La tercera edició del Festival de Música Contemporània de Navarra s'ha celebrat el mes de setembre. Record que en relació a la presentació de la primera o, si no, així ho recordo jo, el compositor i crític musical Mikel Chamizo va treure un tuit denunciant el següent (5 d'agost de 2015): “Associació Basca de X: sempre hi ha molts navarresos. Associació Navarresa de X: només navarresos”. Ho he vist, encara que no ho recordava, i vaig contestar: “La solució pot ser la creació d'Euskotarren Nafar Elkartea”. No obstant això, el fet de no oblidar la queixa de Chamizo denota que em va tocar i que em va fer pensar des de llavors. Es poden argumentar raons sociopolítiques, es pot dir que les associacions o institucions navarreses es denuncien a si mateixes com a subconjunts, amb una espècie de subordinació; a Navarra també es pot parlar de l'escassetat i persecució de la vasquidad per a necessitar suport extern (o, com cadascuna viu la seva pertinença, no tan aliè). Totes elles no priven de la injustícia del desequilibri denunciat per Mikel Chamizo, ni de l'interessat en molts dels casos.

Hem viscut còmodament tenint en compte on molts navarresos ens anaven a donar ressò, sense preocupar-nos per ampliar i alimentar les nostres pròpies xarxes; i en les quals hem tingut (i en aquests dos últims anys el vent ens ha bufat) hem de reflexionar sobre si estem jugant amb reciprocitat.

Hem viscut còmodament als escriptors navarresos que treballem en basc, a pesar que les nostres institucions públiques i les nostres empreses febles no han pagat premis, beques, bosses de viatge, etc., perquè, si ens ha tocat o no, ens han rebut les institucions literàries de la CAPV, durant el període de temps que ha durat el camp. El desistiment de Navarra ha deixat en mans d'uns altres la responsabilitat de jutjar la qualitat de les lletres del país. El reconeixement a escriptors navarresos ha arribat, per exemple, de premis com els Premis Euskadi de literatura. L'any passat, per exemple, un poeta pamplonés va guanyar, amb una novel·la, el Premi Euskadi de Literatura en la modalitat de basca que concedeix el Departament de Cultura del Govern Basc. No va ser l'únic navarrès que va rebre el Premi Euskadi 2016. L'obra Ulisses de James Joyce, traduïda pel navarrès Xabier Olarra en l'editorial Igela, amb seu a Pamplona, va obtenir la modalitat de traducció d'aquest premi. En la categoria d'assaig en castellà, el premi va recaure en Fernando Mikelarena, de Bera.

Sembla clar que la labor de legitimació i prestigi de la literatura navarresa ha arribat de la mà d'institucions alienes a Navarra. Si el nou Govern (tal com ha promès recentment Javier Esparza, en 2019, quan ell arriba a la presidència, abans de tirar a les escombraries tots els avanços en favor del basc) volgués intervenir, diguem, convocant premis, beques o bosses de viatge (per a exportar la cultura basca), i traient tot aquest treball d'una postura còmoda perquè un altre ho faci, hauríem d'inventar algun mecanisme per a agrair l'hospitalitat d'aquests anys. No seria mala idea començar amb el finançament comú una espècie de confederació del que té a veure amb la cultura basca, una institució comuna. Si no és per aquí, les associacions, i si acabem duplicats, amb la possibilitat de pescar en l'un o l'altre, no ho siguem només els navarresos. Recordem com (com tots hem vist algun cas), fins i tot els creadors navarristas navarresos del castellà, fins i tot en una antologia/catàleg/exposició, o quan la CAPV ha posat diners/infraestructura, es resigna i no fa espetecs (com si la situació fora contrària).