En el llibre Desinformació va explicar com els mitjans oculten el món. És més del que compten?
Probablement sí, a més el que compten és cada vegada més fals o es tracta des d'un punt de vista erroni, s'extreu fora de context, es distorsiona o s'apliquen estàndards dobles. S'utilitzen molts mecanismes, però el panorama de la desinformació és desolador.

Sembla, no obstant això, un bon moment per al periodisme de filtració.La
filtració és bona en la mesura en què és transparent, però no és periodisme en si mateix. Una persona, sovint amb riscos, és informació socialitzada, el seu mèrit principal. El periodisme treballa d'alguna manera, dona forma i transmet aquesta informació. No obstant això, en el cas del famós Wikileaks (Assumpte Cablegate 2010), aquesta sèrie concreta de mitjans als quals se li va passar informació no va mostrar molta correcció a l'hora de transmetre aquesta informació, perquè es va obrir el que els interessava i es van silenciar moltes altres coses. Posteriorment, quan la informació es va posar a la disposició de tots, es va constatar que aquests mitjans havien obstaculitzat la difusió de tota la informació.

Com més gran és el mitjà de comunicació, més desconfiat?
No es tracta de mesures, sinó de qui és els diners. En el cas dels grans mitjans, els diners sol ser el sector més dolent i en el cas dels petits els diners és el de les persones més normals.

Davant què hem d'estar atents com a lectors receptors?En
primer lloc, miri a qui pertany els diners, com li he dit. Després, com amb el mecànic o cardiòleg del teu cotxe, has de confiar en algun. Has de pensar que el cotxe frenarà i que el metge t'operarà bé, no pots convertir-te en mecànic o metge perquè ho facis tu mateix. Tampoc pots anar a Síria a veure el que passa allí, has de confiar en algú. És important comptar amb una sèrie de mitjans de comunicació i de periodistes especialitzats de referència. Intenta trobar i seguir als més honestos i convincents que informen sobre Orient Mitjà, Colòmbia o Àfrica.

Hi ha premsa fiable a Espanya?En la
premsa escrita espanyola, avui dia, hi ha mitjans cooperatius que fan periodisme participatiu, no són mitjos militants que tradicionalment s'han considerat alternatius, però sí que estan fent informació útil sobre el que teníem fa 20 anys. Eldiario.es, Infolibre, La Marea, Alternatives econòmiques i Mongòlia, per exemple , són empreses comercials que busquen benefici, no ONG, però trenquen amb un esquema maliciós: grans empreses accionistes, grans anunciants finançadors i gran banca creditora. Estan més sans econòmicament que El País o El Mundo i, a més, estan assumint un paper més rellevant: va aflorar el problema de les targetes black Eldiario.es i Infolibre dels diners de Panamà del fiscal anticorrupció. La recerca s'està duent a terme i s'emporten periodistes a Ucraïna o Síria, i això és una cosa que val la pena.

El Públic no va poder, tanmateix, mantenir-se en el paper.Una de les
falses creences de les audiències espanyoles és que tenen dret a la informació, però sense plantejar qui ha de pagar-la. Aquí hi ha tres opcions: que un Estat social el pagui, com la sanitat i l'educació –i no sembla que els nostres Estats estiguin a favor d'això–, o que ho pagui el BBVA i El Corte Inglés –i en aquest cas la informació que s'ha fet fins ara resulta insuficient– o que la pagemos nosaltres mateixos. Pensar que un milionari mantindrà el periòdic de l'esquerra i que cada cap de setmana, amb mig euro pagat, ens regalarà un DVD, no és viable.

Llavors, no hi ha un periodisme bo o honest en els grans mitjans?
Crec que hi ha conjuntures i sinergies que cal aprofitar. Per exemple, una empresa com La Sexta pot tenir avui una línia editorial crítica amb la corrupció del PP i, per tant, si ens criden per a aparèixer allí, hem d'estar preparats per a anar, sabent que si perjudiquem els interessos dels seus accionistes, si parlem mal de José Manuel Lara o del BBVA, ens enfrontarem a un mur. Si La Razón em cridés ara per a escriure una columna setmanal, li diria que sí, perquè penso que és per a escriure el que jo en principi vull.

També pot haver-hi una lògica capitalista: per al sector de l'esquerra de la societat, com a consumidor, fer una cadena o unes sessions.Per descomptat
, sobretot si veuen que el sistema no cau. Per exemple, quan la Intereconomía portava a Pablo Iglesias a la seva tertúlia, preferia que el mal que pogués causar augmentés d'un 2% a un 4% l'audiència. Què anava a fer Iglesias? Perquè, naturalment, allí és. Això no feia que el mitjà es fes a l'esquerra.

Els mitjans de comunicació amb missatges i visions alternatives estan condemnats a ser sempre alternatius? En altres paraules, han de triar entre arribar a la massa o dir la veritat?
La situació ha canviat. Per exemple, crec que ha passat el temps del Rebel·lió en el qual jo vaig intervenir en la creació. Eren mitjans de comunicació molt militants, no fèiem periodisme. Internet encara no s'havia desenvolupat i era revolucionari mostrar davant l'oligopoli de llavors la veu dels moviments socials davant el control dels mitjans de comunicació, silenciar als examinadors d'esquerra i emetre opinions. Avui dia, en canvi, els mitjans de comunicació que he esmentat abans ho fan, però ells sí, fan periodisme, paguen als col·laboradors, envien informants... Nosaltres no ho fèiem. Ha passat l'època del mitjà militant, avui dia cal protegir aquests mitjans de comunicació que funcionen d'una altra manera, a través dels lectors subscriptors. Hi ha mercat per a fer diferents mitjans.

A més, dius que cal ser divertit.Ha estat un
error històric de l'esquerra no donar-li importància a la presentació dels mitjans de comunicació, ens ha costat 40 anys adonar-se que els textos podien emmarcar-se bé i llegir-se millor amb la foto, que l'humor es pot utilitzar amb contingut polític. El periodisme compromès també ha de ser amè, no podem donar als grans mitjans l'exclusivitat de ser atractius. Per descomptat, no podem treure escombraries, fer continguts sexistes o quedar-nos en l'espectacle, però tampoc podem ser avorrits.

Els formats superficials i curts que et diu el jivaritzat no serveixen per a propagar un missatge crític?
Estem obligats a utilitzar-les, però el pensament dominant té avantatge sobre el pensament crític en l'ús de formes simplificades de surfear en la superfície de la informació. El primer no necessita aprofundir o argumentar, i el segon necessita més espai. No deixarem d'utilitzar el lloc de 140 caràcters en Twitter, no ens queda més remei, però els que volem canviar el món, els que tenim un discurs alternatiu i els que volem enfrontar-nos amb arguments a la mentalitat del stablishment necessitem més espai. Per tant, juguem en el camp de l'enemic en microformats.

Si no pagues per un producte, es diu que el producte és perquè ets tu.
Això, segons Ignacio Ramonet, “el peix podrit sol ser gratis i cal pagar un bon peix”, els anuncis s'obtenen a través de la venda d'audiències. Per a què pagar, si tinc a la meva disposició molta informació gratis? Imagina que aquesta informació gratuïta té parany, perquè, qui li ha pagat al periodista? Sempre una font interessada. És més, si ningú aparentment ha pagat, és probable que aquesta informació tingui una intenció secreta d'aconseguir alguna cosa.

Acostumat també al “tot gratis”, el lector crític de l'esquerra, no es retreu a pagar?
Sí, clar, però els que estem per un periodisme sincer hem de fer pedagogia. Imagina't que fa deu anys estaven pagant 30 euros al mes pel periòdic de paper, i ara els sembla massa pagar 6 euros al mes. El cost econòmic no és tant, és més mental, perquè estàs acostumat a rebre tot gratis en la pantalla.

És possible el periodisme sense periodistes?En
absolut, estic en contra del que s'ha anomenat el periodisme ciutadà. Cal escoltar el ciutadà, ser el protagonista de la informació, els seus requeriments han de ser notícies, però ha d'haver-hi un tècnic per a triar la informació i donar forma al missatge. Caldrà veure amb quin criteri ho fa, amb valors comercials o de compromís social.

En el seu llibre La premsa ha mort, viva la premsa (2014) deia que la crisi ha portat a mitjans més lliures. Es referia a la crisi dels mitjans de comunicació dins de la crisi financera?
Jo deia que la crisi de l'antic model oligopolístico no era una tragèdia, perquè els mitjans de comunicació de valor progressista estaven en crisi des de fa molt temps. Diuen que han perdut la publicitat i que la banca no els dona el préstec, i jo dic que els bons mitjans mai han rebut aquest tipus de publicitat o diners. Abans la crisi era per als altres, no era un problema dels grans, ara juguem en la mateixa lliga. Benvingut a Internet, on els costos són més baixos i la lluita és aconseguir uns pocs subscriptors. No obstant això, Internet no ha democratitzat per complet la informació, com la desinformació, perquè qualsevol pot dir barbaritats. En general, crec que la situació és millor i que la crisi ha estat saludable en aquest sentit.

Però la premsa, sobretot, segueix en mans de les grans corporacions. De fet, dius que els seus últims llibres són la “revolució sense fer” dels mitjans democràtics. En el cas de les ràdios
i televisions s'ha aconseguit molt poc, perquè es necessita molts diners, perquè hi ha un control estricte de les llicències i perquè tècnicament és més difícil fer bé la televisió. En aquests moments, el poder dels mitjans de comunicació és enorme, el quart poder ja no és el que controlava als altres tres. És el poder al servei dels diners, el que menys democràcia i legitimitat té. Ha demostrat la capacitat de manipular i d'ordenar cops d'estat davant les conjuntures polítiques antiterroristes, com la que s'ha viscut a Amèrica Llatina.

Quines mesures haurien de prendre's?Cal establir mecanismes perquè els
continguts siguin honestos, perquè no continuïn mentint amb impunitat. En boca de tots està la falta d'honestedat dels mitjans de comunicació, la postveritat, la mentida… Si cau el pont, l'arquitecte és responsable, si s'opera malament, el metge, el periodista que esmenti o el mitjà no es planteja la responsabilitat. Jo crec que cal prendre mesures per a recollir les opinions de la ciutadania, en contra de la concentració, en definitiva, garantir el dret a la informació i a ser informat. El dret a la informació veraç està recollit en l'article 20 de la Constitució Espanyola, però ningú el garanteix perquè es deixa en mans dels mercats i el mercat no està per a garantir drets, sinó per a fer negocis.

Hauria de constituir-se llavors una institució de vigilància de la veracitat?
Ho han fet a Veneçuela i, sobretot, a l'Equador. Qui ho castiga? Una organització d'experts, ni el Govern ni un jutge. Si es pot mentir, el ciutadà no pot distingir la veritat de la mentida, és una censura com la d'una dictadura.