Els estands de Dabadaba estan plens de fanzines, còmics i cassets de totes les classes. La Guillotina Festa, la trobada d'autoedició de Donostia-Sant Sebastià, es prolongarà fins al migdia del diumenge, 11 de juny, i fins al vespre. La gent està saltant de taula en taula. Alguns, volent donar la volta a la borratxera de la vespra, van beure un batut de vainilla i altres, més contents, van portar el marianito. Un panorama immillorable per al directe d'Oki Moki, ja que els dos membres del grup sempre han tingut una estreta relació amb el món de l'autoedició i fins i tot Paula Estévez és una de les organitzadores del festival. Sobre les 13.30 hores, han pujat a l'escenari després de l'actuació de Boira Feixista a Bilbao, i han esmicolat el disc en poc més de quaranta minuts, incloent-hi alguna peça nova. Quatre dies abans, aquestes preguntes van ser contestades asseguts a la terrassa de la mateixa sala.

Vau començar a fer concerts al febrer, i des de llavors heu tocat molt. Amb quines sensacions camines?

Ens ha costat trobar el so adequat. Tenim les bateries gravades en un pedal, i és molt diferent el que sents en un escenari o en un local d'assaig. El so dels dos o tres primers concerts va ser bastant desastre. Volíem buscar aquest punt brut, però passem: les bateries, en amplificar-se, emetien un so lleugerament caòtic. Així que vam tornar a gravar, més nets, i després estem més còmodes.

Rebutgen agafar un bateria?

No ho descartem. No obstant això, tenim un esperit pràctic. A França hi ha molts grups d'aquest tipus: dos instruments amb l'equip vocal integrat en els altaveus. S'adapten a la zona, poden tocar en qualsevol lloc on hi hagi un endoll: a la cantonada de la porta, en un costat de l'escenari, a la cantonada del carrer… això ens agrada.

Tinc la sensació que la notícia d'Oki Moki s'ha anat estenent sobretot de boca en boca. És a dir, que no heu fet grans promocions.

No especialment, però molt més del que hem fet fins ara en altres projectes. Fer un compte en Facebook, pujar fotos de tant en tant… això és una gran feina de promoció per a nosaltres. És cert, no obstant això, que ens han arribat concerts, entrevistes i articles sense buscar. Ens han comprat unes cançons per Bandcamp des dels Estats Units, i això és genial. Saber que hi ha una persona que fluixeja amb el que tu fas en l'altre extrem del món és una satisfacció i et dona motius per a continuar treballant.

I quin feedback heu rebut per part de l'audiència?

En els pocs concerts que hem tocat hem rebut un bon feedback. Sembla que aquest format duo d'Oki Moki ens ha ajudat a arribar a la gent, i que són cançons fetes amb esperit dels dies d'estiu. L'altre dia un aficionat a les sabatilles ens va dir que havia sentit el casset deu vegades. Escoltem gent que no esperàvem. Saben de quin món venim, i per això escolten les nostres cançons sense prejudicis.

Com creeu les cançons?

Normalment, primer traiem una melodia i la gravem amb el mòbil. Tirant d'aquest fragment, a poc a poc anem completant la cançó, deixant la lletra per al final. Quan tens clar quin so buscar o on tocar, tot és més fàcil. Tenim l'estil molt definit, els dos sabem el que volem.

No hi ha perill de caure en el confort si tot està tan delimitat?

Si fóssim un grup diferent, més experimental o més, podria haver estat negatiu tenir l'estil tan definit. Sortir del confort ens enriquiria, perquè cada cançó seria una aventura. Sovint és molt interessant saber on empezas a crear alguna cosa i on acabes. Per contra, aquesta és una bona fórmula per al concepte de grup que tenim. En el procés de creació tenim menys sorpreses, però tot és més fàcil. La nostra és una música honesta i sense grans pretensions.

Més enllà de la música, es nota aquesta afinitat. Tots dos són dissenyadors gràfics, tots dos venen del món de l'autogestió…

Sí, venim del mateix món i en crear-lo tenim gustos molt similars. Això no vol dir que no hàgim tingut conflictes, però en general som els dos tranquils, fàcils de portar i flexibles.

En quin heu tingut conflictes?

Per exemple, en decidir quant ens vam mostrar en els videoclips. Nosaltres sempre hem estat en aquest món de darrere, organitzant concerts, fora del públic general, sempre en un segon pla… i ensenyar molt ens dona un punt de vertigen. Ara, no obstant això, les tensions s'han originat en fer un vídeo, ja que un pot voler publicar sense tenir en compte els plans de les cares i l'altre prefereix ocultar les cares per si de cas. Però tot va bé. Oki Moki és un projecte personal de tots dos, creat a casa i gravat a casa. També hem fet vídeos entre els dos, per la qual cosa és lògic que ens els expliquem. La figura de la persona va alhora que la del grup. A més, per a nosaltres l'èxit no està relacionat amb la fama, ni amb les vendes, ni amb els diners. Relacionem la música amb el coneixement de la gent, amb el dormir en cases de desconeguts… Així, potser sembla una grandesa, però moltes vegades hem sentit –(Aritzek) Gent estranya en una gira per França, per exemple – que encara hi ha esperança en la humanitat, que no tot està perdut: la gent ens ha cuidat moltíssim. Això ens omple, i no vendre piles de cassets, sortir en revistes com aquesta, o rebre “m'agrada” en Facebook.

Els videoclips tenen una gran coherència estètica. Les imatges es casen molt bé amb la música.

En els últims anys havíem deixat els audiovisuals i teníem moltes ganes de provar-los. Ens semblen cançons molt visuals. Els gravem a l'estiu i recullen aquest alegre humor estiuenc. Si hagués estat un estil més fosc cap a dins, seria més difícil portar-lo al vídeo. Ens agrada molt el post-punk, vam fer algunes cançons d'aquest to al principi, però al final canviem de to. Als Estats Units són molts els grups que tenen aquest sabor.

Em venen al capdavant les guitarres de Minor Threat i les melodies de Cloud Nothings a mesura que les sentiu.

Sí, als Estats Units hi ha un munt de grups que malgrat ser del món punk han acabat fent una mica més poètic, una música molt alegre i melòdica. A Euskal Herria no coneixem res d'això. Hi ha alguns que fan garatge-pop, però no venen del món punk. Aquí viuen el pop i el punk en dos extrems: si fiques una petita melodia en el món del punk, surten els prejudicis de sempre; i, en canvi, els grups del món del pop sempre han buscat l'èxit, han tingut aquest aire comercial, lluny de l'escena subterrània. Nosaltres, en canvi, venim de l'ambient del gaztetxe i hem volgut fer una cosa melòdica i alegre, però mantenint aquesta actitud underground. En la zona de La Florida hi ha aquest esperit: agafar una guitarra acústica i dos fragments de percussió, entrar en un garatge i fer unes festes increïbles, tirant a tothom pel cap. Vam estar en un festival així: embolicats en gent de nerd, cantant tots bojos. I pensàvem: “Més punky que això!”. Per descomptat, musicalment no era el punk mascle d'aquí. Just el contrari. Era molt més melòdic i alegre, i encara que tenia lletres polítiques, contagiava l'alegria de viure, en lloc d'un nihilisme autodestructiu.

És cert que l'actitud a la qual vostès al·ludeixen no es va estendre molt en la rodalia –potser podrien citar-se els Jotakie o els M–. Per què pot ser això?

A Euskal Herria passem del matí a la nit dels cantautors d'Ez Dok Amairu a RRV. És cert que hi ha grups, com Zarama o Hertzainak, que de tant en tant s'acostaven al pope. Però va anar sobretot el rotllo nihilista de r. i. p., Eskorbuto, etc. el que va entrar amb més força, i si parlem de popa, els grups que se'ns ocorren són com L'Orella de Van Gogh.

Quins grups del vostre entorn us sentiu més pròxims?

Musicalment, ningú. Des del punt de vista postural podem citar als grups que han estat en el nostre local: Petra o Roma. O Bilboko Killerkume. En el gaztetxe de Getaria sempre intentem programar als músics que aposten una mica més o menys arriscadament, i a Bilbao els dos del Killerkum estan organitzant concerts en aquesta línia. A més, ens emportem molt bé amb Vulk i Sofa, entre altres.

Per què heu tret el casset?

Avui dia la música s'escolta a través de la plataforma en línia, el CD també ha quedat obsolet… Nosaltres comencem a escoltar música en el casset. De jove compartíem cassets per correu amb gent desconeguda. Més tard, creem el segell Kriston Zinak i publiquem petites edicions de 50-100 còpies amb gravacions de diverses persones que assajaven en el local. En definitiva, el casset és un format analògic, de llarg recorregut, una de les maneres de congelar físicament el teu treball per sempre. Té aquest aire de col·leccionista i a més és barat.

També heu creat el segell Paulini Rècords. Amb quina intenció?

Solem portar als concerts una petita maleta amb fanzines, cintes, etc. i volem publicar el material que creguem a partir d'ara amb la tapa Paulini Rècords. Amb els recursos actuals és molt fàcil ser músic, videotor, productor… El món de la música trap és l'exemple més clar: la gent veu quatre tutorials de Youtube i és capaç de fer grans videoclips.

Llavors, són bons temps per al moviment Do it yourself?

El diumenge [es refereix a l'11 de juny] hem organitzat aquí la Guillotina Festa, en Dabadaba, i ens adonem que cada vegada hi ha més gent que s'anima a autoeditar fanzines o la seva música. Però, d'altra banda, el compte també té un punt de moda. De sobte trobes a algú que ha fet un únic fanzine demanant ajudes per a això. O gent amb un estil de vida molt alt en el món de l'autoedició. O passes pel Kursaal i veus que han organitzat un mercat d'aquesta classe. Les institucions també han fet seva aquesta tendència a mantenir petits detalls en els actes… Són bons temps quant a recursos per a Do it yourself, però també hi ha una tendència a buidar el moviment de significat i a quedar-se amb el superficial.