El procés secessionista català ha tingut dos grans obstacles des del principi. La primera és l'actitud antidemocràtica mostrada pel Govern espanyol de dretes. Ha estat cec, mut, sord davant l'adequació nacional que exigia la majoria de Catalunya i, posteriorment, davant la reivindicació d'exercir el dret d'autodeterminació.

El segon obstacle és una qüestió de correlació interna entre les forces polítiques catalanes. Enfront de l'actitud antidemocràtica de l'Estat espanyol, el secessionisme no ha tingut la majoria suficient per a posar en marxa un procés d'independència unilateral. Com hem esmentat, tots els processos unilaterals de secessió legitimats en els vots han comptat amb el suport d'almenys dos terços en el Parlament o en el referèndum.

Els independentistes han utilitzat des del principi el procés d'Eslovènia, juntament amb Estònia, com a model per a Catalunya. Des d'Eslovènia es poden aprendre moltes coses. No obstant això, si avui Eslovènia és independent és gràcies a l'antiga Iugoslàvia, que la va alliberar d'Itàlia i Àustria. Els eslovens eren reconeguts com a nacions en l'antiga Iugoslàvia, la seva llengua era propietària i senyor de la seva república socialista, i per si no fos prou, participaven en els òrgans de govern de la federació quan es prenien mesures contra la secessió.

Potser el lector no ho sabrà, però Tito era mig eslovè i mitjà croat. Iugoslàvia no era una estructura imposada a Eslovènia, al contrari, Iugoslàvia va ser un instrument d'alliberament nacional dels eslovens. Sempre van estar en contra de la secessió fins a l'últim minut, però quan va arribar la crisi econòmica a Iugoslàvia, Milan Kučan, com va explicar el primer president d'Eslovènia independent, va veure la solució a la Unió Europea. En el petit país balcànic estaven preparats per a entrar amb Iugoslàvia en la Comunitat Econòmica Europea, però si la federació no hagués estat acceptada, estaven disposats a obrir-se només el camí. Brussel·les no va acceptar a Iugoslàvia com a membre i, per tant, a Eslovènia l'independentisme va passar de gairebé res en dos o tres anys a ser massiu.

El referèndum va ser convocat per tots els partits parlamentaris del país, amb una participació massiva, del 88,5% del cens electoral a favor de la independència, és a dir, del 94,8% dels inscrits en el referèndum. Un suport gairebé inajornable; no és el cas de Catalunya. A més, atès que a Eslovènia hi havia una àmplia majoria a favor de la independència, es van controlar les participacions mínimes exigides per la llei i es van fixar els objectius d'aconseguir majories més àmplies, no és el cas de Catalunya.

Però davant els bloquejos interns i externs, quin és el camí que queda per a dur a terme la voluntat del poble? Desobediència. No hi ha més. L'1 d'octubre Catalunya no serà un referèndum de secessió que satisfaci les garanties democràtiques, és cert que el lehendakari, Iñigo Urkullu, ha dit que no es pot esperar el naixement d'un nou estat. Però la culpa no és del Govern i del Parlament de Catalunya, sinó del Govern i del Parlament d'Espanya. Per això, només hi ha una solució per a desbloquejar la situació: desobeir per a negociar un referèndum acordat amb l'Estat espanyol.

Espanya ha de sentir por, ha de rebre una onada de vots enfront de la seva llibertat d'expressió i les seves postures antidemocràtiques perquè senti por en les seves entranyes a negociar un veritable referèndum. Si ets català, és legítim estar en contra de la independència, però si estàs a favor del dret a decidir, has de saber que per a aconseguir-ho, el camí més efectiu és votar per la independència. Només llavors, quan les urnes estan plenes de vots a favor del sí, Espanya negociarà o forçarà a negociar un referèndum que vetlli per totes les garanties democràtiques.