“En el viatge de fuita vaig estar a punt de perdre al meu fill en molts moments. A les nits no podia dormir, a l'alba cridava, tenia malsons, somiava que em mataven, que em cremaven, que estava en el riu i que l'aigua s'emportava al meu fill” (a Ashti Xan, al Kurdistan; li hem canviat el nom per seguretat); “mai oblidaré el dia que vaig sortir, només tenia a la meva mare i a la meva filla al cap, si tornaria alguna vegada. Però també pensava a ajudar a la meva filla perquè no sofrís el que jo havia sofert de petita i estava disposada a fer qualsevol cosa que millorés la seva vida” (Hady Traoré, Mali); “els meus pares van emprendre el viatge a l'exili contra la seva voluntat. El pare deixava enrere la casa familiar, tres o quatre generacions, una mare molt vella, el seu poble natal, el basc. Ho portava tot amb ell, i al mateix temps ho deixava tot” (Arantzazu Amezaga, nascuda en l'exili). Els membres de CEAR-Euskadi han recollit nombrosos testimoniatges en els quals han volgut recopilar i visibilitzar les vivències més crues dels processos migratoris. “L'exili és un xoc emocional tremend per a qualsevol; de sobte has d'escapar un dia, al desconegut”, afirma la coordinadora del projecte, Beatriz de Lucas.

Tristesa, divisió, nostàlgia, terror, cansament, violència, desorientació, culpabilitat, desconfiança, esperança d'un futur millor… són els sentiments i vivències que reprodueixen els refugiats, bandejats i migrants de diferents èpoques. “Vaig arribar a una societat totalment diferent; no sabia l'idioma, no coneixia a ningú”, diu Xani. El que s'ha trobat en meta tampoc és el que s'ha somiat amb anterioritat, i sol ser gran la conflictivitat cultural-soci-lingüística, el desconeixement de la nova societat, els obstacles per al treball i per al progrés… “Mai vaig ser nen ni adolescent. Em va tocar ser major des de petit, perquè si no et perds en l'exili” (Arantzazu Amezaga); “els meus pares sempre van pensar que tornarien i mai es van integrar del tot. A nosaltres també ens va afectar tot això, no d'aquí ni d'allà” (Maitena Jauregi, Euskal Herria); “a vegades em sento molt sola, en algunes zones encara em miren com si fos alienígena. I aquí comencem, encara que no vulguem, a crear guetos, perquè és difícil ensenyar a la gent que en el que t'està passant hi ha una gran càrrega de sofriment” (Rosario Vásquez, Colòmbia).

“Mai m'he penedit”

No són pocs els estigmes i els prejudicis socials que s'han sentit discriminats i menyspreats. “Has d'estar tot el temps provant qui ets, quina és la teva experiència, què pots aportar. Intento entendre-ho, penso que té a veure amb l'educació que li han donat com a membre del Primer Món, amb aquest imaginari colonitzador. M'ha costat molt trobar relacions realment horitzontals, la gent creu que m'ha d'ensenyar moltes coses, sense escoltar-me” (Rosario Vásquez). Ser migrant i ser dona sol tenir, a més, una doble càrrega. “Ens acullen només per a les tasques domèstiques o de cura, i moltes vegades sents que estàs treballant per a gent amb menys capacitat intel·lectual que tu, però que et mira per ser de fora com si tinguessis menys estudis. No volem que només ens vegin com a vigilants, sinó que obrim més portes. D'altra banda, les nostres filles diuen: Per a què estudiar i fer una carrera, si al final som cuidadors?” (Fatma Gàl·lia, Sàhara). Contrapunt que el viatge ha servit per a ser més lliure com a dona que al país d'origen: “Aquí he tingut l'oportunitat de ser ni mare ni germana ni filla de ningú; als matins m'aixeco només per a mi mateix. I normalment les dones no tenim aquesta oportunitat en la vida, hem d'actuar en funció dels rols que ens imposen. Aquest ha estat el major benefici, i és estrany, perquè no el buscava ni el demanava. Això no vol dir que no m'agradin els meus, també és difícil assimilar-ho” (Rosario Vásquez).

No tot és dolor i desconsol en la nova llar. “Mai m'he penedit, vaig marxar de la meva terra natal perquè allí no tenia futur. A Mali no tinc futur i aquí sé que puc continuar lluitant” (Hady Traoré). Per a poder avançar, els entrevistats han destacat moltes claus: l'espiritualitat, els punts de trobada que els ajuden a mantenir la seva identitat original (els exiliats de 1937 citen amb freqüència a les euskal etxeas), els esforços per integrar-se en la nova societat (per exemple, la llengua), familiars que continuen sent protegits malgrat estar lluny, les xarxes organitzades… “L'associació feminista m'ha abraçat en tot moment, m'ha seguit dempeus i m'ha ajudat a dignificar la meva vida. M'han donat recursos per a créixer personal, estabilitat. Construeixo amb ells la idea que un altre món és possible, construeixo la vida, la lluita” (Amparo Pimiento, Colòmbia).

Per a adaptar-se millor al nou context i facilitar la convivència, els migrants consideren necessari donar a conèixer i comprendre la situació dels països d'origen en la societat, obtenir un reconeixement social, adquirir el reconeixement jurídic de l'estatus de refugiat mitjançant un procés ràpid i transparent i, d'una vegada per sempre, canalitzar les polítiques migratòries adequades.

“No hem après res”

Beatriz de Lucas té clar que: “No hem après res de l'experiència dels quals fa anys van fugir d'aquí. És més, sembla que hem oblidat aquesta experiència que hem viscut com a poble, i en lloc d'aprendre d'això i veure què ens va ajudar a viure millor a l'estranger, nosaltres també estem fent el contrari per a poder acollir més humanament als quals fugen d'una violència similar. Estem rebent poca gent i mal. No em refereixo a la societat, però més enllà de la solidaritat de la gent, les institucions no compleixen la normativa internacional i la societat ha d'entendre que no és qüestió de caritat, sinó de justícia i de drets. Les persones que fugen i busquen asil tenen dret a això”.

Tanmateix, preguntat per si s'ha vist més esperança o més desesperació entre els entrevistats, De Lucas ha volgut subratllar l'esperança: “No sols es veuen víctimes d'una situació injusta, sinó que també són persones capaces de fer front a aquesta situació dolorosa. I en totes les persones entrevistades, exiliades i refugiades, hem percebut l'esperança, l'esperança de millorar les seves vides, canviar la situació dels països d'origen, tornar a casa i reunir-nos amb la gent que estimen”.