ara Veneçuela està amenaçada.

Vas lluitar contra la dictadura.

Són records molt durs, terribles, perquè va ser una dictadura molt sagnant, no hi havia família que no tingués un company o un familiar en la presó, desaparegut o en l'exili. Després estan els que estan com morts, encara que visquin, el meu germà, per exemple, està desolat, perquè li havien torturat horriblement. Les conseqüències de la dictadura encara es viuen en la pell.

Però en un moment donat, no es van resignar.

No, vam ser capaços de construir aliances importants, ho vam mantenir amb dignitat, i una vegada i una altra reivindiquem que la reforma agrària s'anava a dur a terme al nostre poble. Lluitem per a acabar la nit fosca de la dictadura, sense descansar mai, i al final va arribar la democràcia, no la reforma agrària. Els nostres somnis es van frustrar, perquè la dictadura va deixar preparada una constitució per a contribuir a un desenvolupament capitalista molt fort. I això és el que ha passat… Ahir ens consideraven un poble valent, un poble organitzat que es va enfrontar a una dictadura dura, i avui som un país d'èxit a Llatinoamèrica, el més petit, la fi del món i, no obstant això, el més important. Xile compta en l'actualitat amb els millors índexs econòmics i els pitjors índexs socials.

Quina situació veus a Llatinoamèrica?

Avui dia, tenim contrareformes, s'estan restaurant tots els processos agrícoles històrics, des de Mèxic fins a Xile, precisament perquè el capital vol recursos naturals, i perquè els recursos naturals estan en les nostres terres, en les nostres comunitats. Estan ocupant les nostres terres, la terra ja no és nostra, el país no és nostre. La mineria, l'extracció de recursos… s'estan portant els països, s'estan venent països. Estem davant un sistema econòmic veritablement maliciós, i les que semblen oportunitats es converteixen sovint en una amenaça.

Què és el que necessita?

Per a nosaltres parlar de reforma agrària és parlar del dret dels pobles a una alimentació sana, del dret a conrear la terra, de la defensa dels nostres recursos naturals. I debatre sobre la nostra manera de viure, sobre el dret a la salut i a l'educació en el medi rural, sobre l'existència de carreteres que ens beneficien a nosaltres i nosaltres, els agricultors, etc. Avui dia construeixen grans carreteres per a treure mercaderies del país i nosaltres estem tancats entre aquestes carreteres.

Cada país ha de treballar la seva mirada, una mirada de desenvolupament nacional, contrària al capital financer especulatiu. Aquest capital oprimeix als nostres governs, avui dia el capital té més influència sobre els governs que aquests pobles. Els pobles estem perduts, esgotats. No obstant això, no estem vençuts en absolut. Com sempre dic, no hi ha malament que duri cent anys, ni poble que pugui suportar-ho.

Per això continueu lluitant.

Estem fets trossos, per això estem treballant en la construcció de CLOC (Coordinadora d'Organitzacions Rurals d'Amèrica Llatina) i La Via Pagesa. Dia a dia, el sector agrari està disminuint en tots els països, però és aquí on cada vegada hi ha més organitzacions. No és que hi hagi més capacitat organitzativa ara, sinó que està dividint el moviment. Nosaltres, en canvi, som diverses organitzacions en CLOC-La Via Pagesa, però sota la mateixa bandera ens movem tots.

Per què és tan important lluitar junts?

En aquests moments polítics que vivim avui dia, les aliances són la clau. Nosaltres tenim clar, com a sector, que no guanyarem la batalla només, per això cal construir més consensos, i crec que ho hem fet a nivell internacional, però crec que hem d'enfortir les xarxes en els propis territoris. Cal articular a aquells que comparteixen objectius o interessos, si no és més que per a aconseguir-ho.

Diuen que el capitalisme està en crisi… però quina crisi? Estem en crisi, el capitalisme no ha estat en crisi fa no sé quantes dècades. La crisi inventa capitals, un darrere l'altre, i qui surt vencedor? Nosaltres no, nosaltres ens quedem aquí, més nus que abans. Per tant, hem de recuperar la confiança i alimentar l'esperança. Hem de globalitzar la lluita, aquesta és la nostra consigna, però també hem de globalitzar l'esperança.

Què és CLOC i com es va posar en marxa?

Iniciem el camí al costat de La Via Pagesa. Les arrels d'aquest moviment estan estretament lligades a Llatinoamèrica, ja que en el 500 aniversari del “descobriment” vam fer una gran feina per a organitzar la resistència indígena, pagesa, negra i popular. Així ens reunim. Nosaltres reivindiquem que els llatins no teníem res a celebrar, però que ens teníem a nosaltres mateixos per a descobrir-ho. Portem cinc anys articulant aquesta campanya i ens vam adonar que si vam ser capaces d'organitzar-la, podíem articular alguna cosa més enllà de les fronteres d'Amèrica Llatina, juntament amb altres moviments que en aquell moment estaven fent força, com l'EHNE. Així arribem a aquesta articulació agrícola del món. Va ser un naixement emocionant, teníem objectius i somnis, però en aquella època no sabíem que La Via Pagesa anava a tenir tanta influència en el món.

No sols com a agricultora, també lluites com a dona.

Les dones parlem clar res més crear La Via Pagesa. Durant la creació de La Via Pagesa, aquesta va ser una de les polèmiques més apassionades: a veure quin valor se li donaria al treball de les dones i quin lloc ocuparia dins del procés. Allò va ser important, i no creguis que va ser una discussió tendra. Record que una dona va parlar amb molta força en aquelles polèmiques que van sorgir, i em va semblar que no estàvem sols, i que podíem aconseguir-ho junts, perquè La Via Pagesa donés importància a la participació de les dones des de la seva creació. Ho aconseguim, sí, i crec que marquem una fita. En 1992 es va crear La Via Pagesa, en 1993 es va crear CLOC, i en la seva creació també parlem molt d'aquest procés d'altres dones.

Vau fundar ANAMURI (Associació Nacional de Dones Rurals i Indígenes de Xile).

Estava representant a una altra organització en el CLOC com a representant de la Confederació de Ranquil. En aquella època les organitzacions de dones es creaven de manera massiva. No volíem que ens consideressin com l'organització de les dones, volíem formar part del moviment i estar a l'altura de la resta de les institucions. I en aquestes condicions creem ANAMURI, un espai de dones. Des del principi vam dir que no érem un gueto, sinó un espai que vol enfortir a nosaltres mateixes i a les nostres companyes i companys. L'objectiu, a més, era lluitar al costat d'altres companys i fer aportacions al moviment. Vam néixer rebels, amb la intenció de revertir totes les actituds masclistes del moviment històric, que han estat unes institucions amb lògiques molt patriarcals i en les quals les dones hem estat en segon pla. Nosaltres volíem asseure'ns a la taula de davant amb les altres organitzacions, i al cap d'un any aconseguim ser una organització de ple dret, amb veu i vot.

Les dones rurals i les indígenes us reuniu en l'organització.

Això també té alguna cosa. Al principi érem ANAMUR i ens unim perquè érem dones rurals: pageses, artesans, indígenes… Recollíem la diversitat del món rural. Però després, les dones indígenes van denunciar que la societat sempre les ha marginat i esborrament, i que no tornarien a ser invisibles. Així, ens convertim en una associació nacional de dones rurals i indígenes, ANAMURI.

D'altra banda, hem mantingut debats profunds amb les dones indígenes, perquè la tasca que les dones llatinoamericanes ens hem imposat és que ens prenguem per feministes i construïm el nostre feminisme, i perquè algunes de les dones indígenes de la nostra associació no estaven d'acord amb això.

Hi ha desconfiança cap al feminisme?

En el món rural sempre han presentat el feminisme com una cosa terrible, així que hem hagut de llevar-li el diable. Nosaltres hem deixat clar que el nostre feminisme serà pagès i popular. Per a treballar amb les feministes de la ciutat, elles han de saber que nosaltres som de classe treballadora.

Continuem construint el nostre feminisme, estem omplint-nos de contingut. Per exemple, els membres de Paraguai van dir que el feminisme popular i revolucionari serà nostre. En aquest camí de construcció hem hagut de derrocar els murs al nostre cap i en les nostres organitzacions, i hem hagut de demostrar que la nostra activitat és feminista, perquè no sols defensem els drets de les dones, sinó també els interessos de les dones.

Aquest és un procés llatinoamericà. Pot ser que ho compartim amb els socis europeus, però La Via Pagesa és un moviment plural, aquí estan les fronteres culturals, el patriarcat apareix de diferents maneres i cadascun ha de prendre les seves pròpies decisions i fer el camí.

Parlem de sobirania alimentària. Diuen que és un principi, no un concepte.

Estem plens de conceptes, sovint buits, que no podem ni interpretar. No obstant això, els principis es defensen i els principis es mantenen. Els membres de Cuba afegeixen alguna cosa més a aquesta definició: els principis es defensen, es mantenen i no es negocien. Per a nosaltres la sobirania alimentària ha adquirit aquesta dimensió. No podem demanar-ho a tothom, però és la base de les nostres comunitats que cuiden la terra i viuen en ella.

La sobirania alimentària està constituïda per drets. No hi ha sobirania alimentària tret que hi hagi dret a la possessió de la terra, això sí, a conrear-la, a omplir-la de monocultiu o a construir immobles.