Mursego ha finalitzat el projecte 100% Oion “buidatge però satisfet”. “Gràcies a Ibon RG i a Ander Barriuso, perquè jo he acabat d'una punyalada”, diu. Recorda a Borruso el dia en què tot va començar, ja que són gairebé dos anys des de llavors. Va assentir sense pensar-ho massa a la mediadora Idoia Zabaleta. “Admiro molt i volia treballar amb ell”. Després va conèixer els detalls del projecte: com és una iniciativa anomenada Nous Comanditaris de la Fundació Daniel i Nina Carasso: “En un temps, només l'església o els reis tenien el poder d'encarregar les obres d'art. La iniciativa, en canvi, pretén donar aquest poder a la societat civil per a satisfer les necessitats dels diferents col·lectius”. El projecte, que buscava millorar la convivència en Oyón, va comptar amb la col·laboració de la fundació, a la qual li van proposar elaborar un disc, i llavors va començar una reunió, Whatsapp, mal de cap i moments preciosos, que s'ha prolongat fins fa poc.

Per què Oyón?

És un poble fronterer. Molts d'ells treballen a Logronyo. La taxa d'atur se situa en el 21%, gairebé la meitat dels joves no tenen treball. Hi ha molts immigrants, sobretot pakistanesos, àrabs i gitanos. I tenen grans problemes de convivència. Per exemple, el conflicte entre l'escola pública i la ikastola és molt gràfic. Estan cara a cara, separats per una tanca. Tots els immigrants estan en la xarxa pública i en la ikastola els altres estan a la disposició del públic. Però entre els nadius tot està polaritzat: o ets euskaldun, o ets un pepero. Això sí, els peperos porten als nens a la ikastola per no portar-los a un públic replet d'immigrants. I en aquest panorama sorgeixen la islamofòbia, els estereotips negatius, com la reducció del nivell escolar, el col·lapse hospitalari, etc., i Zurrumurru, altres qüestions que s'esmenten en la cançó dels rumors.

Quins passos has donat per a completar les cançons?

Després de diverses reunions amb Oiondar, Idoia Zabaleta i jo elaborem una fitxa amb una llista de cançons que volíem fer: una cançó infantil en àrab, una anti-rumor, una tectno-jota… i després pensem quin col·lectiu del poble podia participar. Llavors ens assabentem que hi havia una escola de bertsos, o l'associació cultural Irule –que mostra trikitixa, txistu, dansa, etc.–, grups de rock, una assemblea de joves… Després de l'estiu de l'any passat vam començar a funcionar per Whatsapp, i a l'hora de triar la cançó infantil àrab, les dones musulmanes em manaven les cançons pop actuals, molt edulcorades. Pensava per a mi: això no ho vull fer. Després ens reunim amb el savi del poble de Manolo, que ens va comptar quins són els costums d'Oion.

Ha ficat la seva veu en una cançó.

Això és. M'agrada molt aquest procés, escoltar i informar un avi. També ens reunim amb les dones àrabs. I a poc a poc, a mesura que creava confiança, vaig començar a preguntar-los, què és ser una dona musulmana, com viuen la qüestió del mocador… per exemple, em vaig adonar que l'Alcorà és un llibre d'autoajuda per a ells en el millor sentit. Els ajuda en la vida quotidiana. Els diu com tractar als seus veïns, com educar als seus fills. Quan estan tristos es dirigeixen a l'Alcorà a la recerca de tranquil·litat. Em van llegir passatges molt bonics. Els portava Sant Blas. Ja saps, si ganes a la gent dels budells…

Va haver-hi, doncs, un temps per a endinsar-se en la seva cultura.

Sí. En una d'aquestes reunions em van cantar la cançó Tala al badru aleina, que m'havien manat abans des de Whatsapp, cantada per un cor holandès. Al contrari del que ocorria llavors, en sentir la cançó que cantaven, quan donaven palmades i cridaven pel passadís, em va semblar que tenia una força extraordinària. A l'instant vaig dir: aquesta és la cançó. La melodia era molt enganxosa, molt bella. Però, què són les coses, l'Alcorà no els permet cantar en públic. La música està lligada principalment a bodas i celebracions similars. O, si no, és una cosa familiar o íntim. Poden cantar, però com a màxim poden utilitzar dos o tres instruments com a ajuda. Nosaltres, en canvi, volíem que els nens i les dones cantessin. Per tant, teníem un problema. Els dèiem que era a favor d'una bona causa, al final ells també es van adonar i van acabar cantant en el disc i en la presentació. El projecte ha estat dur i bonic.

Quins han estat els moments més complicats?

Per exemple, el que ens va passar amb Sent-nos Oyón. Volíem fer un cor de queixes. Què és això? Doncs que tota la ràbia que et genera una situació es canalitzi a cantar, i que d'aquesta manera la ràbia es converteixi en energia positiva –ens basem en una iniciativa de Hèlsinki–. Realitzem una enquesta col·lectiva al poble. En algunes postals de cartolina escrivim dues preguntes. D'una banda, què canviaries al teu poble? En l'altre, si fos una cançó d'Oion, quina cançó seria? Deixem les postals a l'ajuntament, en els bars, a les escoles, a la casa de cultura… rebem unes 200 queixes, i sobre la base d'elles escrivim la lletra. El cor del poble era l'encarregat de cantar la cançó, però quan enviem la lletra vam encendre una cancioncilla. Alguns membres del cor van rebutjar les queixes: “El meu poble fa mala olor”, “no hi ha res a fer”… no ho entenien. Com es pot dir això d'un poble tan volgut? No sabien distanciar-se ni fer autocrítica. El director em va cridar dient-me que el cor gairebé s'havia dissolt, però que ell secundava totalment el projecte. La lletra va ser portada al ple de l'ajuntament. Alguns havien fet fama en tot el país. Fas un treball estupend escrivint una cançó, la gravació és a prop, i de sobte això. Va ser molt dur. A la fi vam haver de buscar gent per al cor. I això va ser el més bonic: es va adonar que la gent creia de veritat en el projecte, que sacsegem al poble, que va sorgir el debat, que vam donar què dir, que va haver-hi un cert moviment, i tot això va servir per a visibilitzar el projecte.

Els moments més bells han estat, per tant, els moments durs.

Molt sí. També vam tenir un problema amb els cantors Aurora –en Oyón, surten a cantar auroros en la vespra del dia de Reis, de Sant Vicent i de San Anastasio–. En enviar la lletra original, ens van contestar que semblava feta per a nens, que no s'entenia, que no els agradava i que no cantarien. La vespra de l'assaig. Al final, li vam dir al que va assumir les responsabilitats de director que escrivís una lletra del seu gust, i a partir d'aquí l'ambient va anar millorant a poc a poc. Havia passat la nit escrivint la lletra per a l'endemà. Una lletra molt bonica, escrita tenint en compte l'original. Em vaig sentir commogut perquè el tipus creia en nosaltres. Després va sortir el que havia sortit. Parlem de gent amateur.

Penso que el major repte seria saber fins a quin punt cal insistir en les qüestions tècniques, fins a quin punt cal cedir.

Naturalment, vaig haver d'acontentar-me a mi mateix tot el temps. Sabia que no anava a treure res del que jo estava pensant. Però com a músic vols una minoria, i quan veus que canten desafinats, que no van amb el ritme… has de prendre't amb molta filosofia, fer-te creure que l'objectiu del disc és un altre. Gestionar totes aquestes coses ha estat difícil, però estic content amb el resultat. Al cap i a la fi, són moltes les cançons del poble, i en les d'Uztaritze he intentat arribar a aquest nivell que em posava. Per exemple, m'ha agradat molt com ha quedat Irulea en la gira, o Zurrumurru, Zurrumurru. En tals casos, he pres la llicència de cridar als meus amics: Aida Torres, Karlos Osinaga SanturtziMariano Hurtado, Kau Kori Kura, Amorante…

Ha servit el disc per a canviar alguna cosa en Oyón?

La ciutadania m'ha dit que han canviat algunes petites coses. Per exemple, ara se saluden els que no ho feien abans. Al cap i a la fi, sorgeix un vincle entre els qui han assajat junts una cançó i altres. D'altra banda, m'han dit que són capaços de mirar a l'altre costat d'una altra manera, que empatitzen més. Aquest disc m'ha fet més autocrític, i penso que la ciutadania també ho ha fet. M'agradaria que aquest projecte animés a la gent a fer petites coses, jo què sé, una cançó de festes, i coses així. La música –l'art en general– té moltes forces per a motivar i mobilitzar a la gent. Fins i tot la música arriba a un punt en el qual no arriben altres disciplines artístiques, pots dir amb la música el que no pots dir amb les paraules. I no canviarà el món, però Oteiza deia –i estic d'acord– que l'art no canvia el món, però que canvia d'artista, i que després som els artistes, les persones els qui podem canviar el món. Jo soc una persona diferent abans i després de compondre alguna cosa. Tot procés creatiu canvia a la persona. D'altra banda, el projecte d'Oion m'ha tret contínuament de la meva zona de confort, i crec que l'art que l'aconsegueix és realment efectiu. Els concerts que m'han tret del confort són els que se m'han gravat en la memòria: Festivals d'Ertz o, sense anar més lluny, el que va donar Akauzazte enguany en Galdakao. Per descomptat, també recordo concerts que m'han divertit moltíssim, però crec que, en general, la música no té per què ser conscient, sinó un exercici que pot arribar a ser incòmode.

Crec que en les cançons que es fan en els racons per a mobilitzar a la gent es recorre amb freqüència a una èpica forçada, sempre en detriment de la cançó.

Sí, i és una pena, perquè hi ha moltes formes d'èpica, sense caure en l'èpica fàcil. Per exemple , el cor de queixes de Sent-nos Oyón és també molt èpic, però és una èpica que m'agrada molt. A aquesta cançó se li adhereix l'èpica, es lamenta i la pròpia naturalesa de la cançó exigeix l'èpica. M'agradaria que les cançons que es fan per a mobilitzar a la gent siguin més que per a plorar una anomenada a l'acció. Hi ha formes, es poden fer les coses més enllà de la fórmula tradicional. Per a començar, demana a un sol grup que canti, oblidant els collages de sempre. Després, intenta fer alguna cosa més enllà de les seccions de vent de l'estil de la trikitixa i el ska. Se m'ocorre, per exemple, que Berri Txarrak és capaç de fer melodies fortes amb lletres interessants. O, si no, el Kau Kori Kura estava segur que faria una cosa bonica.

Si no hi ha llàgrimes, no és la meva revolució.

I això és el que busquem amb les fórmules de sempre. Portem anys vivint des de Laboa i Lete, en la versió dels ocells enèsims, tant per a la dansa com per al teatre. Cal trencar-ho amb això. Per què no recorrem a una tradició desconeguda? Mira el treball que fa Tàpia amb les cançons de la guerra. Hi ha alguna cosa a reivindicar. El mateix pasturatge, per exemple. Fem un recital de poemes, o un spoken word, jo què sé. Llegim a continuació, experimentem-ho amb això. Però utilitzem aquest material per a fer una cosa nova. D'aquesta manera, treballes la memòria, fas una cosa nova, la molestes a la teva manera i ho fas conèixer a la gent. En el Museu Oarso estan fent una cosa així amb Artze. A partir d'alguns dels seus poemes han preparat exercicis per als alumnes dels euskaltegis, etc. Aquestes coses són molt interessants. Que els museus siguin una cosa activa.

És a dir, prendre el patrimoni i fer una altra cosa, en lloc de reproduir-lo tal com està.

O prendre el seu esperit, la seva manera de treballar, i fer alguna cosa amb aquesta actitud.

Segurament seria la millor manera de retre'ls homenatge.

Amb Laboa penso això. Si veiés el que havia succeït amb les seves cançons, li donaria un atac. Per contra, si algú comencés a inventar un idioma, a ficar un fragment de Bach en un concert, o a moure's en l'escenari com Chiquito de la Calçada… La clau és recuperar l'essència, l'esperit, la manera de treballar, i no l'obra.

ESCOLTAR

Si vols escoltar el disc 100% Oion complet de Mursego, aquí tens l'oportunitat.