D'una banda, el mite i la llegenda, per un altre, la realitat. El temps, els esámes, la memòria personal… transformen la realitat.
Aitor Arregi: Quan comencem a documentar sobre el Gegant d'Altzo vam veure el mateix. Hi ha dades històriques, no molts, i moltes llegendes i petites històries (llegeixes que bevia 20 litres de sidra, un altre et diu que va aixecar un toro de les branques…). Què és la realitat i què és el mite, és un assumpte molt vinculat a aquest personatge, perquè les històries sobre ell també es van transformant i deformant.
Jon Garaño: Igual que altres personatges creen mite entorn del gegant d'Altzo, la pel·lícula fa el mateix, som part d'aquest joc.
Predomina la visió del meu germà.
J. Garaño: Al principi el protagonista era Migel Joakin, però després ens vam adonar que era més interessant veure al gegant a través dels ulls d'un altre, tant per a contar la història del gegant com per a parlar de tot el que hi havia al voltant del gegant, de la societat de llavors. Per a nosaltres, en la pel·lícula és fonamental aquest context del segle XIX: hi ha dues forces en el conflicte, el vell món i el nou món, per mitjà de les guerres carlistes, i enfront d'això un dels germans pren una posició. Un no vol canviar, però està condemnat a canviar-ho; l'altre vol canviar-ho, però està limitat.
Dieu que la pel·lícula és part d'aquest joc entre la llegenda i la realitat. Quins avantatges i riscos té basar-se en la història real? Quina distància us heu deixat a vosaltres mateixos a l'hora de trair la realitat?
A. Arregi: Quan està basada en la realitat, la gent dona una altra dimensió a la història, encara que és només un element narratiu més, perquè mai el comptaràs exactament, perquè has de sintetitzar-la, perquè hi ha forats negres… En aquest cas hi ha poca documentació i els forats negres s'anaven a omplir. A més, a la ficció li has de donar una lògica que sovint no té la realitat. El material és real, però has de portar-lo al teu terreny, has de ser flexible i saber fer la teva història, perquè si et sents esclau de les dades pots deixar de costat la història; i al mateix temps has de posar límits per a ser honest amb la història i amb el personatge. Aquest exercici s'ha realitzat de forma continuada.
J. Garaño: Hi ha moltes dades reals en la pel·lícula, moltes dades importants que sabem sobre el gegant, i qui hagi llegit sobre ell els trobarà en la pel·lícula. També hem cuidat alguns detalls: es veu la reproducció d'un periòdic de Madrid de l'època, la il·lustració que van fer d'Handia… Que la gent descobreixi què és la veritat i què és l'inventat.
“Igual que altres personatges creen un mite entorn del Gegant d'Altzo, la pel·lícula fa el mateix, som part d'aquest joc”
Heu fet el vostre relat. Els he llegit que si nosaltres no contem la nostra història, uns altres l'explicaran.
A. Arregi: No sols el relat d'una època, també esperem que sigui un relat que contribueixi al nostre cinema, que es posi en diàleg amb altres pel·lícules, com a complement, però no amb l'ambició de ser un relat únic.
J. Garaño: És clar que posem la nostra perspectiva a la història, i també és clar on estan les arrels.
“No sols el relat d'una època, sinó també un relat que contribueixi al nostre cinema, amb l'ambició de ser un complement i no un relat únic”
I des del vostre punt de vista, en algunes circumstàncies la pel·lícula fa una lectura política de l'època.
J. Garaño: Diria que els personatges de la pel·lícula no tenen consciència política, però sí consciència social. S'adonen que alguna cosa està canviant, que hi ha mons diferents, i el que ens interessa és com afronten aquests canvis. Alguns són capaços d'adaptar-se a la situació en funció dels seus interessos i altres no tenen cap intenció d'adaptar-se, volen mantenir això de sempre. A Euskal Herria, per exemple, s'ha notat la tendència a la tradició i a voler mantenir les coses com estan.
A. Arregi: L'element identitari té un gran pes en la pel·lícula.
La història gira entorn de dos personatges protagonistes plens de matisos, una pel·lícula psicològica basada en la història de dos germans. El treball dels actors és fonamental en aquests casos.
J. Garaño: Ha estat una pel·lícula molt dura per a tots, perquè les condicions tècniques no han estat tan fàcils, i els actors també han fet una gran feina. Encara que la pel·lícula és un retrat molt ampli, la veritat és que és bàsicament una pel·lícula psicològica i és important que es compti més enllà del que es diu, per a això el treball dels actors és imprescindible. Estem molt contents amb el resultat de tots els actors, i en el cas dels protagonistes, Eneko Sagardoy [el Gegant d'Altzo] és un actor camaleónico, molt físic i amb una gran tècnica, que ha aconseguit una cosa molt difícil: Fer creïble al gegant Miguel Joaquín, tenint en compte que el personatge té una gran evolució dramàtica. Joseba Usabiaga [Germà Martin] transmet molt amb els ulls a través de petits gestos i li dona autenticitat al personatge, dibuixa la lluita entre el que ell és i el que vol ser; aconseguir que els personatges es vegin a si mateixos i els espectadors d'una altra manera, això és un gran repte. I la química que hi ha entre ells és molt important, perquè en la pel·lícula es reflecteix que, malgrat ser personatges molt diferents, tenen moments de connexió, que alguna cosa els uneix.
Us agraden els símbols i les metàfores. És el llop d'Handia l'ovella de Loreak?
J. Garaño: Hi ha molta simbologia, sí, però aquestes coses no es compten, que cada espectador faci les seves pròpies interpretacions. Hi ha molts detalls, ens agrada plantejar-los a l'espectador, encara que no tots els observaran. També són assidus per a nosaltres, assidus que indiquen que la pel·lícula vol contar alguna cosa, de la societat, de la identitat, de la llibertat, del canvi, de l'adaptació… Intentem no ser críptics, però tampoc massa evidents.
A. Arregi: El gegant en si mateix és una metàfora per a nosaltres: la pròpia evolució física en la pel·lícula reflecteix d'alguna manera el mite que creix i es transforma, que no pot parar-se i que creix, perquè l'única cosa que és immutable és el canvi.
Us ha demanat molt de temps decidir quines característiques tindria el basc que parlen els personatges?
J. Garaño: Ens ha donat alguns maldecaps, perquè no és el tractament més realista, però al final hem decidit no posar als personatges a parlar sol guipuscoà, perquè per a començar no sabem com es parlava realment en aquella època. Personatges donostiarres, navarresos, costaners… també parlen diferents idiomes. I hem fet alguns gestos al basc actual d'Altzo. Al cap i a la fi, segurament no és el basc més realista, però hem preferit la naturalitat, i en aquest camí hem comptat amb l'ajuda de molts.
“La química entre els dos actors principals és molt important perquè en la pel·lícula es reflecteix que malgrat ser personatges molt diferents, tenen moments de connexió, alguna cosa els uneix”
Per a rodar heu travessat gairebé tot el País Basc. Quina importància té el paisatge en la pel·lícula?
J. Garaño: El paisatge i la terra tenen una gran importància, ja que marquen la història i els personatges: on estan, quin recorregut fan i on acaben. El paisatge ens uneix a l'univers dels personatges, perquè l'entorn també fa a la persona.
A. Arregi: Jugar amb el paisatge també permet conjugar l'espai èpic amb l'íntim.
En 80 dies vau esmentar el salt qualitatiu de la pel·lícula a Loreak (en estètica, en muntatge…). Aquesta vegada heu tingut el repte de fer un salt més i de representar a un gegant. Us agrada assumir riscos?
J. Garaño: Aquest ha estat un repte per a veure que l'equip és capaç de fer una producció d'aquest tipus, ja que tècnicament és una gran producció per a nosaltres. A més, LOREAK ens va portar moltes alegries i coses boniques, però al final acabem cansats i teníem clar que aquesta pel·lícula havia de ser una altra cosa, diferent. Les realitzacions, la manera de portar la història… tenen un altre estil, encara que després ens hem adonat que hi ha més connexions entre les dues pel·lícules del que crèiem; reconeixem les coses del nostre univers, més de les que crèiem.
A. Arregi: Hem tingut molts reptes: Crear el segle XIX de manera convincent, treballar amb els animals, imaginar la guerra… i el propi gegant. Hem combinat trucs analògics i efectes digitals i cada pla i escena ha estat una anàlisi i una baralla, perquè el que valia en un dia de rodatge tal vegada no funcionava en el següent. Sempre hem tingut clar que volíem un home alt, realista i convincent, natural, no un monstre, perquè l'espectador entri en la història i no estigui sempre pensant en les tècniques que hi ha darrere per a aconseguir al gegant. El gegant protagonista, que desenvoluparà emocions, que estarà en contacte amb la resta dels personatges i que al mateix temps no cobrirà la història, tot això no ha estat fàcil d'equilibrar.
Sembla que acabeu amb les flors cansades de la pel·lícula, però la comparació serà inevitable. Us fa por o confiança l'antecedent?
J. Garaño: Hi haurà comparacions, sí, i la nova pel·lícula tindrà un altre acolliment i un recorregut, però nosaltres estem tranquils, perquè hem fet una pel·lícula diferent i no hem volgut fer Loreak 2.
A. Arregi: Per la influència de Loreak i per l'atractiu que té el personatge d'Altzoko Handia, hem notat que hi ha molta expectativa, això sí. Fa una mica de por, sí…
“Ens hem adonat que el nostre no és un segell personal, sinó un segell d'equip: som capaços de reconèixer a Moriarti en les nostres pel·lícules”
S'entén dins de la filosofia que teniu en la productora Moriarti, però algú dirà: Al costat de Garaño va treballar com a director de LOREAK en substitució de Jose Mari Goenaga, i ara està Aitor Arregi.
A. Arregi: En el nostre cas és normal i no és un gran canvi, perquè ens basem en el treball en equip i hem anat repartint i canviant rols en curts, documentals i ficcions que hem fet des del principi. Jose Mari està on jo estava en Loreak. Si té lògica en la nostra manera de treballar, que ningú pensi que Jon i Jose Mari s'han enfadat, jajaja.
J. Garaño: Aitor i Jose Mari són molt diferents i per tant la dinàmica també ha estat diferent, però no hem hagut d'adaptar-nos, ja que en Moriarti hem treballat junts des del principi. Amb el temps ens hem adonat que el nostre no és un segell personal, sinó un segell d'equip: som capaços de reconèixer a Moriarti en les nostres pel·lícules, es repeteixen els temes que ens interessen i les maneres de tractar-ho. Per la realització de diferents pel·lícules, trobem connexions i connexions entre els uns i els altres.
A. Arregi: En els nostres treballs trobaràs personatges paradoxals, problemes de comunicació, identitat…
Esteu acostumats a la catifa vermella i, en part, com a representants del cinema basc, heu dit que sentiu responsabilitat. És una càrrega o un orgull?
A. Arregi: Gens de pes, orgull. No som els únics, el nostre és una aportació més que pot atreure focus en un moment determinat, però afortunadament hi ha molta gent que està fent treballs interessants, i si estem obrint portes als quals puguin venir per darrere i demostrant que a Euskal Herria hi ha possibilitat de fer pel·lícules, és una alegria.
J. Garaño: Ningú ens ha posat de representant, però és cert que les nostres pel·lícules han viatjat a l'exterior i que és una bona oportunitat per a donar a conèixer la realitat, la cultura, l'idioma d'aquí. A pesar que la nostra és una petita indústria, cada vegada és més gran i diversa, i crec que al cinema basc venen anys de molt, hi ha projectes interessants en camí.
Veure trailer:
James Francoren Urrezko Maskorra, Anahí Berneriren eta Sofía Galaren zilarrezkoak eta Handiak jaso duen Epaimahaiaren Sari berezia dira aurtengo palmares ofizialeko puntu nabarmenenak.
Jendeak barre egin nahi du, eta negar; sentitu, emozionatu. Beharbada horregatik irabazi du tragikomedia batek Publikoaren Saria.
James Franco zuzendariaren The disaster artist filmak irabazi du Donostiako Zinemaldiko film onenaren Urrezko Maskorra. Jon Garaño eta Aitor Arregiren Handia filmak Epaimahaiaren Sari Berezia eskuratu du.
Bai, zaharrek ere desio sexuala dute, eta bizitzaz gozatu nahi dute, maitasunaz. Eskubidea dute erokeriaren bat egiteko, euren kabuz erabakitzeko, aske izateko… eta gustuko ditugu hori guztia gogorarazten diguten filmak.
Dena iritsi behar da, goizago ala beranduago, amaierara: maitasuna, gerra, filmak eta aurtengo Sail Ofiziala. Der hauptmann alemaniarrarekin itxi da lehiaketa ostiral goizean, erretirada prestatzen hasi da prentsa, baina larunbatean palmaresa ezagutu arte, apustuak egiteko... [+]
Sail Ofizialaren azkenaurreko egunean izen bat nagusitu da: James Franco. Zuzendu eta protagonizatu duen The disaster artist filmak publikoaren algarak eragin ditu.
Dibortziatu eta bakoitza bere aldetik zoriontsu izan nahi dute, baina euren bizitzak berregin ahal izateko zama bat kendu behar dute gainetik: semea. Posible al da ama batek, aita batek, haien semea ez maitatzea? Galdera batzuek erantzun konplexua dute.
Kotxean zoaz, autobidetik. Aurretik doan ibilgailua zure arrebarena dela ohartu zara. Aurreratzea erabaki duzu, klaxona jo eta agurtzeko.
The Goonies eta Indiana Jones. Nire umeetako film kuttunenak zeintzuk diren galdetuz gero, horiek nire bi erantzunak.
Normaltasuna fikzio eskuraezina da, baina ustezko normaltasun hori lortu nahian gabiltza denok. Happy End filmean, goi-mailako familia burges protagonista ere normala da… itxuraz.
Garrantzitsuena ez omen da nondik zatozen, nora zoazen baizik, baina Zinemaldiko Sail Ofizialaren seigarren egunean ikusi ditugun filmetako protagonisten kasuan, jatorriak erabat baldintzatzen du beraien istorioek izango duten bilakaera.
Dokumental dibertigarri, ero, sinestezin eta surrealista honen protagonista absolutua, karisma harrigarria duen Julita dugu.
Ogia eta atzamarra labana berarekin mozten direla dio esaera zaharrak eta Zinemaldiaren Sail Ofizialean hori gertatu da: egun berean etorri dira film onentsuenetakoa eta errefusaren ontzian botatzekoa.
Sutsua, gerrillaria, pasionala da 120 battements par minute, Act Up taldearen aktibismoa bezalatsu.