El 31 de juliol, El Periódico de Catalunya: “Un senegalès de trenta anys ha mort en una baralla. Tres individus han atacat en ple carrer en ple dia de llum. Atès que la víctima comptava amb antecedents per tràfic de drogues, pot ser el motiu de l'agressió”.

En la notícia, la periodista relata en el seu primer paràgraf que els agressors tenen “nacionalitat espanyola ”, segons Interior. En aquests casos convindria conèixer la raó per la qual ha donat més importància a l'origen de la víctima i reflexionar sobre el seu efecte.

1 d'agost. La Vanguardia: “Un dels agressors de l'assassinat de Salou ha estat detingut”. Paràgraf tercer: “La víctima portava deu anys vivint a Salou, freqüentant locals als voltants de la coneguda avinguda Carles Büigas, on s'ha descrit a una persona tranquil·la i educada. No obstant això, segons altres fonts, es tractava d'un tripijoc de drogues”.

Ara, imagina't que el protagonista d'aquestes notícies, la víctima, és la dona. És clar que el tractament és inadequat, no? Quant als assassinats masclistes, es repeteixen les tendències que constantment critiquem les feministes: En lloc de dir “ho han matat”, dir “ha mort”, donar pes a les opinions dels veïns (de front) (“era una persona honrada/normal/tranquil·la”), culpar a la víctima (en aquest cas posant l'accent en el tràfic de drogues), o definir la notícia com a “fet”.

En aquest cas, a pesar que tant la víctima negra com els agressors són blancs, no s'esmenta en absolut que pugui tractar-se d'un delicte d'odi racial.

Tres dies abans, el 28 de juliol, publiquem un article en Pikara de la professora de sociologia feminista Rosa Cobo. En Sanfermin, diversos homes vesteixen amb lemes masclistes o s'adornen, va escriure: “No s'entén la resposta de la Fiscalia de Navarra [no veure delicte]. Si els usuaris de xapes i samarretes fossin altres grups oprimits històricament, jueus, negres o immigrants, m'agradaria saber quina seria la resposta”.

En boca de les feministes sento moltes vegades aquesta afirmació: “Si cada any es produïssin 60 assassinats racistes o homòfobs, la societat i les institucions no l'acceptarien”. Aquesta lògica és una gran ignorància. No saben que la legislació migratòria i les polítiques xenòfobes han provocat que moltes més persones morin en les costes europees? De veritat creuen que tant a Espanya com a França es penalitzen i condemnen més els delictes d'odi racista i LGTBfóbico?

En l'última dècada s'han publicat desenes de codis deontològics per a millorar la informació sobre la violència masclista. Tant en l'Estat espanyol com en moltes comunitats autònomes s'han desenvolupat legislacions contra la violència contra les dones. El moviment feminista d'Euskal Herria ha aconseguit visibilitzar la violència sexual en els espais festius i desenvolupar nombrosos protocols i campanyes en contra d'aquesta. Les agressions racistes i LGTBfóbicas es mantenen ocultes. Durant els Santfermins es va produir un atac homòfob (probablement són molts més) i només va ser publicat per la revista LGTB Shangay.

És més, els arguments “si fossin immigrants”, “si fossin homosexuals”, són androcèntrics. La mirada interseccional és necessària perquè el discurs feminista no sigui etnocèntric i heterosexista a l'hora de denunciar i denunciar les agressions sexistes i les violències masclistes.

Utilitzar aquest tipus de comparacions odioses per a enfortir el discurs feminista és realment maldestre i dolorosa. Un discurs feminista que no és antiracista és realment maldestre i dolorós.