En el teatre de la preguerra de 1936 destacava un nom: Abelino Barriola. No l'única, per descomptat, va anar Toribio Alzaga, a qui el propi Barriola va reconèixer el magisteri –“De tu m'ha vingut l'afició pels temes de l'euskaldun-antzerti”–. Però Barriola, segons Lli Akesolo: “Amb els bons escriptors l'euskal-teatre intentarà obrir un nou camí. Temes encara més alts, al nivell de les noves societats”. El progressista, més adaptat a l'època, “desvia els problemes més profunds de la societat”, “el teatre de Sant Sebastià es refereix al fet que vaig sortir de l'ambient dels joxemaritarras i em vaig emportar al món més ampli i a nous ganivets”.

A part de la comèdia, el llibre recull els quatre drames de Barriola (Zulo Madarikatuak, 1911; Lagun txar bat, 1912; Maiteriak, 1923; Goiko argi, 1935). A més de ser el gènere amb el qual s'obtenen els millors resultats en general, “constitueixen una bona mostra dels canvis que s'han produït en el temps”. Xabier Mendiguren explica amb claredat en la introducció: del teatre de riure al drama, obres cada vegada més llargues, ressaltant la ideologia, del poble a la ciutat, el creixent nivell social en el personatge, la importància i el valor de la dona. “Encara que en els seus primers treballs s'adhereixin plenament a la tradició teatral donostiarra procedent de Soroa, a poc a poc aconseguirà un teatre especial i propi”.

En què consisteix aquesta manera de fer teatre? No sols accions buides, ni buides, sinó remugants –monòlegs, pensaments interns–, per exemple, per la fe. Apareixen personatges impius que anomenen “vagues”, “bestioles” a les monges. El sacerdot és partidari de les relacions entre homes i dones –com tenen als homes entre si i a les dones en la seva–. Apareix un suïcidi. Conscient dels excessos dels majors, una mica de classe. Una dona andalusa, esposa d'un enginyer alemany que viatja a Biarritz amb tres nois bascos, va ballar també amb el negre que la dona alliberada toca el jazband, el jazband. O el debat que pot suggerir la polimicidad: “És vostè el cor que compleix un sol amor? L'amor! Jo tinc molts”.

D'acord, sota tots ells s'amaga una intenció moralitzadora, la ideologia –abertzale, jelkide– té profundes arrels en aquests textos. Però, si no és més que per a mostrar el que no cal fer, com feien aquests textos censurantes, ens ensenyen el que es pot fer. El que es feia en aquestes noves societats.