José Ignacio Agorreta Beaumont (Pamplona, 2 de setembre de 1963) no necessita una crossa de la paraula. En l'exposició que ha tingut aquest estiu en la Ciutadella de Pamplona, les seves obres no porten títol, ni “sense títol”, res. El treball en el seu nu és bastant impactant, suggeridor. En el catàleg també hi ha pocs textos, sense teories pomposes i epatantes, i, no obstant això, o per això mateix, va tan profundament com les tiges del món.

Les paraules del catàleg són de Pello Lizarralde: "Tots es van anar i no hi ha ningú que cregui que poden tornar. A uns els impedeixen el retorn els evidents desastres, les parets i les teulades caigudes; a uns altres les pólvores, els que han embalsamat aquells objectes que van deixar en el seu lloc de sempre”. No en va, Pello Lizarralde ha triat les obres d'Agorreta per a les portades dels seus llibres.

L'artista aconsegueix una cosa molt difícil: mostrar a través de la pintura la pols que ha embalsamat objectes, cases i vides. La llum en si mateixa és una fragilitat en els quadres, un ambient de destrucció i abandó que, amb mestratge, condueix als quadres. Cases caigudes, abandonades, armaris buits, habitacions buides, cuines buides… Pintant els objectes que han quedat mostra l'absència, la qual cosa falta, la qual cosa s'ha anat, la qual cosa no tornarà.

Alberto Barandiaran va esmentar en un article de Berria: “Agorreta ha representat una vida silenciosa en aquestes habitacions buides: un matí normal; un ambient que ha deixat una tarda avorrida; una calma després del no-res. Es llegeix en els llenços la nostàlgia del que podria succeir, la qual cosa suggereix que la nostra memòria pot estar en el rastre que el temps ha deixat en les coses més pròximes: en la paret desgastada, en la cadira abandonada, en la cortina esquinçada al costat de la finestra, en el munt de pedres”.

Les obres d'Agorreta són peces que desperten la memòria de l'espectador.