Donald Trump ha triat el dia de l'aniversari del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki per a amenaçar a Corea del Nord amb un atac "de foc i ràbia com mai s'ha vist", demostrant així l'orgull i l'agilitat del president d'EE. D'altra banda, la vanitat i inconsciència del líder nord-coreà, Kim Jong-un, té a tothom en les venes. No es pot dir amb seguretat que succeeixi el pitjor, però es pot convertir en una escalada verbal a causa de qualsevol petit succés mortal. Les amenaces i la propaganda mai han portat pau. Seria millor negociar des de la realitat.
Amb aquestes paraules Martine Bulard va resumir a principis d'estiu la calorosa amenaça nuclear entre els Estats Units i Corea del Nord en Le Monde Diplomatique. En l'anàlisi de Bulard, Corea del Nord ha buscat la seva assegurança de vida en una bomba atòmica contra les ingerències estrangeres i, sobretot, nord-americanes. Pot usar com a prova el que els ha passat a l'Iraq o a Líbia. Pionyang ja ha provat en la seva pell durant la Guerra de Corea (1950-1953) la capacitat de foc dels Estats Units i dona per fet que si l'Iran no és perquè fins ara les tropes occidentals han aconseguit envair Corea gràcies al seu programa nuclear.
No es tracta, com en els temps de l'avi o del pare de l'actual lehendakari, de negociar un pla militar a canvi de menjar. Kim Jong-un creu que l'enemic de la família de Corea del Sud és massa servidor de Washington per a tenir una política autònoma, i per això vol negociar directament amb els Estats Units el seu reconeixement. No oblidis que encara que la guerra va acabar amb un armistici en 1953, encara no hi ha un pacte de pau entre els dos.
Tots els ulls miren a la Xina, que és el principal barri de Corea del Nord, però ha de ser molt caut. Encara que també ha votat sí quan s'han votat en l'ONU les noves sancions econòmiques, després aplica les mesures amb una certa flexibilitat. No li interessa la nuclearización de la península de Corea, perquè entre altres coses, els Estats Units porta a més míssils i tropes –endurint una barrera militar que ja ha asfixiat als xinesos–. A Pionyang tampoc li convé complicar-se la vida, ja que li portaria un gran nombre de refugiats coreans a les regions frontereres, que ja estan plenes de coreans.
Al maig va ser el mateix conflicte el que va escriure Philippe Pons, recentment Corée du Nord. Ha publicat el llibre Un État-guérilla en mutation. La “racionalitat de Pionyang” de Pons és una anàlisi per a intentar comprendre la lògica de les autoritats de Corea del Nord, superant la ridícula imatge que ens donen els principals mitjans de comunicació, sense caure en els elogis d'aquella dictadura.
Després de la mortal guerra de 1950-1953 -més de mig milió de militars i 2,5 milions de civils morts, més de la meitat d'ells de Nord-, els ianquis han analitzat en diverses ocasions les possibilitats de tornar a atacar Corea del Nord. Per última vegada en 1994, quan es va saber que la República Popular de Corea estava produint un plutoni sota el mandat del president Clinton. La visita de l'ex lehendakari James Carter a Pionyang va evitar la guerra en l'últim moment.
Comprendre la lògica de Pionyang
Avui, Donald Trump retreu a Barack Obama que no ha aconseguit res amb les seves tíbies polítiques i promet al món que ficarà als coreans en la pista donant-los una bona pallissa. Per a Pons, les autoritats dels Estats Units han ignorat la lògica de Pionyang en l'obtenció d'una arma nuclear amb armes nuclears.
Les autoritats de Corea del Nord, diu Pons, van entendre que havien de protegir-se a si mateixes soles i per a això, en col·laboració amb la Unió Soviètica, van iniciar en els anys 80 un programa nuclear civil que després es va destinar secretament a l'ús militar. Sentint-se encara més amenaçat per l'enfonsament de la Unió Soviètica i l'evolució de la Xina, Pionyang va reforçar el seu pla nuclear, aquesta vegada amb l'ajuda del Pakistan. “Quan els americans van agredir a l'Afganistan, l'Iraq i més tard a Síria, això ha convençut encara més als nord-coreans que la possessió d'una arma nuclear és l'única garantia que no pateixin el mateix destí”.
En 1994 totes dues parts van aconseguir un acord pel qual s'eliminaven les sancions econòmiques per l'abandó de la producció de plutoni coreà i es donaven diversos subministraments occidentals per a nuclears civils. Però els ianquis no van complir la seva promesa, els coreans tan poc. L'aliança per a 2002 l'havia portat el vent i George W. Si Bush esperava que la coreana s'ofegués, li va succeir el contrari: La primera explosió atòmica es va produir l'any 2006, i a continuació es van produir altres quatre o cinc més.
Arribats al lloc en el qual ens trobem, “seria un suïcidi per al règim renunciar a l'arma atòmica: no podria justificar tot el sacrifici que durant aquests anys ha fet als ciutadans en detriment de la seva vida, per a donar prioritat a les despeses de defensa, però a més resultaria vulnerable a un atac extern com el de l'Iraq”. El règim de Pionyang, diu Pons, encara que es considera insensat i irracional, segueix des de fa temps i sense pausa una línia política determinada: tracta de ser reconegut com una potència sobirana, d'adquirir una arma atòmica, d'adquirir un coneixement internacional –també de Washington–, de sortir del desastre econòmic amb reformes profundes, d'organitzar sectors que combinen planificació i iniciativa privada, dels quals Giang no es proveeix ni d'una casa ni d'un centre comercial…
Serà la Xina la que inventi mediar? A les autoritats de Pequín no els fa gràcia que Corea del Nord tingui una bomba atòmica, però els faria un gran mal de cap que EE.
El mitjà xinès The Global Times, per part seva, ha especificat la posició del Govern de Pequín: "Si Corea és la primera a llançar míssils contra el territori dels Estats Units i si els Estats Units respon, la Xina mantindrà la seva neutralitat en la guerra. No obstant això, si els Estats Units i Corea del Sud comencen a atacar de manera preventiva i derrocar el règim de Corea del Nord per a canviar el model polític de la península coreana, la Xina no els deixarà”. No rigui dels coreans, que ho estan fent de veritat.
el Japó, 6 i 9 d'agost de 1945 els Estats Units va llançar una bomba atòmica causant desenes de milers de morts a Hiroshima i Nagasaki; encara que no hi ha xifres precises, els càlculs més prudents indiquen que almenys 210.000 persones van morir a la fi d'aquest any. Però a... [+]