Amama se centra en el conflicte que el món rural tradicional genera en la societat actual. Així difon la pel·lícula la veu del protagonista: “El caseriu mai se separarà. De cap manera. És la llei més sagrada del caseriu. El caseriu quedarà íntegrament en poder d'un únic fill. Els altres hauran d'abandonar el caseriu. Fa temps era el fill major el que recollia la responsabilitat de quedar-se a casa. Avui dia l'hereu es tria”.

Aquí està la qüestió i aquesta és la preocupació. Tradicionalment, per a assegurar la transmissió del caseriu ha quedat el fill major de la casa, amb la responsabilitat de conrear les terres i cuidar als seus pares. Avui dia, en lloc de triar a l'única persona que li donarà continuïtat al seu treball, la separació entre diversos hereus s'ha convertit en una cosa habitual. Així ens ho ha confirmat el notari i professor de la Universitat de Deusto, Andrés Urrutia. Des de Notaría s'ha constatat que el caseriu constituïa abans una unitat econòmica completa i que en l'actualitat s'està convertint en un habitatge de dues o tres famílies. I això, quant a la seva funció fins a la data, diu que és la de la desaparició del caseriu. “Es pot dir que en un temps la família era per al caseriu i que ara, en perdre aquest significat col·lectiu, és un caseriu per al titular”.

Maite Aristegi, ex secretària general d'EHNE, Sindicat Agrari Basc, treballa actualment en l'Associació de Desenvolupament Rural de Debagoiena, movent les responsabilitats de la transmissió del caseriu. Com Asier Altuna és de Bergara, i en la pel·lícula diu: “Amama relaciona el treball del caseriu amb la duresa i cal fer treball, però avui hem de trobar altres formes, nous models, per a mantenir el treball del caseriu”. Aristegi comparteix amb el seu germà el caseriu i la casa rural. Diu que és una oportunitat que molts han agafat per a garantir la viabilitat econòmica i que té els seus riscos: “L'agroturisme va sorgir com a complement al caseriu, però en moltes ocasions s'ha fet amb ell. Si no treballem l'agricultura amb el turisme, es perdrà el paisatge i la cultura”.

Canvi de llei a favor

Urrutia considera que la transmissió del caseriu està ben organitzada des del punt de vista dels recursos jurídics, no és més que un problema: “El que està en qüestió és el model econòmic i cultural del caseriu, hem passat a noves i mecanitzades maneres de gestionar els habitatges buits i els animals i les terres”. Segons Urrutia, la transmissió està garantida jurídicament sobretot per la modificació de la llei, ja que en 2015 es va aprovar la Llei de Dret Civil Basc que regulava les successions a Euskadi.

A l'hora de testar, la nova llei ha disminuït els obstacles. En opinió d'Aristegi, la millor diferència és que amplia les possibilitats i deixa les mans "més lliures" a l'amo del caseriu. Abans, inevitablement calia cedir a la descendència quatre cinquenes o dues terceres parts. Ara, la legítima (la part que correspon a cada familiar del conjunt de béns que han cedit els pares als seus fills) s'ha reduït a un terç i ha deixat una quantitat major per a la seva lliure disposició. D'igual mode, la quantitat que s'ha de donar a la descendència pot ara ser repartida a la carta; pot deixar-ho tot a un i res als altres. “Algú pot pensar que deixar tot a un no és just, però cal entendre que qui pren el caseriu el fa amb la responsabilitat de conrear el caseriu i la terra. No cal mirar tot de manera especulativa”, ha subratllat.

Al País Basc existeix una vella preocupació pel manteniment integral del caseriu. Segons ens ha explicat Aristegi, en aquest esforç de no fragmentació s'han donat diferents sistemes en cada territori: En Bizkaia, la troncalidad –inevitablement el llegat de béns heretats als seus descendents– ha estat molt important per al seu manteniment integral. A Guipúscoa no ha existit aquest fur, sinó el Dret civil espanyol, i s'han utilitzat les escletxes de la llei per a no dividir-ho, com la figura del mayorazgo”. Urrutia ha afegit que a Navarra sempre s'ha reconegut la importància de la casa, i que la nova normativa ha superat la separació entre els territoris d'Hegoalde. Ha explicat que en Iparralde, per sobre de la tendència a la distribució establerta pel Codi Civil francès, els baserritarras i els notaris han mantingut la finca íntegrament durant llargs anys, principalment mitjançant contractes matrimonials. No obstant això, ha advertit que en el mateix "hi ha una tendència contrària".

La incomunicació és un dels temes transversals de la pel·lícula Amama i, precisament, aquest és un dels principals problemes que hi ha per a Aristegi quan es qüestiona el futur del caseriu: no es parla de l'endemà del caseriu familiar, almenys fins que el beneficiari mor i l'herència arriba a la taula. El pacte successori, que inclou la nova llei, és l'instrument que permet parlar abans de la mort del propietari. Aristegi s'ha mostrat convençut que és un pas endavant donar la veu que els amos del caseriu estan vius.

Obrir portes

“Si volem mantenir-nos vius al màxim de tots els caserius que queden, cal obrir-los a la gent de fora”, afirma Aristegi. Compte l'alegria que han sentit recentment alguns veïns en vendre i tornar a posar en marxa el caseriu: “Era una càrrega per a ells; vivien al carrer i de tant en tant havien d'anar a netejar el caseriu i a mantenir bé les terres. Ara, s'alegren de tornar a posar-ho en marxa En el fons, això és el que es tracta, ja sigui venut, en lloguer o en un acord, posar en valor la posada en marxa”. Perquè, igual que en alguns casos no hi ha familiars disposats a donar continuïtat al caseriu, hi ha joves que volen acostar-se al caseriu, però que no tenen accés a la terra. En canvi, Aristegi es mostra molt desconfiat i resistent a entrar a casa a qui no és de la seva família: “Si el que no ha de seguir en el caseriu, perquè ha viscut al carrer o pel que sigui, volgués tenir un racó per a reunir-se amb la família, és possible, hi ha mil possibilitats; però si no vol treballar els terrenys, hauria de donar a un tercer l'oportunitat d'aprofitar-los”.

Aristegi veu necessari reformular el model de captació de noves persones. Ha posat com a exemple una altra experiència: “En el propi poble hi ha coneguts que s'han organitzat com a comuns. Els nostres caserius són molt grans i treballar junts pot ser una oportunitat per a millorar les condicions de treball i gaudir dels dies de vacances, per exemple”. Ha advertit que si no es facilita el camí a les noves oportunitats, en poc temps es produirà un gran canvi.

En Iparralde estan en marxa

“En el nord es deixen tres cases, es col·loquen dues noves. En l'Estat francès, on es deixen tres, se sosté un només. Culturalment, la successió de la finca té molta força aquí. No obstant això, la situació és negativa: en els últims 12 anys hem perdut al voltant de 1.100 llars”. Segons Daniel Barberarena, membre de la Cambra d'Agricultura d'Euskal Herria (EHLG), les dades demostren clarament la situació.

“El 60% dels agricultors majors de 50 anys no sap què farà amb la seva granja, aquesta és la preocupació”, diu. Un fenomen nou és que cada vegada són més els que s'acosten als caserius que estan fora de la família; en general, els veïns, tant dels pobles veïns com de França. Aquests eren el 7% de les quals es col·locaven en els caserius en 2007 i avui suposen al voltant del 20%. “Es volen lligar al cultiu però no tenen terres ni cases”, explica el membre de l'EHLG.

En la mateixa línia que Aristegi, Barberá diu que la major dificultat que hi ha en parlar de la transmissió és que sigui tabú. “És un tema dolorós, perquè la successió de la granja és la successió dels teus avantpassats, però, si les teves ruïnes no volen prendre-la? Si veus la pel·lícula Amama, apareix la ruptura de la corda de transmissió, i aquesta ruptura porta molt sofriment”.

Conscients de la necessitat de crear una dinàmica, l'EHLG organitza a la tardor una quinzena de transmissió per a la formació dels joves i “sensibilitzar als agricultors sobre la necessitat d'innovar en l'evolució de la granja”. Així mateix, fa dos anys diversos agents del camp de cultiu van crear la xarxa de transmissió Zurkaitza, amb l'objectiu d'estrènyer llaços entre els joves que estan disposats a abandonar la granja i els que volen anar. Treballen a l'interior en general, ja que l'especulació de la terra en la costa ha creat preus impossibles per als joves.

Una granja, una victòria

El membre d'EHLG ha explicat que cal "creuar" als joves que volen aprendre a conrear i han de reunir-se amb els quals volen formar-se. “Tenim granges on la transmissió ha estat molt ben portada. En Senpere, per exemple, un agricultor té dues filles, però no volen seguir el camí dels seus familiars i entren tres joves de fora”.

També pensa en les experiències difícils, les que venen de fora no sempre són vistes amb bons ulls i cadascun pot entendre el seu projecte. “El jove que comença pot sentir que això de la seva casa sempre s'està controlant; tenim alguns intents fracassats en aquest sentit. El debat també genera diners; tu vols llogar la meva casa, però a quin preu?”. El sindicat també treballa per a marcar criteris.

L'aprofundiment en les relacions és, segons Barberena, fonamental i, més aviat que tard, la socialització del tema: “Hem d'entendre que abordar el tema és imprescindible per a pensar en Euskal Herria per a demà. No reemplaçarem a tots els jubilats, però quan salvem una granja, ja és una victòria”.

“Amb l'herència cadascun vol portar la seva part del pastís, sense preocupar-se d'altres conseqüències”

Oihana Sant Sebastian Etxegarai és una lezoarra que viu actualment a Oiartzun. Ell i la seva parella han buscat als baserritarras sense hereus, amb els quals han après l'ofici i han arribat a un problema de transmissió que els preocupa. De moment, els seus intents han fracassat.

Teniu accés al caseriu des de la família?

Els meus avis, així com els de la meva parella, han crescut en el caseriu, però els dos caserius han menjat les ciutats. El de la meva àvia, a Irun, està envoltat per l'asfalt; del caseriu només queda l'edifici.

Per on heu començat l'intent de salt al caseriu?

Sempre he sentit el desig d'anar al que l'àvia comptava, i també la necessitat de veure que tot el que ella havia sembrat s'anava a perdre. Comencem a buscar en internet i en les immobiliàries i ens vam adonar que era impossible, ja que els preus són enormes. Molts dels fills hereditaris s'han posat a la venda en molt males condicions. Vam ser a l'Ajuntament a preguntar-li quina era la situació, si coneixien a algú que pogués estar interessat a rebre'ns en el caseriu, però a causa de la informació privada no van poder dir-nos res. També pensem ocupar un caseriu. La veritat és que no sabíem on anar.

Què buscàveu?

Ens vam posar a buscar hipoteques i caserius. Se'ns va ocórrer que en algun caseriu podia haver-hi gent madura, sense hereus, que potser necessitava ajuda, disposada a rebre'ns i transmetre el seu coneixement. Fins i tot pagant el lloguer, viuríem i cuidaríem amb ells. Ens ho prendríem ple d'il·lusió, malgrat la baixa formació. Jo treballo en el sector turístic, per la qual cosa la nostra intenció era treballar en un model de turisme rural sostenible. A Catalunya hem conegut molts casos que, a més de l'oferta turística, treballen l'agricultura i s'associen amb altres projectes com l'artesania.

Quin ha estat l'ensenyament?

No ho hem aconseguit, la gent és tancada i no es fia. Tenen por de perdre material, econòmic. Costa veure més enllà. Forma part del nostre patrimoni cultural; veiem caure molts caserius per Oiartzun i és trist. Amb l'herència, cadascun vol portar la seva part del pastís, sense preocupar-se d'altres conseqüències. Jo també estimo la casa de la meva àvia, però també estimem les cases que no són nostres. Formen part de la nostra cultura i estan perdent en solitud.

I ara què?

Ens hem ficat en un petit crèdit i hem comprat un petit pis que queia a Hondarribia. Ens posem bé a nosaltres mateixos i tenim un petit projecte al cap. Al final hem vist que l'únic camí és el de treballar i treballar, fins a fer diners suficients per a comprar un caseriu.

“Cal donar accés als joves que volen venir al caseriu”

Koro Artola és d'Areso, però a Berastegi té un caseriu i una família, i és d'Areso. Es guanya la vida del treball del caseriu, conreant el ramat i la terra, i està convençut que la família, que té dos fills, no donarà continuïtat al treball del caseriu. En realitat, no sap si vol que els seus fills prenguin el seu testimoni o no, tret que el treball no els "agradi molt". Això no vol dir que no el preocupi el futur del caseriu: “Amb el temps et vas cansant i pensant: Què passarà després? Els baserritarras estan envellint i ens deixen tots els prats de voltant per a usar-los, però quan un ho deixi, què passarà? S'estan quedant buits.

Falta de gent en els caserius, i al mateix temps, hi ha molts joves que se senten atrets per la disposició d'Artola a acostar-se al seu treball. I si algú està interessat a abordar el treball del caseriu, per a ell l'alternativa real és donar accés a aquesta gent. “Si als joves els ve de gust, caldrà acordar el lliurament de terres en lloguer o el que sigui”. Veu amb bons ulls la dinàmica d'EHLG i ens comenta que ell també ha començat a pensar en això. “No hi ha una altra forma”, diu. “En agafar a algú de fora no pots saber com van les coses, però encara que el que ve sigui un desconegut, una mica acompanyat i vist a poc a poc, es pot fer passos perquè tot això tingui continuïtat”.

Tanmateix, un jove dotat d'esperit i força no estarà lliure de la dificultat en què es troba l'ofici de llaurador: “Hi ha molta feina i poca gent, per la qual cosa cal ficar moltes màquines, i perquè la inversió sigui rendible cal treure-li partit d'alguna part”.