Vostè és creador de diverses famoses hortes. Crozant, l'hortolà del llogaret, es va fer gran.

Vaig començar a conèixer-li quan vaig començar a aparèixer en l'espai públic. El parc dels André Citros de París va ser el meu primer gran hort, creat juntament amb un altre paisatgista i dos arquitectes. Amb això, la noció de “horta en moviment” va tenir una gran repercussió. Vaig començar a escriure llibres, just el primer va ser Le jardin en mouvement (L'horta en moviment). El llibre va provocar un canvi de mirades entorn de la professió. Tal vegada això em va portar el que vostè diu popularitat... No ho sé, no m'adono.

Segueix aquesta teoria dient que més que conrear cal observar l'hort.

Això és. Tanmateix, cal intervenir en les alzines, perquè sense això l'hort es convertiria en selva. Però fent menys, utilitzem menys energia en contra. A més, si se'ls para esment, augmentem el coneixement sobre el comportament de les plantes.

Estàs sembrant idees i nocions. Per exemple, que fer una horta és resistir.

Quan ens dediquem a l'horta, ja no som més en la relació amb el temps que ens està imposat. No estem sotmesos a la pressió de l'agilitat. Fa bé, fa equilibri. La naturalesa mai es deté i tots els dies hem d'entendre el que l'ésser viu va inventar a la nit. No dominem l'art de la naturalesa i el que anomeno autonomia de l'esperit és imprescindible per a comprendre-ho.

Vol dir?

La naturalesa té fets que produeixen resultats molt sofisticats, però no els coneixem. Per exemple, se sap molt poc de la comunicació entre plantes. No obstant això, ens ajudaria a entendre. Estic en contra dels plans de gestió perquè els horticultors es converteixen en robots que estan aplicant un programa de manteniment. Cada vegada hi ha més Maleruski. L'evolució d'una horta no pot pensar-se com un tecnòcrata.

Llamas horticultor a la persona que camina en l'horta amb pesticides i insecticides?

Més que horticultor, diria que és un tècnic del camp. És el que compleix l'ordre de la neteja, però la neteja no té res a veure amb la biologia. Aquesta visió higienista i estetisante del segle XX ha portat amb si aquestes perilloses tècniques d'eliminació. Han destruït la vida en la terra, contaminat les aigües i eliminat les espècies. No són horticultors, es creuen que ho són perquè són al jardí, però no! L'hortolana s'encarrega del viu, no de matar-ho.

Més que amb l'horta, els dirigents polítics estan en contacte amb els lobbies.

Això és així. En el fons, no som una democràcia, els electes votats no tenen realment poder. Pensen que sí, però no, els lobbies, les grans multinacionals tenen el poder.

El tercer paisatge també és el que anomenes, tan important com l'horta.

Es tracta, per exemple, de zones fins llavors dedicades a l'agricultura i abandonades en l'actualitat. A partir de la dècada dels 60, el paisatge va canviar radicalment amb el mecanitzat dels cultius. Les màquines van ajudar, però al mateix temps van deixar de costat les zones incòmodes. En aquestes zones s'està desenvolupant una diversitat de roques per mecanitzat i posteriorment dissipada amb el químic. A més, el tercer paisatge també es refereix a zones en les quals els homes i les dones mai han anat, o a espais protegits. Són tresors impressionants.

Què li dius a una persona que viu a la ciutat?

Els diria que anem sobre unes “ciutats de cultiu”. Aquesta és una noció prestada al jove paisatgista Remi Janin, que acaba d'escriure un petit llibre del mateix nom. La idea és que si els ciutadans accepten el caràcter de la naturalesa, els vindrà la naturalesa. Que la deixin caure i després veuran el que fan. A les ciutats hi ha tercers paisatges, autèntics tresors quant a diversitat. Però també es pot imaginar el desenvolupament de la producció d'aliments en aquestes zones.

L'optimisme de cara al futur?

Mirant a curt termini no, però sí a mitjà termini. En Donostia-Sant Sebastià, per exemple, el parc d'Ulia està amenaçat per l'urbanisme; és lamentable, és el reflex que l'ajuntament no té consciència de la importància del parc. Poden realitzar projectes pedagògics, protegint la diversitat existent o no utilitzant-la. El parc d'Ulia simbolitza una situació global. Se situa en la mesura d'una ciutat, però al final en el món està succeint el mateix: els diners és el principal. Mentre seguim en aquest model econòmic catastròfic no seré optimista. Però crec que podem canviar el model.

Local.

Sí, això és, ho aconseguirem gràcies a les iniciatives locals. La moneda local basca, per exemple, és interessant. Ho aconseguirem gràcies als qui rebutgen el model imposat i estan construint un altre nou. Som forts adaptant-nos al clima, a la situació i a la cultura local.